El fil d'Ariadna (II), un laberint de somnis per a lletraferits de tota mena

dissabte, 30 de maig de 2015

El nadador en el mar secreto, de William Kotzwinkle





L'editorial Navona és una rara avis en els temps que corren. Publiquen obres d'autors clàssics, textos poc difosos o mig oblidats, novel·les breus, nouvel·les, títols de fa uns anys. Tot allò que paga la pena i que hauríem de conèixer. Tot allò que no caduca mai. El seu editor, Pere Sureda, és una persona sorprenent. Culte i savi, amant dels gats (com no ho havia de ser!) i lletraferit fins al moll de l'os, no es deixa seduir per modes ni estereotips. Sap molt bé com reconèixer els bons textos i es complau en posar-los a l'abast del lector. 
A més, per acabar-ho d'adobar, els seus llibres són una meravella.
Ben cuidats, ben treballats, amb edicions delicades i pulcres.
Realment, un sorprenent oasi.
 
Avui tinc entre les mans una d'aquestes petites/grans joies. Una breu novel·la (90 pàgines) intitulada El nadador en el mar secreto. El seu autor és el nord-americà William Kotzwinkle, a qui jo només havia sentit anomenar. 
 
 
 
 
Quan et disposes a obrir el llibre, no hi ha res que et pugui preparar per a allò que hi trobaràs.  I menys que res el seu títol, que ens evoca aigua, secrets i nadadors, i que només després de l'emocionant lectura podrem celebrar
com a extremadament bell.
 
No puc dir gran cosa (o res) de l'argument de l'obra. Seria estripar-la tota, així que no ho faré. Tanmateix, és un text que esquinça l'ànima, que ens transforma per sempre. Una esplèndida introspecció sobre la vida i la mort. Un tresor després del qual mai més no tornarem a ser els mateixos. No és aquesta la finalitat de la bona literatura? Que cada lectura ens modifiqui, faci créixer el nostre bagatge i ens converteixi en algú diferent, en algú amb la ment més clara, el cor més net i la curiositat més desperta? 
 
El nadador en el mar secreto és una preciosa perla, una prosa poètica sense embalums ficticis, sense sentimentalisme innecessari, sense complaença en el dolor. Ens aboca a uns esdeveniments descarnats, que fins i tot ens desassosseguen, però ho fa des de la senzillesa i l'honestedat més estrictes, des de l'acceptació i el fatalisme més ben entès, des de la beatitud i la bellesa més profundes. 
 
La presència pausada de la metàfora, de la sinestèsia, de les personificacions, l'exaltació de la natura, la idea que sobrevola el text, d'un alè vital i d'un tot orgànic al qual tots pertanyem, m'ha fet pensar en teories organicistes, en la noció del cosmos com un ens superior, en Spinoza o fins i tot en la contenció extrema del primer i més pur protestantisme. Una proposta atemporal, que sobrepassa el temps i l'espai, que durarà sempre. 
 
Com diu Lea Vélez a la contraportada:
 
Quizá el major libro que he leído. Es metàfora del universo y de mí misma. Un libro perfecto. Una guía interior. Un resumen. Un milagro. Pura brujería.  
   

Gràcies, Navona, per fer aquestes coses. I gràcies per acostar-nos a la narrativa americana contemporània, desgraciadament massa desconeguda. 
   

5 comentaris:

Anònim ha dit...

Aquest llibre ja el tenia a la llista perquè només en sento elogis i en Pere Sureda l'està recomenant constantment. Precisament avui pensava que me'l compro ja, no cal dir després de llegir la teva ressenya.

Àngels

Montse ha dit...

Com engresca!

Montserrat Vilaró Berenguer ha dit...

El tinc de llegir

Tura Nogareda ha dit...

D'aquesta novel·la me'n va parlar la meva
filla, molt bé, segur que la té.
Gràcies Anna, abraçada!

Teresa ha dit...

Com m'ha engrescat la teva ressenya! El buscaré de seguida! Gràcies!