El pou, de Jordi Canals

Per a mi és un motiu d’honor i d’emoció confegir avui una ressenya molt especial. La ressenya del llibre d’un amic. Un amic que, malgrat no conèixer-lo personalment (espero fer-ho aviat, però tots sabem que aquest nou món virtual genera estranyes vinculacions), sento molt proper.
No us enganyaré. També representa una responsabilitat, però espero saber distanciar-me suficientment i expressar amb encert tot allò que m’ha suggerit la seva novel·la.
El pou és, sobretot, una reflexió al voltant de l’ésser humà, de les seves misèries i les seves grandeses. Una indagació entorn de les dificultats i dels problemes de la vida. El relat està escrit en primera persona. Per aquest motiu, a l’inici de la lectura, em va sobtar la tria del personatge principal, una dona. L’autor s’ha atrevit amb la narració exhaustiva dels sentiments més pregons d’un personatge femení. Ha sabut deslliurar-se del seu rol masculí i ha afrontat el repte amb un estil extremadament personal.
Les vicissituds de la Maria abracen des de la seva infantesa, però tota l’obra està estructuralment confegida a partir de petites i grans analepsis. “Petites” perquè, en ocasions, el decalatge només es limita a hores o dies. “Grans” perquè també hi ha importants salts temporals cap al passat. Lluny d’esdevenir un entrebanc, aquesta estructura resulta molt engrescadora i atorga a la narració una gran fluïdesa. El lector mai no pot estar segur si el relat tornarà novament enrere i això es converteix en un al·licient força original.

Lògicament, no penso desvetllar res. Tanmateix, sí que us puc dir que l’obra és plena de tendresa, tolerància i sensualitat, malgrat que no evita mostrar alguns dels cantons més foscos de la naturalesa humana. Abans d’acabar de llegir-la, vaig escriure a en Jordi i li vaig preguntar si la part de la infantesa rural de la Maria tenia quelcom d’autobiogràfic. Em va dir que no. Vaig considerar que la resposta representava un valor afegit. Aquests capítols m’han agradat especialment. Són vívids i versemblants i presenten alguns dels personatges, al meu entendre, més profunds i rodons.
He de reconèixer que l’autor ha estat prou hàbil per no enamorar-se del seu personatge, de manera que les actuacions de la Maria no sempre resulten justificades al cent per cent. Hom no acaba de combregar amb tot allò que fa, però no és necessari. Emmirallant-se en el real, Jordi Canals ha creat una heroïna humana i, en conseqüència, plena de contradiccions.
El final, no per previsible, ha deixat d’agradar-me. De fet, m’ha agradat molt. I m’ha reiterat allò que ja sabia del meu amic Jordi. Que és una persona curulla de sensibilitat.
Jordi, et felicito. Moltes gràcies per oferir-me generosament la teva obra.
I a vosaltres, lletraferits, només us puc dir una cosa: endavant amb El pou.