El perquè d'un nom

                                               Retrat de Sidonie Gabrielle Colette (Shoshana Kertesz)

Mai no he explicat aquí, tot i que el motiu és ben literari, el perquè del nom de la meva gata Colette (que tots coneixeu). La meva Colette no és una gata qualsevol. Es tracta d’una felina esplèndida: peludeta, tricolor, amb una pota rossa i una negra  i un aspecte molt  charmant i chic.  Ja va néixer així i, en descobrir-la, tothom comentava:

-oh, és preciosa. I quin posat més aristocràtic, si sembla francesa!

I era veritat. Ho semblava. Tenia tota la pinta d’una francesa típica: sofisticada, refinada, elegant. Un exemplar de luxe, amb glamour.

Per tant, resultava obvi que no podíem batejar-la de qualsevol manera. No es podia dir Mixeta, ni Peludeta ni cap altra cosa semblant. Aquell bé de déu de gat no es mereixia cap tipus de vulgaritat. Llavors va ser quan, com un llamp inspirador, pel cap del Manel va passar el nom de Colette. Evidentment, li anava com un guant.
Fins i tot els veterinaris sempre li han lloat el nom. Begoña, una de les auxiliars de la Clínica, acostuma a dir, tot mirant-la amb admiració:

"És que és Colette, Colette...!!!"
(la qual cosa indica que la considera una deessa gatuna amb un nom perfecte).  

Per si algú no ho sap, Colette és el pseudònim literari de la famosa escriptora francesa Sidonie Gabrielle Colette (1873-1954), una de les figures més innovadores, transgressores i interessants de la Belle Époque. Va escandalitzar la societat del moment,  però, malgrat tot, va rebre un gran reconeixement nacional. A mi sempre m’ha semblat una dona fascinant, avançada al seu temps, lliure, deshinibida, valenta. Representa tota la magnificència d’una de les èpoques daurades del París dels artistes, del gran París de començaments del segle XX.

La mà de Colette en plena creació

Però, és que, endemés, Sidonie Gabrielle Colette té una altra particularitat. L'endevineu? Doncs sí, era una boja enamorada dels gats. Tota la vida va viure envoltada d’aquests animals, als quals adorava. Va escriure contes preciosos, plens de tendresa, amb els gats com a protagonistes. I una de les seves millors novel·les (i de les més conegudes) s’intitula precisament així, La chatte.   

Com veieu, tot ens conduïa a anomenar així la nostra petita felina.

Avui, el meu amic Emili Gil, escriptor i traductor, ha tornat d’un viatge d’investigació a França. El seu destí principal era Amiens (on ha descobert una catedral que li ha tret l’alè), ja que anava a fer recerca al voltant de Jules Verne, que visqué i morí en aquesta ciutat. Tanmateix, no ha pogut resistir la temptació de passar per París, cosa, d'altra banda, ben normal.

El cas és que, tot passejant per l’esplèndid cementiri de Père-la-Chaise (ja sabeu que a París és un plaer visitar els cementiris), ha topat amb la tomba de la famosa Colette. En veure-la, no ha pogut evitar pensar en mi i, sobretot, en la meva gata.

És curiós, però jo no recordo la tomba. Potser és que n’hi ha tantes d'interessants al Père-la-Chaise, que resulta difícil visitar-les totes (el recinte és immens). A banda, jo sempre hi he anat amb la idea fixa de passar una estona de recolliment davant de la tomba de meu admirat Oscar Wilde.

En qualsevol cas (i no és gens macabre), l'Emili ha fet dues fotos i me les ha enviat.  Per descomptat,  m'he sentit supercontenta. 
I m’ha semblat que, finalment, era el moment oportú per explicar d’una vegada, en aquest bloc lletraferit, el perquè d’un nom: Colette, la chatte.

Moltes gràcies, Emili, per pensar en nosaltres.
Fins aviat, lletraferits.