El fil d'Ariadna (II), un laberint de somnis per a lletraferits de tota mena

diumenge, 19 de febrer de 2012

El cant de les dunes, de Jordi de Manuel


L’any 2006 Jordi de Manuel va publicar l’obra de ciència-ficció El cant de les dunes, concebuda com a primera entrega d’una trilogia que malauradament encara no ha completat. Es tracta d’una novel·la breu (no arriba a les 200 pàgines), clarament susceptible de posseir una extensió superior. La darrera part del llibre podria haver estat més detallada. Si més no, jo m’he quedat amb les ganes de llegir més. Suposo que quan De Manuel ens n’ofereixi la continuació (tant de bo arribi aviat aquest moment), podré rescabalar-me d’aquest desig.

L’obra unifica un nivell de lectura propi del gènere imaginatiu i molt entretingut amb un altre nivell compromesament reflexiu. Aquest doble vessant no és aliè a la literatura de Jordi de Manuel, ni tampoc no ho és a gran part de la literatura considerada de gènere. Sovint els gèneres aprofiten les seves convencions (compartides per emissor i receptor) com a vehicle per confegir seriosos al·legats al voltant de temes punyents. En aquest cas, Jordi de Manuel basteix un cant en contra de la colonització, que ja apareix apuntat a l’inici de l’obra:
La coexistència de dues espècies amb un cert grau d’intel·ligència és altament improbable; fenòmens de competència provoquen l’exclusió i l’aïllament reproductiu d’una de les dues, fins que s’esdevé inevitablement l’extinció.
La trama, com podeu intuir, té relació amb la colonització d’un territori, en aquest cas del planeta Mnèsia. Un planeta habitat per uns éssers de gran intel·ligència, als quals els humans pretenen destruir. Els humans, nosaltres, no som les víctimes. Jordi de Manuel ha subvertit el joc i ha invertit els papers. Si el gran imaginari de la ciència-ficció sovint preveu l’arribada d’extraterrestres malignes que envaeixen la Terra, en aquest cas l’enfocament s’ha capgirat. Els invasors destructius i despietats som nosaltres. Els éssers anihiladors que volen arrabassar el seu món als legítims habitants, som nosaltres.
Lògicament, la reflexió està servida. Quin dret té ningú a apoderar-se d’un lloc que no li pertany? A disposar en benefici propi (per més justificat que sembli) de la vida, els béns i els avenços d’altres pobles?

Plutó i Caront

De bracet amb aquest transcendental interrogant, òbviament gens trivial, la novel·la conté tots els ingredients per fer les delícies dels amants del gènere. Tenim robots, androides de darrera generació, viatges a través de l’espai, naus sofisticades, virus estranys. De Manuel conjumina perfectament els seus coneixements com a biòleg, el seu imaginari particular i la seva capacitat d’inventar amb tot el nostre bagatge col·lectiu al voltant de la ciència-ficció. Ressons del cinema i de la literatura m’han assaltat periòdicament mentre passava les pàgines de la novel·la. He pensat en Pedrolo i El mecanoscrit del segon origen; en El Planeta dels simis; en La pell freda; en Star Trek. He recordat Jules Verne i he recuperat imatges perdudes de tota una vida de lectora i cinèfila (amb un pare i un germà, endemés, molt afeccionats a les bones pel·lícules de ciència-ficció).    

De Manuel excel·leix en els detalls, perfectament lligats. Tot resulta absolutament versemblant: fet cabdal, com ja sabeu, en relació amb el gènere. Si la versemblança és necessària en qualsevol tipus de recreació artística (literària, teatral, cinematogràfica) en la ciència-ficció esdevé absolutament bàsica. Sense versemblança res no pot rutllar. I tingueu ben clar, lletraferits, que quan parlo de versemblança no em refereixo a la rèplica mimètica de la realitat més estricta, sinó a la coherència interna dins de l’univers de la pròpia ficció.   


Com acostumo a fer, no penso desvetllar cap més detall de l'argument. Tanmateix, no puc acabar aquesta petita ressenya sense destacar dues o tres coses. D’una banda, la capacitat poètica de Jordi de Manuel, sempre capaç d’escriure amb una sensibilitat i una delicadesa extremes quan resulta necessari. D’una altra, el seu tractament acurat i proper dels personatges, siguin quins siguin. I, finalment, les seves magnífiques descripcions de la naturalesa, que respecta i admira per damunt de tot.
Només cal que ens fixem en el títol de l’obra, El cant de les dunes, i mirem el vídeo que encapçala aquesta ressenya. Hi ha res més bonic?
A gaudir-ne, amics. I, sisplau, Jordi... volem la segona i la tercera part!   

16 comentaris:

ALÍCIA MARSILLACH ha dit...

A mi, és que la ciència-ficció no m'agrada gaire. Les imatges, molt maques.

PILAR ha dit...

Anna Mª, t´he de confesar que m´has fet entrar el cuquet. El cuquet aquell de la frissança de llegir un llibre. A veure si el trobo per aquests paratges nòrdics que habito!!!
Ah! I tens doble el mèrit, perquè jo, en principi, no sóc molt fan de la ciència- ficció.
Ah! I les imatges de les dunes, precioses: I el seu so, bell i inquietant alhora.

Anònim ha dit...

Magnífic el video...el llibre també el compraré...ara, demano al Jordi que esper-hi el 2º i el 3º, perqué no donc l'abast... Anna, no puc amb tú !! no sé com tu fas !!, però una bona ressenya, com totes les teves, ens empeny a llegir cada vegada més !! Gràcies per tot Anna, Tura.

Titània ha dit...

La teva entrada m'ha recordat l'afició que durant uns anys vaig tenir per la ciència-ficció. Em vaig fer un fart de llegir sobre tot Asimov. Encara conservo a la meva biblioteca l'excepcional trilogia de la Fundació i el llibre de contes "L'home del bicentenari".

També m'ha vingut al cap la trilogia de Terramar, de la Úrsula Le Guin, que és gènere fantàstic i que també conservo. Els hauré de rellegir i obrir de nou la porta a la ciència-ficció de la mà d'aquest llibre que ens recomanes.

Quant a la temàtica: l'home invasor perillós, quan ho he llegit, ves per on m'ha vingut al cap la descoberta-invasió d'Amèrica. Una civilització brillantíssima que fou literalment anihilada per una colla de cafres incultes i bruts.

Jordi Canals ha dit...

M’has fet recordar “La pell freda” i “Pandora al Congo” d’Albert Sánchez Piñol que son les últimes novel•les que he llegit d’aquest gènere i que em van agradar força. Prenc nota de la que comentes. No he llegit res de Jordi de Manuel.

Anna Maria Villalonga ha dit...

Amics, gràcies a tots.

Jordi Canals, ja va essent hora que llegeixis quelcom d'en De Manuel. És altament recomanable. Tens totes les ressenyes de les seves obres negres a "A l'ombra del crim".

Alícia, la ciència-ficció, com tot, pot ser bona o dolenta. Realment, si és dolenta esdevé insuportable, però si està ben ideada pot resultar molt estimulant.

Duc Engrescador ha dit...

Aquesta va ser la primera novel·la que vaig llegir de Jordi de Manuel i en guardo un record immillorable. Jo no sóc un lector habitual d'obres de ciència-ficció, però això no va ser cap obstacle perquè "El cant de les dunes" m'enganxés des dels primers capítols i em portés a un desfici lector que no va finalitzar sinó amb la lectura de les últimes pàgines. És un relat ple d'enigmes i sorpreses que anem resolent i desvetllant a mesura que avancem en la lectura.

Teresa ha dit...

Vaig anar a buscar el llibre i no el vaig trobar. Ho tornaré a intentar!

Ja el tenia a la meva llista per llegir.

Gràcies!

Anònim ha dit...

Jo també penso que ciència ficció ni ha de bona i dolenta, venin del Jordi, me l'imagino prou engrescadora, per la seva sensibilitat.
Gràcies per la teva magnifica resenya.

Carme Luis

Jordi Canals ha dit...

M’has fet recordar “La pell freda” i “Pandora al Congo” d’Albert Sánchez Piñol que son les últimes novel•les que he llegit d’aquest gènere i que em van agradar força. Prenc nota de la que comentes. No he llegit res de Jordi de Manuel.

Shaudin Melgar-Foraster ha dit...

A mi ni m’agrada ni em desagrada la ciència-ficció, de la mateixa manera que no m’agrada o em desagrada cap gènere literari; el que m’agrada és la bona literatura que es comunica amb mi, i punt. Estic d’acord amb tu que un text de ciència-ficció necessita resultar ben versemblant, com també és el cas amb un text de fantasia –més que en altres gèneres, diguem-ne, realistes–; aquesta coherència interna que esmentes i que és essencial per establir una bona comunicació amb el lector. També considero que un text de ciència-ficció pot tenir un nivell reflexiu compromés, i tant! De vegades el podem trobar més punyent i tot que en una obra “realista’.
Pel que has anat explicant de l’obra de Jordi de Manuel en les teves ressenyes, tinc ben clar que a les seves noveŀles podem trobar tres aspectes que, afegits a l’entreteniment bàsic que comporten, les fan molt atractives: originalitat, coherència interna i l’habilitat d’aprofitar el gènere en qüestió per adreçar temes més compromesos. Tot plegat em sembla magnífic; tot plegat em diu que ens trobem amb literatura de la bona.
El títol de la noveŀla em sembla molt intrigant i encertat per una noveŀla de ciència-ficció. I gràcies pel vídeo!

Anònim ha dit...

Jo estic llegit -La mort del corredor de fons- de moment dic el mateix que la Shaudin.. literatura de la bona un xic "intrigant" que això m'agrada molt.. potser soc una negrota que ho he anat descubrim de mica en mica..
Jo ja em veig jubilada com soc.. anant per Collserola i "TAXAN"... QUE TROBARÈ??
Misteri misteriòs.
Espero que em pugui firmar el llibre per Sant Jordi.

Sr. Jordi de Manuel.

** el video maquissim***
Mercè

Anònim ha dit...

PRECIOS! M'HA AGRADAT MOLTÍSSIM I EL LLIBRE PROMET... JO EM FIO DE L'ANNA MARIA...

UN ALTRE A LA LLISTA... I POC A POC SI US PLAU!!!!!


MARTA VALLS

Anònim ha dit...

També passa això a AVATAR, on som els humans els que envaim i colonitzem altres planetes i altres éssers.

S'ha comentat "La pell freda", que a mi em va impactar i em va agradar moltíssim.

IO

Hele la Sabatera ha dit...

Sembla molt interessant

Elies ha dit...

Visca la ciència ficció de qualitat!