Torno amb la llista dels llibres llegits en els darrers mesos. Allà van.
Els sis llibres de la nissaga Blackwater, de Michael McDowell: La riuada, El dic, La casa, La guerra, La fortuna, Pluja
Vaig caure absolutament en el parany de Blackwater. Literatura popular molt ben escrita, revestida d'un embolcall atractiu, amb personatges extraordinaris i uns misteris que ens persegueixen a través de les sis entregues. Així va concebre l'autor la publicació de l'obra, per entregues que enganxessin el lector, seguint l'exemple dels fulletons del segle XIX. McDowell era un home del Sud dels EUA, un home preparat i culte, amb molt de renom, però que va voler fer arribar la literatura a un nombre ampli de gent. Si busqueu per Internet, trobareu molta informació de tot plegat.
Los elementales, de Michael McDowell
Com que em va agradar tant Blackwater, vaig buscar una altra obra de l'autor. I va ser aquesta, Los elementales, una novel·la curiosa, terrorífica, amb una atmosfera fascinant, que reflecteix a la perfecció l'esperit del paisatge i la gent dels estats del Sud dels EUA. Com a Blackwater, les cases i les famílies hi tenen un paper destacat. L'obra pertany al gòtic sureny i resulta una lectura molt interessant. Quina descoberta aquest autor!
Plegarias atendidas, de Truman Capote
Obra inacabada de Truman Capote, on posa verda la societat d'artistes, escriptors, cineastes, polítics, homes de negocis, aristòcrates i fauna de tota mena amb qui es relacionava. No m'estranya que s'emprenyessin quan van sortir alguns fragments en alguna revista. La degradació i la depravació dels ricatxos sense eufemismes. Capote era molt Capote.
Tercer origen, d'Albert Villaró
Un homenatge explícit a Mecanoscrit del segon origen de Manuel de Pedrolo, que enguany compleix 50 anys. Una novel·la adreçada al públic juvenil (la de Villaró), però adequada per a tots els lectors. Narrada per la Irene, l'adolescent protagonista, és un text distret, àgil, lligat a través de capítols molt breus, on Villaró intenta no caure en un dramatisme excessiu a l'hora d'explicar una apocalíptica història de supervivència. Pedrolo estaria content.
L'olor que fa després de la pluja, de Cédric Sapin-Defour
Un text de difícil catalogació. L'autor ens explica la seva vida amb el seu gos, l'Ubac. No és una història de les activitats i aventures que van experimentar al llarg dels anys. No. No és una biografia novel·lada sobre un gos i el seu amo. No. És molt més que tot això. És un relat lluminós, filosòfic, intel·ligent i curull d'amor, on l'humà reflexiona al voltant del que representa, per a l'un i per a l'altre (ell i el gos), compartir fins a fondre's. Un cant a la natura, al respecte, a la tolerància, però sobretot una exaltació sincera, profunda i humil del cim de l'amor més desinteressat que pot existir. L'amor en lletra grossa, l'amor que et canvia, t'emplena, et defineix. No sé explicar-ho millor. L'estil no és senzill. El text necessita una lectura atenta, és ple de saviesa que s'ha de resseguir amb molta concentració. Però paga molt la pena. Vaig acabar-lo amb llàgrimes als ulls.
I fins aquí arribo avui, lletraferits. No tinc temps d'allargar aquest post, però em queden llibres per comentar. Ho faré aviat. Gràcies!
