El fil d'Ariadna (II), un laberint de somnis per a lletraferits de tota mena

dimarts, 30 d’agost de 2011

Cuba: una història d'amor (capítol III)

                      Aquí dormo tranquil·lament dins el llitet que Ella em té sempre preparat.

                                       Cuba: una història d'amor (capítol III)

ELLA


Ella és el meu món, el límit de la meva existència. Sense ella, res no té sentit i jo, tan poqueta cosa, estaria perduda, esvanida com un gra de pols enmig de l’univers. Ella em torna a la realitat, a la vida. I expeditivament té cura de mi, em porta amunt i avall, em renta, m’alimenta, m’escolta i m’entén. Les seves mans, actives com dues papallones que voleien felices, sempre hi són. Té un ulls somrients que em penetren la pell i m’emplenen d’una caloreta tendríssima.  Quan em toca i em fa moixaines, quan refrega amb plaer el seu nas contra el meu coll peludet, em sento transportada a una altra dimensió, a una mena de cel on tot és perfecte.    
Ho té tot apamat. Els meus llitets, les meves mantetes, les medicines. Mai no s’oblida de tenir ben preparades les coses que em fan falta. Ha apostat per mi des que em va veure, des que jo només era un esquitx informe i negrot. Ha apostat contra tot. Contra tothom. I res no l’afecta. Cap comentari, cap murmuri tendenciós, cap opinió dels altres. És ferma com una roca, com un sòlid penya-segat que es mira des de l’alçada, sense immutar-se, el mar embravit.
Té una veu dolça, serena. De vegades ens renya a tots. És comprensible: som set. Bé, he de dir que a mi no em renya gaire. Com que no em puc moure... però recordo que de petita, quan jo encara ho intentava amb aquestes potes que em pesen tant, em recollia d’on fos i rondinava: ai, aquesta Cuba! On vas, trapella?
Tinc una vida magnífica, inigualable. I avui, sense solta ni volta, m’ha agafat un rampell literari i m’han vingut moltes ganes de compartir-ho. Vull que sigui un homenatge per a tots: Ilde, Miquel, Compay, Khan, Bruna, Cabezón, Nokiki, Petit... però sobretot per a ella. La meva mare, el meu univers de sol i de lluna. El meu univers d’amor.
Òndia, que em sembla que tot plegat queda una mica ensucrat! I no ho voldria. Però no us estranyi. Tinc tant de temps per pensar que em temo que m’he convertit en una mala poetessa.  
 

                                                             La preciosa Bruna



                                             I en Khan, el més vellet i dolç de tots

22 comentaris:

ALÍCIA MARSILLACH ha dit...

Preciós, però m'ha fet plorar. Gràcies.

Anònim ha dit...

Molt tendre. La història diu molt de la persona que li ha permés viure a aquest animaló i li ha regalat caliu i atencions.

Felicitats!

IO

mercè trias ha dit...

Per mi,ara no es el moment de fer aquesta acciò, encara estic masses hores fora de casa, i crec que treure un animalet(d'un lloc horrible), per portar a casa i que estigui 10 hores sol/a sensa mimos ni paraules..el meu pensament no m'ho aconsella, si visc (??) 2 anys mès crec que serà el moment de poguer donar amor i que me'l donguin, arrivar a les 22 h. i fer 4 mimitoies.. no compensen les altres 10h, que ha estat sol/a, dons a casa no queda ningù.. i de poc li serviria el tel, per dir miau, no em trovo bè..
Temps al temps, (com he dit avans, si m'enqueda).. perquè si que en tindrè, això ja fà molt temps que està decidit.. potser direu que soc egoista, segurament, però vull donar i rebre amb qualitat atenciò, paciencia i hores...

Hele la Sabatera ha dit...

Un relat molt entranyable i tendre, és preciós, l'he gaudit molt

Boladevidre ha dit...

Enhorabona Cuba. Escrius molt bé i t'animo a què ho segueixis fent.
Com que sóc home i una mica primari per tant, jo m'entenc millor amb els gossos que amb vosaltres, els gats i gates. T'he de dir, però, que com que m'agraden tots els animals, sempre m'he portat bé amb vosaltres i m'agraden les amigues i amics que comparteixen la seva vida amb parentela teva.
El teu relat tant tendre i una mica ensucrat, és cert - no et preocupi, algú em va dir que els felins teniu un pèl de tendència a una mena de diabetis - M'ha commogut.
Jo vaig tenir un gos, l'Ska, que algun veí o veïna poc comprensius, va enverinar a traïdoria. Tot i que als primers símptomes el vaig portar al veterinari, després d'una setmana de visita diària i de donar-li cada dia un gota a gota durant un parell d'hores, no hi va haver més solució que adormir-lo per sempre. Ja no s'aguantava dret, no digeria i començava a patir de valent.
Per això me n'alegro molt que hagis tingut algú que t'hagi rescatat d'aquest son còmode, per a molts.
Així has pogut observar la vida al teu voltant i regalar-nos aquest relat tant bonic.
Gràcies Cuba i gràcies a "Ella", també...

Anònim ha dit...

Per fí, després de moltes "reflexions" sobre els perills que m'assetgen m'han deixat posar el comentari:

Una entranyable història a la que li queden molts anys per posar el punt final. Una abraçada.

MARTA VALLS

Duc Engrescador ha dit...

Moltes gràcies, Cuba, pel teu escrit. Ha estat un plaer de poder-te conèixer i, amb tu, conèixer també la teva colla, aquells que tant estimes i amb els que comparteixes la teva vida. Que continueu sent molt feliços!

Carme Luis tTatje ha dit...

Voldria dir tantes coses, que no puc, perque estic esborronada, tot el que s'ha dit, és maravellos i cert, la Cuba ho sap, a trovat una mare autèntica i extraordinaría, quina tendresa tan gran, sobre tot perque, ella és feliç,viu emvoltada d'amor, que és el que és mareix.
Cuba, segur que viuras molt anys,amb la teva fabulosa familía animal i humana.
Cuba, no diguis que és una história ensucrada, és un història real, la teva, i les mares cuiden els seus fillets, amb tot l'amor del món, igual que la teva.
Gràcies Anna, estic ploran com una bleda.
t'ompliría de petons per la teva inmensa sensibilitat.

Marta Roig ha dit...

Hola Cuba, sóc la Claire la mestressa de la Marta. M'ha agradat molt tot el que ens has exlicat d'Ella i dels teus amics. Gràcies per compartir-ho amb tothom.

Elies ha dit...

Molt bé!

Anna Maria Villalonga ha dit...

Amics, crec que parlo en nom de la Cuba, de la Teresa, del Kahn, la Bruna, el Cabezón, el Compay, la Nokiki, el Petit i els altres dos humans de la família (Ilde i Miquel) si us dic, com a cronista i espectadora emocionada, moltes gràcies a tots per la vostra resposta.
Gràcies.

Teresa ha dit...

Hola, amics!
Us parlo de part de la Cuba: està encantada amb tots vosaltres. Ella no hagués pensat mai que el seu relat pogués tenir una resposta com la que ha tingut.
Us dóna les gràcies i us envia un miol carinyós per a tots. Hagués volgut escriure ella mateixa però m'ha demanat que us transmeti totes les bones vibracions que li heu fet arribar.
Jo com la seva mami us vull dir que per a mi és la Cuba és un regal d'aquells que de vegades et fa la vida... he après molt d'ella, i també dels altres peludets.
La vostra amistat també és un regal.
Com és també un regal únic l'amistat de l'Anna...no trobaria les paraules per descriure el que significa per a mi.
Moltes gràcies en nom de tota la família!!

Carme Luis tTatje ha dit...

Teresa, et volia felicitar,per aquesta gran tasque, que fas per la Cuba.Al llegir aquesta preciosa história, jo també ja me l'estimo.
Tanco els ulls, i m'imagino que et tinc el devant,i t'abraço, bé fort.
Mil petons per tú i la teva estraordinaria familia.

Teresa ha dit...

Carme, espero i desitjo que algun dia ens poguem fer una forta abraçada! Gràcies per la teva calidesa i estimació! Petonets!

Anònim ha dit...

Et felicito per aquesta historia tan tendre. Capítol rera capítol ja em sembla formar part d'aquesta familia
Montserrat Lloret

Anònim ha dit...

Qué bonic tot el que has escrit, Cuba. Qué bonics tots els sentiments que t'omplen i qué bonic poder viure així de feliç...per molts anys poguis gaudir d'aquesta vida...

Teresa ha dit...

Gràcies a tots, amics!

Yves Gerbeau ha dit...

Bona dedicatòria! A hores d'ara ja ningú dubte de la teva gran virtut: estimar a tothom, humans i animals.

Nosaltres vam crear una història semblant. Un dia van tirar un gosset per la reixa de casa i van tocar el timbre. Vam obrir la porta i allí hi havia un gos pollós, brut, lleig, amb les dents trencades, la cua trencada, un sol ou, una costella trencada, etc. El vam curar i tenir uns dies a casa, jo li vaig posar Whisky. Després ma mare va anar a una casa d'adopció de gossos amb mon germà i el Whisky, i en lloc de deixar-lo van tornar amb ell i un altre cadellet: La Rumba.
Tots dos van viure amb nosaltres fins fa un any, que van morir un rere l'altre (fruit de l'estima que es tenien? Qui sap).
Això sí, el Whisky, en tornar de la casa d'adopció va abandonar el seu nom, ma mare li va posar: Esquitx.
Tothom deia q era lleig, i ho era, però d'altra banda... era tan maco!

Anna Maria Villalonga ha dit...

Quina història més preciosa, Yves. La podries escriure.
Tens alguna foto de l'Esquitx? M'agradaria molt veure'l.
Gràcies per visitar la història de la Cuba i els seus amics.

LURDES ESTRUCH ha dit...

que boniiiiiiiiic....: molt esplaiada, completa, entranyable, i per sobre de tot clara la descripció d'Ella...
petonets.

Anna Maria Villalonga ha dit...

Gràcies, Lu. És que Ella és molta Ella. Hahahaha.
Si veiessis la Cuba, genera tanta i tanta tendresa.
Petonets.

Maria Teresa Galan ha dit...

Que dolç!!! Però no és ensucrat.