El fil d'Ariadna (II), un laberint de somnis per a lletraferits de tota mena

dimecres, 7 de maig de 2014

Beneïts invasors, un antic relat que comparteixo per celebrar un aniversari





Avui aquest bloc, El Fil d'Ariadna, compleix 5 anys. Estic emocionada. 5 anys són molts! Moltes hores de feina, de dedicació, d'idees. No cal dir que m'emplena d'alegria poder celebrar aquest esdeveniment amb tots vosaltres, lletraferits. 
 
He estat rumiant com fer-ho, com fer visible enguany aquesta especial celebració. I després d'una estona he pensat que la millor manera era amb un text que parla del tema estrella del bloc: els llibres. Jo diria que no pot haver-hi res més encertat.    
 
Per tant, em complau compartir avui, dia 7 de maig de 2014, el relat titulat Beneïts invasors. Ja té uns anyets, el vaig escriure el desembre de 2008. Uns mesos després, l'abril de 2009, va aparèixer publicat en el número 4 de la revista literària La Lluna en un cove
 
He de fer-vos saber una cosa, abans no el llegiu. La situació que descriu el relat s'ha agreujat enormement durant aquests anys. La qüestió comença a ser molt delicada. No tinc clar que pugui parlar de gaire harmonia, ara mateix. En fi. Aquí us el deixo. Espero que el gaudiu i que no prengueu mal.
 
I per molts anys tots plegats, estimats lletraferits!
 
  
 
 
   

Beneïts invasors
  
Han envaït casa meva. Me’ls trobo per tot arreu i veig que no tenen cap intenció de marxar. Coneixen el seu poder i se senten forts i segurs. Al principi, eren més prudents i ocupaven només els llocs que tenien reservats, però un bon dia es tornaren terriblement atrevits. Ara s’apilen damunt les lleixes i aprofiten qualsevol racó on puguin encabir-se. No tenen cap tipus de vergonya, ni de pudor, i tant poden mantenir-se de costat amb formalitat i ordre com jeure tranquil·lament els uns damunt dels altres sense solta ni volta. La qüestió és ser-hi. 
 
Haig de reconèixer que la seva perspicàcia no té límits. Així que n’agafo un, el lloc que deixa vacant és ràpidament ocupat per un altre. No puc entendre com se n’adonen tan de pressa. Per no parlar dels més primets. Sovint, per tal de no perdre el lloc, romanen en obstinat silenci, mig colgats entre volums més gruixuts. Són pràcticament il·localitzables, però així mantenen l’espai aconseguit. No hi ha dubte que, en general, demostren un alt nivell d’enginy.     
 
Els diccionaris i les enciclopèdies tenen un lloc preeminent. Se senten molt orgullosos  perquè reben força consultes. Ocupen un prestatge molt llarg i competeixen entre ells, a veure qui pot oferir les respostes més encertades. En aquesta casa, ni tan sols aquesta mena d’ens misteriós que ningú no els hi ha presentat i que anomenen “xarxa” ha aconseguit que perdin protagonisme.    
 
Més amunt reposen els testimonis muts de la infantesa i de la joventut. Semblen oblidats, però ells saben que no és cert. Ostenten l’honor de ser l’origen, els artífexs del despertar a un món que, un cop descobert, pot esdevenir el centre de la vida. Alguns estan una mica atrotinats. Les mans infantils no sempre eren curoses en les lectures i relectures. Tanmateix, a ells això no els preocupa. Al contrari. Les pàgines desgastades i les portades escarbotades no fan altra cosa que palesar la importància del seu passat.     
 
Els de l’armari del passadís, abrigats agradablement per dues portes de vidre brillant, són tots de butxaca. Estan una mica estrets i en alguns moments es produeix alguna picabaralla. Sobretot per qüestions de protocol. La Comèdia de Dante, que encara que en format petit té enquadernació de pell, sempre s’ha sentit superior, i no li sembla gens adequat viure enganxada a un senzill exemplar de Nada, novel·la que considera l’obreta d’iniciació d’una noieta amb sort.   
 
No només Dante té pretensions. També n’hi ha d’altres. Els diversos exemplars d’El Quijote solen mirar amb menyspreu la col·lecció completa dels Contes d’Andersen que tenen a prop. En canvi, les novel·les de Galdós, que comparteixen espai amb la Rodoreda, semblen extremadament felices.  
 
Els que tenen una relació excel·lent són els nombrosos exemplars de novel·la negra. Han trobat interessos comuns i mantenen llarguíssimes converses, segurament discussions detectivesques sobre estratègies per esclarir misteris i resoldre assassinats. També existeix un bon ambient entre els poetes. Sempre parlen de figures retòriques: que si una metonímia, que si una sinècdoque. Les qüestions ideològiques de moment no afecten gaire, perquè hi ha un Hermann Hesse a tocar de les Cartes de Gramsci i mai no s’han barallat. D’altra banda, Cortázar i en Gabo conviuen amb el senyor Borges sense grans problemes.     
 
Hi ha una lleixa farcida de còmics. L’Astèrix, en Mortadelo, la Mafalda. Són molt amics, però rebutgen unes caixes de CD Room que tenen al costat perquè mai no han acabat d’entendre què són. I després tenim el teatre, declamant a tota hora, i els llibres de text, pontificant constantment. També hi ha petites obretes molt humils, exemplars circumstancials que han anat a parar a la prestatgeria quasi per casualitat. Però s’hi han quedat.  
 
Quan n’arriba un de nou, em sembla veure com la resta estira el coll per descobrir qui és. La informació corre com la pólvora. De vegades és molt ben rebut, d’altres no tant. Si el col·loco a la pila dels que estan fent cua, els altres es neguitegen, recelosos. A veure si de cop sofriran un retard en la lectura... Tanmateix, saben que la seva hora arribarà segur. Poden esperar tranquils.  
 
Molt sovint passejo pels racons i els contemplo. Ells es posen tibats i ufanosos, observant-se de reüll, amb suspicàcia. Els sonets de Shakespeare treuen pit. L’elit de l’elit. A l’altre cantó, els poemes de Miguel Hernández, amb l’empremta de la modèstia del seu autor, em somriuen. En trio un de qualsevol, n’obro les tapes, l’oloro. Hummmm. És magnífica la vostra olor, els dic. Olor de saviesa, d’aventures, d’art. L’olor de les idees i de les paraules de l’home. L’olor d’Oscar Wilde i de l’oreneta altruista, de Franz Kafka i de l’insecte que mai no va ser un escarabat, de Saint-Exupéry i del seu Petit Príncep. Quan els parlo, es remouen contents. Com no s’han de sentir orgullosos i segurs al meu costat? 
 
Hi ha tota la vida de la humanitat als racons, les prestatgeries i els armaris de casa meva.  Per això no m’estranya, en les nits d’insomni, sentir la veu dolça i melodiosa de Sherezade: sortida amb atreviment de l’exemplar de Les mil i una nits que tinc al menjador, explica per a tots, abans no es faci de dia, les seves històries.  
 
Anna Maria Villalonga
 Desembre 2008

                                                          


20 comentaris:

Teresa ha dit...

Per molts aaaanys!
M'ha encantat el relat! La situació m'és familiar... però no sabríem viure d'una altra manera, sense tenir-los a prop, oi?
Molts petonets!

Anònim ha dit...

Que gran Anna! M'encantaria veure les teves estanteries de llibres. Segur que estan encantats al teu costat. No poden trobar millor companyia.
Gràcies per compartir amb nosaltres les teves petites joies.

Àngels

Anna Maria Villalonga ha dit...

No, Teresa. Jo no m'imagino una casa sense llibres. Com deu ser?

Àngels, moltes gràcies. Sí, a casa meva les prestatgeries són una mica espectaculars. Comença a haver sobrecàrrega a tot arreu.

Nuria Queralto ha dit...

"Més amunt reposen els testimonis muts de la infantesa i de la joventut. Semblen oblidats, però ells saben que no és cert. Ostenten l’honor de ser l’origen, els artífexs del despertar a un món que, un cop descobert, pot esdevenir el centre de la vida..." Saps que m'has fet plorar? M'ha vingut al cap que tant de bo les persones fossin tan valorades i respectades com el reconeixement que tu senties vers els teus llibres. Que cap ésser humà fos d'usar i tirar. Que tothom fos recordat per allò que ha estat, per allò que bonament ha ofert, dins de les seves possibilitats. Potser se me'n va l'olla però m'ha vingut tot això al cap. Gràcies.

Shaudin Melgar-Foraster ha dit...

Aŀlucino? Aquí és el 6 de maig i el post és del 7 de maig. És clar que allí aneu avançats, però l'has publicat a la matinada? Tant se val perquè el que val és el teu relat, i abans de res:
PER MOLTS ANYS, FIL D'ARIADNA!!!
Com et pots imaginar, m'ha agradat moltíssim el teu relat. T'havia llegit articles molt divertits, aquí mateix al Fil d'Ariadna, sobre la quantitat de llibres que tens a casa, les picabaralles entre els llibres, etc. etc., però aquest relat supera els altres escrits sobre aquest tema. Està molt ben escrit i fas que el lector ho visualitzi com si es trobés dins del relat. I m'encanta com personifiques els llibres!

JOSÉ ha dit...

Feliç 5è aniversari, estimat Blog. El meu desig pels propers lustres és que no canviïs; continua oferint-nos el teu preuat fruit tan generosament!

Vicenç i Gemma Alemany Colomé ha dit...

Ai, a mi en passa igual, no tinc lloc i per més que en passejo per casa, no veig on posar un prestatge. Per tant i amb el cor encongint, he regalat els que sembla que no hi estant prou còmodes a casa, tenen ganes de sortir,de veure món, sentir altres mans i sentir-se admirats per altres ulls. Espero que trobin la felicitats que es mereixen.

Vicenç i Gemma Alemany Colomé ha dit...

I per cert: FELICITATS !!!!!!

Anònim ha dit...

M'he emocionat, de veritat, es tan cert i maco. Els llibres que tenim a les estantaries, és l'historia de la nostre vida i del món, de tot el que hem apres. I com hens ajuden a viure, i saber, saber cada dia mès. Quina maravella els llibres!!

Per Molts Anys !! I llarga vida al Fil d'Ariadna !!!!

Cinc Abraçades

Carme Luis

JOSEP Mª Panades ha dit...

Moltes felicitats! De fet soc un nouvingut en aquest blog ja que el vaig descubrir, per fortuna, no fa pas massa temps però hi vinc cada dia per veure si hi trobo, com avui, un magnífic relat.
M'ha agradat molt aquesta història dels nostres amic els llibres però què dirien si, algún dia, es troben davant d'un eBook?
No em puc imaginar el guirigay que es podria organitzar tot i que no crec que aquest tipus de llibre tingui entrada a casa teva.
Salutacions.

Anna Maria Villalonga ha dit...

Benvolgut Josep Maria,
Gràcies per passar per aquí amb tanta fidelitat. No saps com t'ho agraeixo.
Fixa't tu si les coses canvien de pressa que aquest relat, escrit a finals de 2008, encara no contemplava el tema e.book. Evidentment, ja existien, però encara no tenien gaire ressò a casa nostra i semblaven una cosa llunyana.
Evidentment, si escrivís el relat ara, els hauria d'incloure. La ràbia dels volums per l'e.book, tan petit, lleuger i amb tanta capacidad per emmagatzemar. Però tan fred i amb tan poca personalitat!

Anna Maria Villalonga ha dit...

José, Gemma, Carme, Núria. Gràcies pels vostres comentaris. De vegades em sorprèn conèixer quins són els aspectes d'un relat meu que poden emocionar a una persona concreta, com és el teu cas, Núria. Però, tanmateix, aquesta és la grandesa del text. El receptor el passa per la seva subjectivitat i n'extreu allò que li sobta més o que li arriba més.
Magnífic.

Potato, vaig preparar el post el dia 6 i el vaig guardar com a esborrany. L'aniversari era el 7 i, per tant, no el podia penjar abans. A les 12 de la nit, el vaig publicar. Ja era dia 7, però a Toronto encara no, perquè el dia tot just acabava de començar.

La línia de ficció de baralles dels llibres que he seguit en els blocs (no només aquí, també A l'ombra del crim) neix d'aquest relat. Aquest relat és la mare dels ous.

Anònim ha dit...

5 anys! Jo encara no estava al "face", però estic segura que aquest relat ja l'havia llegit, devia ser a la segona publicació.

els pares des de petits ens van encomanar la seva passio per llegir, tots l'hem heretada.

Efectivament, que trista deu ser una casa sense llibres!

Per molts Anys i l'Enhorabona, Anna Maria

MARTA VALLS

Anna Maria Villalonga ha dit...

Si no vas comprar La lluna en un cove, no el podies haver llegit. No l'havia publicat mai a Internet. Però et recorda tota la meva ficció sobre llibres que es barallen, etc. que amara repetidament els meus dos blocs literaris.

Jordi Canals ha dit...

Feliç aniversari a “El Fil d'Ariadna”. Espero que en compleixi molts més.
Que seria d’una casa sense llibres? doncs que ens diria molt del tarannà dels seus habitants, en canvi de cases amb biblioteques plenes de llibres pots intuir o endevinar dues coses: que hi viu algú que li agrada molt llegir i mirant les lleixes pots conèixer o saber el tipus de lectura que li agrada al propietari o que no llegeix i li agrada tenir molts libres perquè és una decoració bonica. Sortosament d’aquests últims cada vegada n’hi ha menys.
L’e.book a mi noi m’acaba de fer el pes tot i que reconec que en determinades ocasions és molt pràctic. El llibre tradicional té moltes compensacions addicionals i una d’elles és que fa molta companyia i que es fa estimar a mesura que passes els fulls que et van impregnant de la seva olor, és talment, com si estesis dins de la història que segueixes. Ara mateix m’ha vingut a la ment dos novel•les de l’Albert Sánchez Piñol. “La pell freda” i “Pandora al Congo” la seva força narrativa et feia sentir i patir les sensacions dels protagonistes. És un exemple entre molts d’altres.
Gràcies Anna per recordar-nos-ho!!!

Anna Maria Villalonga ha dit...

Gràcies, Jordi.
Jo no em tanco a res, en realitat. El llibre electrònic pot ser molt útil en certes circumstàncies. Per exemple, per anar de viatge. També per comoditat, per lleugeresa, per llibres professionals o per tenir-hi guardats els títols que potser són més circumstancials i, atesos els problemes d'espai, no ens cal tenir en paper.
Jo crec que ambdues possibilitats poden conviure.
Evidentment, com el llibre en paper no hi ha res, però utilitàriament l'electrònic pot jugar el seu paper.

Tura Nogareda ha dit...

Felicitats Anna! Cinc anys de feina i de generositat per part teva...escric en català, gràcies a tú, pels ànims que em donàres al començament de ser al fb.
Un relat magnífic, un homenatge a les Lletres, en mayúscules...no sap la sort que té el llibre, qualsevol, de la teva llibreria.
Gràcies per tot!!

Anna Maria Villalonga ha dit...

Estimada Tura. El fet que escriguis en català gràcies a mi ès un regal meravellós. Una abraçada!

Míriam C. ha dit...

Per molts anys, Anna! M'ha encantat e teu conte i em sento molt identificada amb el seu contingut. Quan passo un llibre a la prestatgeria dels "llegits", fins i tot em fixo en qui són els veïns que li han tocat. Per cert, "Elles també maten" té per veí Andrea Víctrix. Espero que s'hi senti bé...

Anna Maria Villalonga ha dit...

Hola, Míriam.
Gràcies per les teves paraules. I ostres, molt bona companyia per a 'Elles també maten"