Habitacions tancades, de Care Santos

La motivació que indueix una escriptora, en ple segle xxi, a donar vida a un “culebrot” del més pur estil noucentista és per a mi un misteri, tot i que sospito que es tracta d’un exercici de gust i plaer personal, ni més ni menys. Jo això ho admiro i ho aplaudeixo, vet aquí. Em sembla molt conseqüent ésser fidel a un mateix. I si, endemés, aconsegueixes construir quelcom que agrada els altres, la iniciativa pot esdevenir rodona.

Care Santos (quin nom deu ser Care?, em pregunto des que el vaig sentir) ha confegit, amb el títol d’Habitacions tancades (gens enganyós, val a dir), la història típica d’una família, d’una nissaga de la burgesia catalana amb tots els seus secrets, misèries, vicis i tristors. L’argument, que abraça diverses generacions, poua en l’àmplia tradició fulletonesca, una tradició que Santos reinventa sense allunyar-se, però, dels seus fonaments bàsics. És fàcil imaginar l’obra publicada per entregues en un dominical. I és fàcil, també, suposar que podia tenir èxit i que la gent, tot i viure a l’època del 2.0, l’aniria a adquirir, setmana rere setmana, ben fidelment.

I és que, no ens enganyem, lletraferits: canvien les formes, però no l’essència; i la morbositat que generen els embolics familiars (sobretot si són dels rics) continua funcionant a la perfecció.

L’acció d’Habitacions tancades s’estén des de finals del segle xix fins a l’actualitat, amb salts temporals endavant i enrere molt ben travats, que permeten al lector resseguir perfectament la trama sense perdre’s en cap moment. Santos intenta emmarcar i contextualitzar correctament la història, si bé m’ha semblat detectar algun anacronisme. Malgrat tot, no vull consignar-lo explícitament ni passar-me de llesta, ja que necessitaria documentar-me millor abans de fer-ho. En qualsevol cas, l’autora enumera al final del llibre algunes de les seves fonts, distingint entre els personatges històrics reals i els personatges de ficció. També deixa clar que la trama és absolutament fictícia i que ha hagut d’adaptar alguns fets per motius de versemblança cronològica. Sigui com sigui, penso que el vessant documental d’Habitacions tancades, encara que no ho sembli en primera instància, realment és secundari i que l’autora el que pretén bàsicament és confegir la seva gran història i punt.

En aquest sentit, jo li hauria agraït que, en el lloc on compila les fonts, la bibliografia i les influències, hagués estat prou generosa i valenta com per consignar-hi l’emmirallament indiscutible en l’obra de Mercè Rodoreda. No crec que sigui cap descrèdit admetre que t’hi has inspirat descaradament. Al cap i a la fi, la famosa citació de Saint-Réal que encapçala Mirall trencat no deixa de resultar una invitació franca i oberta: Un roman: c’est un miroir qu’on promène le long du chemin. 

En efecte: un mirall, un espill, un reflex. Això és Habitacions tancades. Una recreació d’allò que ja existia, una nova imatge d’una literatura que tots coneixem. Les coincidències amb Mirall trencat són enormes i nombroses. Van des de l’anècdota (que també pot ser un homenatge) a qüestions bàsiques que generen, val a dir, simpatia en el lector. Com que resulten tan descarades, fins i tot fan gràcia. D’entrada, els dos personatges principals es diuen Teresa i Amadeu. Existeix la clara dicotomia entre els criats i els senyors, amb el fil conductor d’una dida-minyona-majordoma (recordeu l’Armanda?), de nom Conxita, que juga un paper amb força paral·lelismes amb el personatge rodoredià.  La Bella Olympia recorda clarament la Pilar Segura. L’arribada de la Guerra Civil, l’espoli de la mansió, la degradació de la família, el crim, l’enfrontament dels infants, els amors prohibits. Ah, i sense oblidar els fantasmes que volten per la casa. Fins i tot la rosa de la safata de l’esmorzar de la Teresa en recorda una altra, la sempiterna rosa del despatx de l’Amadeu Riera.
  

L’estructura està ben pensada. Care Santos s’atreveix amb una fusió de tècniques que van des de la utilització de l’epístola (les notícies actuals les coneixem gairebé totes a través dels correus electrònics que creuen els personatges, i també apareixen algunes cartes antigues que desvetllen circumstàncies en moments clau) a la inclusió d’articles de diaris i fragments de llibres. Gran part del passat està explicat a partir de la veu d’un narrador omniscient que, malgrat tot, empra constantment un joc metaliterari, fent còmplice al lector d’allò que li explica. El lector assisteix amb ulls propis als esdeveniments, com una ombra fantasmagòrica i invisible que acompanya el narrador, també espectral, en la seva contemplació d’uns successos que, després, haurà de posar sobre el paper.

He de dir, lletraferits, que jo no vaig comprar aquesta novel·la. Me la va regalar una amiga a la qual li va entrar pels ulls, però que tampoc no en sabia gaire res. La vaig començar com a lectura lleugera d’estiu i de seguida em va enganxar. Innova sense innovar, sorprèn sense sorprendre, reinventa sense reinventar. No em fa cap recança reconèixer que m’ho he passat d’allò més bé i que he lamentat profundament que s’acabés. Un cas estrany, una iniciativa un pèl insòlita en els nostres temps. Un llibre de tall més que clàssic, fulletó de pro, que pot fer les delícies de tothom que sigui amant del gènere.