El fil d'Ariadna (II), un laberint de somnis per a lletraferits de tota mena

dimarts, 26 d’abril de 2011

Petit món


De vegades el món es fa petit, petit
i es redueix a:
uns ulls rodons, tornasols de maragda;
la cadència d'un ronc que bressola, narcòtic,
i un miol aviciat que et reconforta l'ànima.
...

(improvisació amorosa envers la Colette)



16 comentaris:

LURDES ESTRUCH ha dit...

"narcòticament-eròtic..." : o així se'm fa el ronquejar dels felins.
(per bé que el Bitxo no s'hi esmerci gaire... li deu agradar més anar per feina!)
petonet, germana, t'ha quedat preciós.

Lluís Busom ha dit...

Bonica improvisació descrita en paraules i bonica la foto. Jo que ja començo a valorar mirades i postures d'aquest ésser meravellós que és el gat, diria que el teu gat té la cara de bo i ulls rodons profunds i intel·ligents. De debò que és maco!

Anna Maria Villalonga ha dit...

Lurdes, és cert: narcòticament-eròtic. Sens dubte.
Lluís, te m'has avançat. Te l'anava a enviar i ja et trobo aquí. Moltes gràcies.
És una gata, és diu Colette i... què puc dir jo? Doncs sí, és molt bonica, té uns ulls magnífics i, com que la tinc mig ensinistrada (tot l'ensinistrament que toleren els gats) ha esdevingut molt intel·ligent.

Anònim ha dit...

Molt bonic. Condensa perfectament les teves sensacions.

Benestar, caliu, etc...

Disfruta-ho!

IO

Jordi Canals ha dit...

Quina foto tan bonica! No m'estranya que estiguis tan contenta amb la Colette.

Shaudin Melgar-Foraster ha dit...

Has vist, Colette, quines coses tan tendres i boniques et diu ta mare? Ja cal que li facis el ronquet fins que s’adormi. Petonets, gata preciosa.

Yves Gerbeau ha dit...

Al final m'acabaran agradant els gats! hehehehe

Justes paraules, molt maques.

Anna Maria Villalonga ha dit...

Voleu creure que estic ben orgullosa d'aquesta improvisació?
Crec que funciona rítmicament molt bé. Si més no, llegida per mi, que sé com la vull.
Hihihi. Gràcies, amics.

mercè trias ha dit...

A casa sempre habiem tingut al "pelut", era intel.ligent i mimòs, sabia quan arrivaba l'avi es posaba rere la porta i d'un salt ja el tenia a l'espatlla fen.li petons.. devegades era un "locatis", teniam un passadis molt llarc, i unes llums que feien la seva ombra al final en la pared, agafaba "carrereta" i com un desesperat es donaba un mastegot a la pared, convençut que atrapa a un intrús.. varen tindre que possar las llums en diferent posiciò, perque estic segura que s'haguès obert el cap!!! Sempre he dit que quan ja em toqui estar mès hores a casa i no tingui tant "neguit", segurament tornarè a tindre un "pelut" a casa, el seu ron ron.. a mi m'agrada molt.
L'Anna i la Colette un duet d'escepciò!!! i el relat fabulòs.

Carmen Luis tTatje ha dit...

De petita sempre havia tingut gat, el NINUS. Jo,era una nena bastan solitaria
i sort en vaig tenir d'aquell gatet blanc i negra, quans moments inolvidables,vam passar junts mentre l'acariciàva, jo hi parlava i ell amb ronronajava amb mostra d'agraïment, i quands jocs també compartir-he'm. Comprenc molt bé Anna, que t'estimis tan a la Collete, ella i tú heu compartit tan moments, i t'ajuda tan quan ho necessites, oi !!!, aixó nomès ho sabeu tú i ella. Una altre cosa, saps que molt escriptors ténen gat.

deomises ha dit...

Ja fa temps que no en tinc, de gats (això era a la casa paternal i a contracor del pare). Però sempre em narcotitzava aquella cadència de sorollets càlids i relaxats...

Una visita al teu raconet cretenc... d.

Maria Teresa Galan ha dit...

En poques paraules has expressat molt.
La Colette m'ha traslladat pel fil del temps quan jo era petita, a casa dels meus avis que també tenien gats.

Una abraçada,

Maria Teresa

Jordi Gomara (itaca2000) ha dit...

Que guai !!!! I amb aquesta foto tan guapa que jo també vaig posar al vídeo ;)

núria ha dit...

bellesa i amor al expressar un sentiment profund que ens provoquen aquests èssers tant i tant especials, i que quant ja no els tenim s'enyora amb el cor trencat
petonets

Duc Engrescador ha dit...

Quan vas publicar aquesta improvisació, Anna Maria, no l'hauria pogut entendre bé. Ara sí que l'entenc perfectament:es diu Nonila, és una gata i és preciosa també. M'encanta acaronar-la i escoltar els seus roncs mentre es regira satisfeta.Ja ho veus, erotisme pur i dur i pau per a l'esperit. Certament, de vegades, el món es fa petit, petit.Petonets!

Anna Maria Villalonga ha dit...

M'alegra, Toni, que hagis entrat a formar part del univers únic dels gats. Ara sé que encara m'entendràs millor. I et felicito per tot el que viurás.