Mai no he explicat aquí, tot i que el motiu és ben literari, el perquè del nom de la meva gata Colette (que tots coneixeu). La meva Colette no és una gata qualsevol. Es tracta d’una felina esplèndida: peludeta, tricolor, amb una pota rossa i una negra i un aspecte molt charmant i chic. Ja va néixer així i, en descobrir-la, tothom comentava:
-oh, és preciosa. I quin posat més aristocràtic, si sembla francesa!
I era veritat. Ho semblava. Tenia tota la pinta d’una francesa típica: sofisticada, refinada, elegant. Un exemplar de luxe, amb glamour.
Per tant, resultava obvi que no podíem batejar-la de qualsevol manera. No es podia dir Mixeta, ni Peludeta ni cap altra cosa semblant. Aquell bé de déu de gat no es mereixia cap tipus de vulgaritat. Llavors va ser quan, com un llamp inspirador, pel cap del Manel va passar el nom de Colette. Evidentment, li anava com un guant.
Fins i tot els veterinaris sempre li han lloat el nom. Begoña, una de les auxiliars de la Clínica, acostuma a dir, tot mirant-la amb admiració:
"És que és Colette, Colette...!!!"
(la qual cosa indica que la considera una deessa gatuna amb un nom perfecte).
Per si algú no ho sap, Colette és el pseudònim literari de la famosa escriptora francesa Sidonie Gabrielle Colette (1873-1954), una de les figures més innovadores, transgressores i interessants de la Belle Époque. Va escandalitzar la societat del moment, però, malgrat tot, va rebre un gran reconeixement nacional. A mi sempre m’ha semblat una dona fascinant, avançada al seu temps, lliure, deshinibida, valenta. Representa tota la magnificència d’una de les èpoques daurades del París dels artistes, del gran París de començaments del segle XX.
Fins i tot els veterinaris sempre li han lloat el nom. Begoña, una de les auxiliars de la Clínica, acostuma a dir, tot mirant-la amb admiració:
"És que és Colette, Colette...!!!"
(la qual cosa indica que la considera una deessa gatuna amb un nom perfecte).
La mà de Colette en plena creació
Però, és que, endemés, Sidonie Gabrielle Colette té una altra particularitat. L'endevineu? Doncs sí, era una boja enamorada dels gats. Tota la vida va viure envoltada d’aquests animals, als quals adorava. Va escriure contes preciosos, plens de tendresa, amb els gats com a protagonistes. I una de les seves millors novel·les (i de les més conegudes) s’intitula precisament així, La chatte.
Com veieu, tot ens conduïa a anomenar així la nostra petita felina.
Avui, el meu amic Emili Gil, escriptor i traductor, ha tornat d’un viatge d’investigació a França. El seu destí principal era Amiens (on ha descobert una catedral que li ha tret l’alè), ja que anava a fer recerca al voltant de Jules Verne, que visqué i morí en aquesta ciutat. Tanmateix, no ha pogut resistir la temptació de passar per París, cosa, d'altra banda, ben normal.
Avui, el meu amic Emili Gil, escriptor i traductor, ha tornat d’un viatge d’investigació a França. El seu destí principal era Amiens (on ha descobert una catedral que li ha tret l’alè), ja que anava a fer recerca al voltant de Jules Verne, que visqué i morí en aquesta ciutat. Tanmateix, no ha pogut resistir la temptació de passar per París, cosa, d'altra banda, ben normal.
El cas és que, tot passejant per l’esplèndid cementiri de Père-la-Chaise (ja sabeu que a París és un plaer visitar els cementiris), ha topat amb la tomba de la famosa Colette. En veure-la, no ha pogut evitar pensar en mi i, sobretot, en la meva gata.
És curiós, però jo no recordo la tomba. Potser és que n’hi ha tantes d'interessants al Père-la-Chaise, que resulta difícil visitar-les totes (el recinte és immens). A banda, jo sempre hi he anat amb la idea fixa de passar una estona de recolliment davant de la tomba de meu admirat Oscar Wilde.
En qualsevol cas (i no és gens macabre), l'Emili ha fet dues fotos i me les ha enviat. Per descomptat, m'he sentit supercontenta.
I m’ha semblat que, finalment, era el moment oportú per explicar d’una vegada, en aquest bloc lletraferit, el perquè d’un nom: Colette, la chatte.
I m’ha semblat que, finalment, era el moment oportú per explicar d’una vegada, en aquest bloc lletraferit, el perquè d’un nom: Colette, la chatte.
Moltes gràcies, Emili, per pensar en nosaltres.
Fins aviat, lletraferits.
17 comentaris:
Gràcies per explicar-nos el per què de Colette, sempre s’aprèn llegint-te.
Caram amb la Colette!!! Un nom molt ben pensat i ben posat!!! Segur que el nom l'ajuda a ser tant elegant i simpàtica. Petons Colette!!!
MARTA VALLS
Ja m’ho pensava que el nom de la teva gata venia de la Colette escriptora. Sigui com sigui, trobo que els noms francesos escauen a moltes gates –no a totes. Dues de les gates que he tingut al llarg de la meva vida tenien noms francesos. La gata més meravellosa que he tingut es deia Sauvage.
La teva gata és, efectivament, sofisticada, refinada, elegant. I ara, a més, escriu articles a les revistes! No podia tenir cap altre nom més que Colette.
Efectivament, Shaudin. Havia oblidat dir que la Colette, si molt convé, és columnista en un diari. Hahahha.
Em sap greu per la Marta Valls i en Jordi Canals, que havien deixat missatges abans que tu, Shaudin, però blogspot ha estat dos dies fora de combat i de moment els seus comentaris no s'han recuperat. De tota manera, gràcies.
M'ha agrada't molt la història del nom de la Colette, les fotos són precioses, la Colette està molt maca, quan pugui anar a França he de visitar aquest cementiri, besets
Ostres, Anna!
La Colette no es podia dir d'una altra manera!
És que un nom francès porta ja implícit una elegància i distinció que costa trobar en un altre lloc!
La nostra Colette, la nostra vedette estimada!!
Un petonet per ella! Au revoir!!
És veritat. Ara m'adono que ha desaparescut el meu comentari.
Activista literària total...
M'agradat molt tota questa història que desconaixi peer complert. Sempre és bo recopilar coneixements. I per cert, completament d'acord amb l'Ybes...hhehehehe
Una gata preciosa! I amb un nom genial, no només pq és bonic, sinó pq pel que expliques, li escau a la perfecció. I a més li he d'agrair que us inspirés aquest nom, pq mai n'havia sentit a paralr d'aquesta escriptora. Cada dia s'aprenen coses; gràcies Anna! :)
Moltes gràcies, Lalu. Me n'alegro de descobrir coses a les persones.
Un nom d'allò més escaient..elegant i refinat com ella sola..també m'agradat veure alguna fotografia del Pere Lachaise ...com tu dius..els cementiris de Paris son un passeig de luxe. Vive la Colette !
Mare de déu! i jo crèia que era el nom d'una vedette! com m'agradat aquest escrit i què guapa és la teva Colette, tan elegant o més que l'escriptora...
Gràcies Anna, darrera teu, sé un munt de coses que mai hauria aprés.
Tura
Gràcies, guapa!
Un article fantàstic que justifica amb pèls i senyals el nom tan ben triat de la teva gata. Quan torni a París, que fa molts anys que no hi he estat, visitaré Père Lachaise.
Jo també faig fotos a les tombes d'escriptors i no em sembla gens macabre. Tinc la de Machado i la de Kafka. En totes dues hi vaig posar una pedreta, a la manera jueva. Pedretes per comptes de flors.
Ah, i també vaig visitar la de Pessoa, que és genial, amb poemes gravats a les parets.
Sí, jo n'he visitat moltes. Machado, Wilde, Cortázar, Sartre, Simone de Bouvoir... Un munt. Les tinc també fotografiades. La de Pessoa, no. I ja em sap greu. Com tu, som del club de fans de Pessoa i heterònims.
Publica un comentari a l'entrada