El fil d'Ariadna (II), un laberint de somnis per a lletraferits de tota mena

dissabte, 1 d’octubre de 2011

La nevada del cucut, de Blanca Busquets


La nevada del cucut, de Blanca Busquets, és la novel·la distingida enguany amb el “Premi Llibreter de narrativa”. Com ja sabreu, aquest és un reconeixement sense dotació econòmica convocat pel Gremi de Llibreters de Barcelona i de Catalunya. A partir de les obres publicades l'any anterior, en qualsevol llengua, el jurat en selecciona les finalistes i n’escull la guanyadora. Per a mi, després d’haver literalment devorat La nevada del cucut, el guardó no presenta cap misteri. El considero absolutament merescut, perquè La nevada del cucut és una novel·la esplèndida.
Blanca Busquets no se n’amaga quan reconeix que escriu sobre el lloc dels seus orígens, Cantonigròs, a la comarca d’Osona (malgrat que, òbviament, canvia els noms de les localitzacions geogràfiques). També queda ben clar que una part de la ficció abeura en les seves arrels i en les històries de família i veïns. Les seves tietes, Montserrat i Maria Dolors, a qui dedica el llibre, van representar per a l’autora dues valuoses fonts d’informació. Busquets tampoc no amaga el seu profund bagatge literari, de manera que la novel·la, en un meravellós exercici d’intertextualitat, conté no només la referència explícita a Caterina Albert, sinó també moltes altres influències que, sens dubte, provenen de l’univers de les lectures de Busquets. 

   


La nevada del cucut, rere una aparent senzillesa que a l’hora de la veritat resulta absolutament falsa, és una novel·la profunda i rica que recull amb èxit un important conjunt de temes i motius. Estructurada a partir de dues línies narratives que acaben confluint (com el lector sap des del començament), se centra en la història de dues dones de la mateixa família que, malgrat el temps que les separa, tenen molt en comú. Utilitzant com a correlat un antic quadre que es manté, no sense misteri, en el si de la família, el lector assisteix als fets de la vida de les dues dones (l’una del tombant del segle xix al xx i l’altra de l’actualitat) i participa dels seus patiments i de les seves esperances. A l’estil dels impressionants Drames rurals de Caterina Albert, Busquets recrea les terribles històries que, a l’aixopluc de la impunitat closa que regnava (o tal vegada encara regna) en els pobles aïllats, han sacsejat durant segles la vida dels seus habitants. Drames dels quals, sens dubte, les dones n’han estat les principals víctimes.
Busquets fa un homenatge explícit a Caterina Albert, que li serveix de mesura i d’inspiració. Solitud i Mila, la seva protagonista, els ja esmentats Drames rurals i el poble natal de la insigne escriptora, L’Escala, juguen un paper important a La nevada del cucut. D’una banda, com a representació d’aquesta literatura rural que Busquets recrea. D’una altra, com a testimoni reeixit (no sense un tint de reivindicació) de la capacitat de les dones per fer literatura d’alt nivell. Les dues protagonistes de La nevada del cucut, Tònia i Lali, senten en la pell la crida de la lectura i de l’escriptura. La primera, que escriu d’amagat tota la vida, quasi mor cremada per salvar els seus papers. La segona, que pateix una adolescència torturada, se n’acaba sortint gràcies a l’escriptura i es converteix en una autora d’èxit.  


M'ha agradat comprovar que, malgrat l'emmirallament en el passat, la trama defuig alguns tòpics. El capellà lletraferit i avançat al seu temps o el delicat tractament d'alguns dels personatges masculins (Miquel i Jordi, que en realitat també representen l'alter ego l'un de l'altre en un paral·lelisme similar al de les protagonistes femenines) en són la prova. Res no és el que sembla i tot ho és. La vida és cíclica, circular. O potser no. Potser amb esforç hom pot trencar algun punt del cercle.
Les referències literàries de Busquets m’han semblat molt adients. El lector assisteix a la vida de Tònia gràcies als seus papers, en una narració en primera persona que es debat entre el “Jo protagonista” més típic i el “Jo testimoni” a l’estil de la Colometa de la Plaça del Diamant. Tònia narra tot allò que li succeeix, esdeveniments terribles en una vida essencialment dolorosa (on l’única salvació la representa la literatura), amb un distanciament molt ben mesurat. Busquets posa en pràctica una intel·ligent tècnica, basada en els constants salts temporals dins del mateix relat de Tònia. D’aquesta manera, el personatge, amb la serenitat que inevitablement imposa el pas del temps, és capaç de convertir-se alhora en protagonista i en testimoni de la seva pròpia existència.
Amb Lali, en canvi, Busquets capgira la tècnica. Aparentment en tercera persona, la història acaba adoptant la veu narrativa de Lali mitjançant, sobretot, el seu pensament, la seva interioritat. No es tracta d’un monòleg interior ni del flux de la consciència, però tot gira al seu voltant i, mitjançant els mateixos salts cronològics que en el cas de Tònia, Busquets aconsegueix que el lector es mantingui sense respiració, esperant allò que ja sap que ha succeït però que, en les pàgines del llibre, encara no s’ha explicitat.



La referència al conegut mite de la “terra baixa” i la “terra alta” sobrevola des de l’inici  la ficció novel·lesca. La puresa de la terra alta, que esdevé el lloc de l’amor, del silenci, dels secrets ben guardats. El lloc on, fins i tot, hi creix sorprenentment la vida. El lloc on, d’una manera o d'una altra, les dues heroïnes de la novel·la coneixen la felicitat. Tanmateix, a la muntanya també hi ha dolor. N’hi ha a Solitud i n’hi ha a La nevada del cucut, on el personatge d'en Ciri, clau en la trama, representa les més baixes passions de l’ésser humà. He sentit la veu de Guimerà al llarg de tota la narració, de manera que no m’ha sorprès quan Blanca Busquets ha encapçalat el darrer capítol amb les paraules de Manelic: Sí, anem-hi, sí, que allà es perdona tot; que no és com aquí baix, on tot es corromp. Quin fàstic. Que allà dalt, Marta, fins els cossos en la neu es conserven; ves què faran les ànimes.    
La nevada del cucut ens parla de moltes coses. Del sofriment humà, especialment de la submissió i el maltractament que les dones han hagut de patir al llarg de generacions i generacions; de la dificultat d’aquestes mateixes dones a l’hora de posar en pràctica les seves capacitats artístiques; de l’oposició món rural-món urbà; de la injustícia; de la foscor de l’ànima humana (manetes i ferros, dos símbols del calvari particular de les protagonistes); de la incomunicació; dels prejudicis; de la guerra. De la necessitat de llibertat, de la natura. Tanmateix, la novel·la no és només això. Perquè, tal vegada per damunt de tot, destaca esplendorosament pel seu vessant d’homenatge a la nostra literatura i per la seva voluntat estètica emparada en un lloable exercici metaliterari. I, sobretot, per l'amor que l'autora destil·la envers la terra de les seves arrels.   
No tinc per costum explicar l’argument de les obres que ressenyo. Ja prou que ho fan algunes editorials per captar lectors. Però vull  acabar  remarcant  que la novel·la, plena de delicadesa i alhora terriblement dura, s’amara d’amor pels llibres, per la cultura, per l’avidesa de transmetre mitjançant l’escriptura tot allò que la vida és en realitat. La redempció a través de les lletres, de l'art. Per tant, estimats lletraferits, no hi ha cap dubte que no només m’havia d’agradar, sinó que m’hi havia de sentir molt identificada.

Moltes gràcies, Blanca.

11 comentaris:

Hele la Sabatera ha dit...

Sembla d'allò més interessant, m'agraden molt aquest tipus de novel.es

Boladevidre ha dit...

Realment la presentes d'una manera atractiva i que fa venir ganes de tenir-la a les mans, amb una bona tarda per davant, el foc encès a la llar de foc i amb el retruny de trons llunyans al fons. Una manera clàssica de llegir el que descrius...

Anna Maria Villalonga ha dit...

T'agradarà molt, Elena.
I a tu, Quico, amb aquesta ambientació que proposes, què puc dir?

Judit Bergadà ha dit...

Ja tinc ganes de llegir-lo!

Anònim ha dit...

Un altre llibre per llegir; és veritat, que amb les tevas ressenyas, ens dons ganes de llegir...ara que els vespres son llargs, ve tant de gust !!! gràcies Anna, per tot, Tura.

ALÍCIA MARSILLACH ha dit...

Sembla un llibre molt interessant i atractiu. El buscarè.

mercè trias ha dit...

Crec que tot ja es dit, la teva resenya es tan atractiva, que el pròxim llibre segurament serà aquest..
Ara no mès falta que "Boladevidre" em porti el foc, els llamps i els trons!!!
Gracies Anna i bona tarda de dissabte per a tots.

Teresa ha dit...

Caram! Em sembla que ja sé quin llibre regalaré a la mare o a la meva germana! Va bé que a la meva família li agradi tant llegir, perquè així ens regalem i intercanviem els llibres.
Gràcies pel comentari! Sembla una novel·la molt atractiva!
Petons!

Shaudin melgar-Foraster ha dit...

Uau! Una noveŀla que sens dubte ha de ser d’allò més interessant i una ressenya magnífica de la noveŀla. Aquesta me l’apunto tot seguit perquè estic segura que no em decebrà. Moltes gràcies.

Patri Cia ha dit...

M'ha vingut al cap "Pa negre" per aques "món rural amb secrets foscos" que hi ha a la familia.
M'ha agradat la descripció de la vena escriptora de les protagonistes, una manera de deixar constància de quelcom però a la vegada com una manera d'escapar d'aquest món rural que descrius opressiu.
A veure quan li puc donar un cop d'ull al llibre.. Molt bona la ressenya, Anna

Anònim ha dit...

La novel·la segurament és molt bona, ho comprovarem, però la resenya és esplèndida.

IO