Ha mort el mestre, ha mort Joan Solà

Els dits em tremolen damunt del teclat i sento un terrible buit al pit i a l’estómac. No encerto a trobar les paraules i per això espero que em perdonareu que aquesta elegia no sigui un panegíric a l’ús, ben documentat i detallat, on aparegui l’inventari dels mèrits, premis, obres, projectes i altres fets objectius i objectivables de la fecunda vida de Joan Solà.
Lingüista insigne, professor carismàtic, home de lletres, defensor incisiu de la llengua catalana, erudit d’erudits, divulgador planer i intel·ligent, membre de l’Institut d’Estudis Catalans, innovador, transgressor, lluitador. Les consideracions al voltant de la seva figura i d’allò que ha representat –que dur haver-ne de parlar en passat a partir d’avui!– són inacabables. Resulta indubtable que, després de Pompeu Fabra i del seu admirat Joan Coromines, el país no ens ha brindat cap altre lingüista de la seva alçada.
Tanmateix, repeteixo, no és d’això que vull parlar, ni tan sols del fet que ara érem companys del Departament de Filologia Catalana a la Universitat de Barcelona o que vaig tenir la sort d'assitir quasi per casualitat a l’acte del lliurament l’any passat del seu Premi d’Honor de les Lletres Catalanes.
Només vull recordar el meu mestre, que entrava a classe rient i revolucionava la sintaxi damunt de la tarima. De l’home amb el qual vaig compartir algunes anècdotes personals, petites i entranyables. De l’home brillant i directe, que et premia les mans amb calidesa per saludar-te o per dir-te adéu. Que et trobaves a les Rambles, signant llibres per Sant Jordi, i que t’obligava a seure al seu costat, al cantó de la taula on hi havia els escriptors. I deia amb orgull als responsables de l’editorial: És una amiga meva. Ella seu aquí amb mi!
No és la primera vegada que parlo d’ell, com ja sabeu, en aquest bloc per a lletraferits, però no em pensava que tan aviat arribés el moment del comiat definitiu. Tots sabíem que estava malalt, però teníem esperances. El llibre que els companys de Departament li van dedicar amb motiu de la seva jubilació, i que ja vaig comentar, es presentà el dia 20. Ell ja estava molt acabadet, a les portes del final.
Perdoneu, amics, si no tinc molt clar com finir aquesta entrada. Em ve al cap ara mateix la seva darrera classe aquest estiu, amb motiu de la finalització del màster que impartia i de la seva jubilació. L’Aula Magna de l’Edifici Històric de la Universitat de Barcelona estava plena de gom a gom. Ell encara ens va repartir una de les seves memorables fotocòpies amb exemples dels usos de la gramàtica (per i per a, pronoms febles, el “de que”) i va fer una vegada més ostentació manifesta de la seva vàlua, la seva ment preclara i la seva valentia.
Avui ha mort una figura insigne de la nostra llengua, que el temps s’ocuparà, de ben segur, de col·locar en el pedestal que li pertany. Els pilars de la renovació del català, de la seva configuració, modernització i estudi profund passen per tres figures cabdals: Pompeu Fabra, Joan Coromines i Joan Solà.

Descansa em pau, mestre. Descansa en pau.