Irina, d'Empar Fernández

No és cap secret que Empar Fernández ha esdevingut, des de fa uns quants anys, una de les meves escriptores de capçalera. M’agrada tot el que fa, sigui novel·la de gènere o generalista. Sap enganxar el lector des de la primera pàgina a partir dels personatges i del seu capteniment, explica històries potents i manté a la perfecció la dosificació de la intriga i de la informació. 

Això també ho aconsegueix a Irina, la seva darrera novel·la, publicada per Versátil. La història colpidora d’una de les nenes de Rússia, una d’entre els milers de menors d’edat, fills de republicans espanyols, que van sortir d’Espanya en plena guerra per preservar la vida. Alguns van tornar molts anys més tard, desarrelats i sense esperança. D’altres, no ho van fer mai, com la protagonista de la novel·la, que fins i tot es va canviar el nom ‒Asunción Cadavieco‒ per un nom rus, Irina Korovin.  

La novel·la arrenca quan Irina és una anciana que viu sola i està molt malalta. No avançaré res més ni explicaré la trama, evidentment, però sí diré que l’obra es belluga entre dos espais (Barcelona i Rússia) i dos temps (l’actual i el pretèrit, que engloba la totalitat del periple vital d’Irina).També diré que, al meu entendre, el lector descobrirà en el text dues parts prou diferents, fins i tot des de posicions estilístiques. Per un cantó, la història d’Irina, interesantíssima, emocionant, dura i preciosa, narrada amb un to que en certs moments ratlla la prosa poètica. Per un altre, el món de Barcelona, amb el personatge de Santiago (molt ben descrit, un home gris i sense esma, un perdedor nat) i la irrupció de la màfia russa que persegueix una típica noia maltractada i amb pocs recursos, mare soltera amb un nadó, que havia estat veïna d’Irina a Moscou. 

Aquesta segona part m’ha semblat simplement un recurs. El recurs usat per Empar Fernández per poder atorgar versemblança a la lectura del diari personal d’Irina i a la recuperació de la memòria familiar de Santiago. Una estratègia que consisteix en emprar una russa fugitiva, amb nen als braços i mafiós al darrere, però que podia haver estat una altra totalment diferent i potser menys usual. Perquè la part del lleó del text són els personatges d’Irina i de Santiago. La resta és circumstancial i es troba en un segon pla que bàsicament serveix per repartir joc. 

M’hauria agradat que la història de Rússia amarés molt més tot el llibre, que fos més llarga i més detallada, però això segurament és una qüestió personal. El llibre funciona perfectament i ha aconseguit que recuperés, com sempre aconsegueixen els textos d’Empar Fernández, aquella ànsia per la lectura, aquell frisar per tornar a casa i continuar llegint, que només podem experimentar en estat pur quan som molt joves i el nostre bagatge lector encara és obert, lluminós i està per fer. 

Un cop més, moltes gràcies, Empar. Totalment recomanable.