Un oceà de memòria, de Sebastià Bennasar

No és cap novetat, i li he confessat a ell en diverses ocasions, que la veu de Sebastià Bennasar m’agrada molt més quan no fa novel·la negra. Tant Nocturn de Sant Felip Neri com Cants de sirena negra em van semblar dues novel·les molt remarcables, i el mateix puc dir de la preciosa Un oceà de memòria, que he gaudit profundament en molt poques hores.

Tal vegada us preguntareu per què, atès que Bennasar és un dels bons coneixedors del gènere criminal, al qual s’hi dedica no només en qualitat d’escriptor, sinó també com a divulgador, estudiós i fins i tot docent. Doncs us ho respondré molt de pressa. En el tres llibres que he citat, Bennasar fa un exercici literari més treballat (o almenys així m’ho sembla), més interessant i més polit. Però no és aquest el principal motiu. El principal motiu té a veure amb el fet que aquesta veu “no negra” m’arriba molt més endins. És la veu de l’amic que estimo, la més genuïna, la més curulla de matisos, de sensibilitat, d’idees clares i de sentiments magnífics. L’escriptura d’algú que té moltes coses a aportar.

Un oceà de memòria és una novel·la breu, cadenciosa i pausada, que desgrana una petita part de la vida, ja quasi a la vellesa, d’un reputat professor universitari de Lisboa. Foragitat de les aules per entestar-se a nedar a contracorrent ‒una conseqüència gens estranya, per desgràcia, en el draconià món universitari‒, el professor rep in extremis una oferta de feina absolutament inesperada: tornar a la docència, fins a la jubilació, a la Universitat de la seva terra natal, les illes Açores.

Amb aquest punt de partida, Un oceà de memòria acaba esdevenint moltes coses diferents. D’una banda, es tracta d’un text suau i melangiós sobre la importància del passat, la reafirmació de la identitat i la complexitat de les relacions humanes. Un text històric, de denúncia, que indaga en la recuperació de la memòria i en la idea de justícia, que ens acosta a la realitat illenca de les Açores (una realitat que comparteixen totes les illes del món) i a la seva relació amb la metròpoli i amb el continent. D’una altra, esdevé una exaltació de la literatura i de la docència, de la poesia i de la paraula, en un bonic exercici metaliterari. No oblidem que Bennasar coneix bé les lletres portugueses després d’haver viscut quatre anys a Lisboa.

Però, per damunt de tot, Un oceà de memòria (el títol el trobo encertadíssim) és Bennasar en estat pur. Amb totes les seves preocupacions, amb totes les seves reivindicacions internes, amb el seu bagatge de coneixements i d’amor per la cultura. I amb els seus homenatges particulars, sempre generosos, envers les persones que han marcat la seva vida.  

Gràcies, Tià. No us la perdeu, lletraferits.