Tota la setmana he vist un munt de gent que es bellugava al meu voltant, clavant-me la mirada amb curiositat i admiració. Alguns comentaven:
- Es un ejemplar magnífico. Y va a tener mucha suerte. Pasará a la historia.
I uns altres afegien:
- Sí, pero por desgracia. Nunca pensé que llegaría este momento.
Jo no sabia de què parlaven, però em sentia honorat per aquelles paraules. I una mica espantat. Em semblava que estaven carregades d’una responsabilitat que jo no acabava d’entendre.
Avui som diumenge. Fa una tarda assolellada i tèbia. He pogut entrellucar-ho de gairell a través d’aquesta reixa que em manté en penombra. Pel ritual que celebren, solemne i grandiloqüent, endevino que ha arribat l’hora. Els altres han sortit abans. Un darrere l’altre. Els seus crits m’esgarrifen. I m’estremeix comprovar que mai no tornen. Començo a sospitar allò que m’espera, però no podria explicar en què consisteix. Per més que hi penso, no ho acabo d’entendre. Tot és molt estrany.
De sobte, m’obliguen a travessar un passadís estret. Tremolo una mica. Em fa molta por el desconegut. I sentir-me tan sol, sense ningú. Ja no hi ha cap company. He quedat l’últim.
Quan surto a la llum, els ulls em fan mal. El sol em fereix i un bram indefinible em retruny a l’oïda. Tremolo més fort i miro amunt, astorat. Milers d’ulls em devoren, cares esborronades de boques obertes, cossos tirats endavant amb expressió àvida. Descobreixo un home palplantat al meu davant, que de sobte em crida l'atenció amb unes ganyotes que no entenc. No sé què haig de fer, estic desorientat. Em sento totalment perdut enmig de la cridòria.
La Vanguardia, 26 de septiembre de 2011
A raíz de la prohibición aprobada por el Parlamento catalán, ayer tuvo lugar en la mítica plaza Monumental de Barcelona la última corrida de toros de su historia. La jornada, sin embargo, se distinguió por un final mucho más trágico del que los cientos de aficionados congregados en ella podían esperar. El toro, llamado Justiciero, de quinientos quilos, embistió inesperadamente, a poco de salir a la arena, al aclamado matador que cerraba la tarde, JJ. El diestro, de treinta años, sufrió un desgarro mortal de la arteria yugular cuando fue atravesada sin piedad por el pitón izquierdo de la bestia. A pesar de la rápida llegada de los servicios médicos, nada se pudo hacer por su vida y el torero falleció en la ambulancia, poco antes de ingresar en el Hospital Clínico. Desde aquí, queremos expresar nuestras más sentidas condolencias a la familia. El mundo de la fiesta está hoy de luto. En medio de tanto dolor, los antitaurinos se han hecho eco de la noticia en todas las redes sociales: "Lamentamos la muerte de JJ, pero Justiciero pasará a la historia por ser algo más que el último toro masacrado en la Monumental".
25 comentaris:
Anna Maria, doncs mira, no etaria malament un final així...
I tant de bo, avui sigui l'últim dia d'aquesta barbaritat... encara que ho dubto. Una abraçada!!!
marta valls
Ole pel Justiciero!
Molta pena per JJ,però, i els toros ??? no els hi fan llàstima ??? quina pena que un animal passar a la història per matar una persona...però tot això, avui s'acaba a Catalunya!!! VISCA !!!, Tura.
Ho sento, no tinc pena per JJ, justiciero ha fet justícia, per els seus germans,. Jo soc germana de Juticiero.
Moltes Gràcies Anna.
Carme Luis.
Jo crec que la verdadera festa és quand el toro mata al torero o al set homes que se l'hi posa pel devan. La veritat és que la noticia i l'espectacle és quand el toro mata, no, es noticia quand el toro al matan, després de clavarli els "puyazos", les "banderillas" amb tot això ferlo anar amunt i avall movent el coll i després clavarli una "espada" i la major part de vegades matarlo amb el "puñal" o com es digui. Total olé el toro.... Mercè Sanchis
M'agrada molt. Molt. Oportú, creïble, breu, dinàmic, catàrtic i, com no podia ser d'una altra manera, justicier...
Enhorabona i gràcies en nom dels meus germans.
Una vaca.
Preciós, amb un estil molt realista que li dóna una gran versemblança.
Per fi s'acabat!
Celebrem-ho!
Exceŀlent, Anna Maria. Subscric absolutament el comentari de Boladevidre (una vaca). Encara bo que cap més toro no haurà de passar per tot això a Catalunya.
És una pena i una vergonya que es fagi patir així els animals. No discutiré ni si és tradicó o festao el que sigui, ara quan vaig sentrir per primera vgada : el toro lo pide. en vaig quedar feta pols. Jo encar no n'he sentit mai cap que parli i que vulgui una mort "tan digna" .Gràcies a Déu, de moment aqui, ja no en mataran més.
L'últim dia? Amb el govern que tenim a Catalunya, qualsevol cosa pot tornar a passar
De moment és l'últim dia. Si la cosa tira enrere, ja em lamentaré convenientment.
Desconfio molt del nou govern català, no sembla molt seriós, hi havia coses que semblaven que no poden tirar enrere i ells ho han fet, ja podrem queixar-nos, els governs s'han adonat més que mai que facin el que facin la pressió popular se la poden passar per l'arc del triomf, doncs entre tots ens hem carregat tot, en comptes de recolzar els moviments de protesta, fos pel que fos, molts ens hem dedicat a desprestigiar-los, jo i d'altres ho dèiem, qualsevol moviment de protesta s'ha de recolzar malgrat que no t'agradi tot el que reivindiquin. Ara els governs s'han fet més forts, han perdut la por al poble perquè saben com enfrontar el poble entre si. No és un off-topic malgrat que ho sembli. Un petó !!!!
Perdoneu, però és que a vegades estic una mica cremat de moltes coses, tants anys viscuts i veig que anem cada dia més cap enrere en tot, i especialment nosaltres mateixos que ja no som capaços de lluitar ni d'unir-nos en la lluita com abans
D'acord, Jordi. Tanmateix, no oblideu que aquest ésun bloc literari, un espai de creació. Sobretot, cal tenir present que he escrit un conte i que, al marge de la seva vinculació clara amb el real, no és un article d'opinió. El futur ja vindré. Avui m'ha interessa crear, moure els sentiments de la creació artística. El que més m'importa és intentar reeixir literàriament. Petons a tots.
Vull dir "el futur ja vindrá" i "moure els sentiments des de la creació". Perdoneu.
Realment m'he passat una mica, perdona'm. No és el lloc, evidentment
No, Jordi, no hi ha res a perdonar, xD! Però ja m'entens què vull dir. Un conte, un poema, una cançó poden reflectir només un instant.
M'ha agradat molt Anna. Molt breu però defineix perfectament la situació. L'article de La Vanguardia, impecable. Molt versemblant.
Ja veurem si és veritablement el final de "la fiesta" a Catalunya...
IO
He trobat particularment afortunada, en aquest cas, la combinació entre el text en primera persona, que incorpora la visió de l'animal, i el text periodístic. Estic molt d'acord amb l'Elies en els aspectes comentats de realisme i versemblança de l'escrit.
Què vols que et digui jo, Anna!! M'ha encantat el que has escrit! No hi ha justificació per fer patir un ésser viu... Hem fet un pas endavant per ser més civilitzats i millor persones. Gràcies pel text, tan explícit, tan clar, tan planer, per la sensibilitat, per tot.
Tarde de fiesta:
Es la tarde de Agosto, el sol remata,
el día castigando, un fuego abrasa.
En los campos amarillos no queda un alma,
todos han ido a la plaza y el sol, el sol abrasa.
Y el sol, el sol abrasa.
Sol y sombra enfrentados, rumor a fiesta,
clarines y trompetas, alguno reza.
Colores encendidos, sale la bestia, comienza la lucha.
Tarde de toros, tarde de Agosto, tarde de fiesta. (BIS)
Capotes al viento, caballo lento,
agujas que se clavan en pares sueltos,
muleta que entretiene al último tercio mientras la plaza
vibra.
Tarde de toros, tarde de Agosto, tarde de fiesta. (BIS)
La sangre del toro baña tu espada
mil pañuelos blancos ondean al sol,
la plaza se hunde en aplausos y olés,
pero continúas sintiendo esa horrible sensación
de sangre entre tus manos... esa horrible sensación.
Y le oíste mugir, caer al suelo,
vómitos de sangre, estoque cierto
ya no es más que una sombra, se aleja, y cientos
de rosas y claveles van a tu encuentro,
van a tu encuentro.
Y continúas sintiendo esa horrible sensación
de sangre entre tus manos.
Duncan Dhu
Preciosa cançó, Yves. Colpidora. El cert és que no l'he sentit mai o no la recordo. Ara la buscaré al youtube. Gràcies.
Mira, Yves, m'ha agradat tant que l'he afegit a aquesta entrada. Les darreres imatges m'han fet molt mal. Gràcies.
;-)
M'encanta duncan dhu.
M'ha agradat molt Anna Maria: és un conte-denúncia sobre uns éssers condemnats a mort abans de ser culpables.
Una abraçada,
Moltes gràcies, Maria Teresa. I sí, així és. Una de les moltes bestieses que fem els humans.
Publica un comentari a l'entrada