El fil d'Ariadna (II), un laberint de somnis per a lletraferits de tota mena

dimarts, 14 d’agost de 2018

Tot llegint Manuel de Pedrolo. Avui: Crucifeminació.




Continuant amb les lectures pedrolianes d'aquest intensíssim any del Centenari, avui li arriba el torn a un text extraordinàriament sui generis. Em refereixo a Crucifeminació, una novel·la de 1986 que es belluga entre la distopia, l'experimentació, la ciència-ficció futurista i la crítica anticlerical ferotge. Pertany a la darrera etapa narrativa de Pedrolo, que va morir només quatre anys després, el juny de 1990. Crucifeminació es troba plenament inserida dins del seu període més experimental, on juga amb el textualisme, el llenguatge novel·la i els jocs tipogràfics al mes pur estil d'autors com Apollinaire o Mallarmé, que Pedrolo coneixia a la perfecció.  

Manuel de Pedrolo va ser sempre un escriptor tocat pel desig d'innovar. D'una banda, per la seva voluntat de dotar la literatura catalana de tot allò que li mancava. D'una altra, perquè creia fermament que la creació literària no pot tirar endavant si no és enmig d'una constant evolució. Abominava de l'immobilisme, el provincianisme i l'estretor de mires. Per això, entre d'altres coses (unes quantes), no va rebre el reconeixement que es mereixia, com ja sabeu.     

Crucifeminació, Pedrolo basteix una història delirant, amb un humor negre finíssim i una ironia d'alt nivell. Amb la primera part del text, no he pogut evitar riure a cor què vols. L'enginy que el nostre autor palesa no té parangó. Tanmateix, la novel·la no és humorística, evidentment. Ateu convençut i sempre preocupat pel paper nefast de la religió i l'Església en la nostra societat, Pedrolo narra la segona encarnació de Déu a la Terra, el naixement en circumstàncies al·lucinants d'un nen anomenat Definitiu. La crítica és descarnada, absoluta. I el llibre imaginatiu, rupturista i molt revelador. 

No explicaré res més. Ho haureu de llegir vosaltres. Afortunadament, l'Editorial OrcinyPress, en el marc del significatiu gruix de publicacions que s'estan produint amb motiu de l'Any Pedrolo, ha reeditat el text. El recomano moltíssim, sobretot a tots aquells que xaleu amb les propostes agosarades. Però també el recomano a la resta. Descobrireu astorats la magnitud de l'obra pedroliana. Deixareu de pensar de manera definitiva que Pedrolo era l'autor de quatre novel·les negres i del Mecanoscrit del segon origen. 

Feliç jornada, lletraferits. 



   

1 comentari:

Shaudin Melgar-Foraster ha dit...

Moltíssimes gràcies per la ressenya. Com et deus imaginar, ja he posat aquest altre llibre de Pedrolo a la llista (cap que hagis recomanat d’ell falta a la meva llista). I aquest m’intriga força. No en sabia res fins ara mateix, i ja m’han agafat ganes de llegir-lo atès tot el que ens en dius. I com que m’agraden les noveŀles innovadores, no em fallarà.
Visca Pedrolo! I la seva comissària!