El fil d'Ariadna (II), un laberint de somnis per a lletraferits de tota mena

dissabte, 17 de novembre de 2012

A pedaços


L'ànima, com si fos de matèria sòlida, de vegades fa mal, i cou, i es queixa. I s'esmicola en trossets, com un trencaclosques de moltes peces. I és difícil de reconstruir, perquè totes les peces són del mateix color i no es distingeixen. Malgrat això, tots acabem asseguts a terra, amb les cames creuades i els ulls ansiosos, mirant d'esbrinar quina peça va a l'esquerra, i quina a la dreta. I apedacem el trencaclosques i despleguem les cames. I ens aixequem a poc a poc, dubtant encara si l'hem segellat correctament, aquella destrossa. I volem creure que sí, que ho hem fet bé. Però gairebé sempre alguna peça resta oblidada en un racó, rebregada i bruta. I així anem perdent, quasi sense adonar-nos-en, bocins de l'ànima. I la que queda, esdevé cada cop més fràgil, amb cicatrius, escarbotada. I ja no és la mateixa, perquè mai més no estarà sencera. 

Anna Maria Villalonga, 17 de novembre de 2012


 
 

14 comentaris:

Elies ha dit...

Caram germana, quin text més trist. Certes són les cicatrius, però tan certes com la capacitat de regeneració de l'ànima. Mai és la mateixa, va muntant.
Una abraçada.

Anònim ha dit...

Soposo que aquest dia tant tristot ha tret tot el teu sentiment en forma de trencaclosques...
Jo no el trovo trist Elies, potser es que ja ho estic de trista, i l'ànima sigui tangible o no, jo la tinc esmicolada com el relat de la teva germana.
I la peça que falta mai la podré possar.
Mercè

Anònim ha dit...

Un text fantàstic, Anna Maria.
Ester F. Matalí

Anònim ha dit...

M'encanta tot el que escrius Anna! El text,una mica trist, és ben adient per el dia plujós d'avui...hem d'esperar que el trencaclosques de la nostra vida l'acabem amb totes les peçes,que no en quedi cap! Tura.

Shaudin Melgar-Foraster ha dit...

Ja saps com m’agrada aquest text. M’agrada tant i el sento tan proper que hauria volgut escriure’l jo. El desaré ben endins per recordar-lo sempre.

Gemma ha dit...

Tens raó quan una cosa es trenca ja no torna a ser mai més la mateixa, perd la seva consistència, és més fràgil i trencadissa.

Anna Maria Villalonga ha dit...

Gràcies a tots.
Gràcies, Potato. És un honor per a mi que em diguis això.

Anònim ha dit...

l'ànima, sempre malmesa i apedaçada i amagada en la tristor i oblidada en l'alegría....
Abraçada, Mercè

Jordi Canals ha dit...

Metàfora excepcional del dia a dia que estem vivint. Una abraçada!

Anònim ha dit...

Comparteixo del tot, aquesta magnífica descripció.Quan ho llegeixo, penso, pobreta, que maltractade, quasi cada dia tinc motius !!

Una forta abraçade!

Carme Luis

ALÍCIA MARSILLACH ha dit...

Trist i "otoñal", però m'agrada. Saps una cosa? Mai a la vida he estat capaç de montar les peces d'un trencaclosques; sempre dic que és per manca de paciència. Segur que hi ha un altre raó amagada dins la meva ànima... I que no sé reconeixer... o potser no vull.

Anna Maria Villalonga ha dit...

Repeteixo les gràcies. Amb tot, volia puntualitzar, Jordi, que el text és humanista i intimista, i poc parla de la situació que estem vivint col.lectivament. Parla de tots nosaltres, però com a individus, precisament en la nostra dimensió més solitària, més profunda.
Alícia, sembla que donis per fet que que un text t'ha d'agradar més si no és trist. Jo crec que un text agrada o no, sigui alegre, trist o el que sigui.
Tampoc entenc la identificació de la tardor i el dia plujós amb la ristor. Per a mi, no tenen res a veure. Res.

Maria Teresa Galan ha dit...

Després de llegir tants comentaris formidables, jo, només afegiria que és una bona reflexió que ve de l'equilibri després, potser, d'una tempesta.
M'agrada molt com escrius, Anna Maria. És, per a mi, un regal.

Teresa ha dit...

Bona tarda!

Jo trobo que l'estat de l'ànima no té res a veure amb el temps... A mi la tardor m'encanta, i en aquesta època he passat moments molt dolços i també molt tristos. El trencament de l'ànima va per lliure... M'hi sento identificada, Teta, gràcies per escriure aquest text; les ferides queden...els trossets falten... però vull pensar que com un cec supleix la visió amb altres sentits, aquests bocinets queden compensats amb altres que traiem d'on podem per seguir el camí que tenim davant.
Un petonet molt fort...et trobo a faltar!!