El fil d'Ariadna (II), un laberint de somnis per a lletraferits de tota mena

dijous, 1 de novembre de 2012

Avui us regalo un relat per a petits i grans: Habitant de carrer



Habitant de carrer
 


Deambula sense rumb per la freda avinguda. Passeja amunt i avall, despreocupat i  tranquil, sense interferències. 
S’entreté fitant els aparadors de les botigues. Hi ha carabasses pertot, amb boques obertes i desdentegades. Ha vist un munt de disfresses de fantasmes i bruixes i pensa que és un dia de festa, però no sap quina. De sobte, topa amb un estol de nens que corren esperitats i criden amb esverament. Bufa una mica. No li agraden gens, els nens. Sempre li han semblat molt antipàtics. Imprevisibles. 
S’atura una estona darrere del vell restaurant, a veure si arreplega alguna cosa. De vegades el cambrer li prepara algunes restes. Hi ha dies que passa gana, però en general s’ho manega força bé. Realment, no es pot queixar. Els contenidors són plens de residus prou aprofitables. Només cal saber trobar-los.
Dormir tampoc no és un problema. Hi ha milers de llocs. És conscient que ha desenvolupat una gran habilitat per escolar-se d’amagatotis a l’interior de caixers automàtics, estacions de metro, baixos de botigues i portals de cases. A voltes, fins i tot ha fet nit en sales de cinema o de teatre. Li agraden especialment les butaques apelfades dels teatres antics. La pega és que gairebé no en queden.   
Aquella nit és freda, però encalmada. Una lluna creixent roman suspesa enmig de la fosca, envoltada per un munt d’estrelles. Per desgràcia, la claror dels carrers n’apaivaga la llum. S’asseu en un pedrís i es demora a mirar-les. Sap que la ciutat aviat s'adormirà. Quan els rètols de neó comencin a apagar-se, tots aquells punts del cel lluiran reviscolats, com si els haguessin endollat a un cable elèctric. 
Un grup de gent jove li passa pel davant. Porten disfresses i fan un soroll infernal. Se’ls veu molt engrescats. Ni s’han adonat de la seva presència. Alguns cotxes transiten lentament per l’avinguda, cada cop més freda i més solitària. De mica en mica el sons s’atenuen, els carrers s’encalmen, les bombetes s’enfosqueixen. Sospira satisfet i comprova les estrelles, més i més intenses. En hores com aquella, la ciutat és als seus peus. Un gran organisme que jeu sense deixar de bategar, com un cor d’ànimes. Baixa del pedrís i es posa en marxa, amb el seu pas flexible, carregat d’elegància. Sap que pot fer, en tot moment, la seva voluntat. 
I s'allunya feliç, mentre taral·leja una vella cançoneta que rebota com un eco en les silents llambordes:

"Habitant de carrer,
 mai no tinc pressa. 
 Per no tenir, no tinc
 ni amo ni mestressa"
 
 
 

13 comentaris:

Shaudin Melgar-Foraster ha dit...

Com et pots imaginar, m’ha encantat. Has sabut ficar-te d’allò més bé dins del personatge i fer sentir al lector el que ell sent. Exceŀlent comunicació. I molt ben escrit! Per cert, llàstima que a Facebook hagi sortit la imatge del gat, seria millor que el lector ho anés endevinant i quedés clar al final amb la imatge.

Hele la Sabatera ha dit...

!! Fabulós !!

Marie Gournay ha dit...

M'encanta!

Anònim ha dit...

Que bé, ho he passat!!!!





MARTA VALLS

Jordi Canals ha dit...

Talment he tingut la impressió d’escoltar el relat entre els marrameus d’un gat que deambula pels carrers.

Anònim ha dit...

L'has ben retretat, una historia autèntica i tan real, de tans i tans gats sense sostre, ells son tan llestos, quasi sempre se'n surten. No tots pobrets. M'ha emocionat!
Exel.lent Anna


Carme Luis

ALÍCIA MARSILLACH ha dit...

M'ha emocionat, perquè he pensat de seguida en la meva estimada Princess, tant petitona, quan uns nois la van trobar al mig del bosc a Sils. I la meva amiga Marisa se la va quedar i me la va oferir. És el millor regal que mai m'hagin fet.
Ara té set anys i és molt independent. Això sí, les nits les passa sobre la meva esquena i, cap a allà les 6 de la matinada, em pentina i em rentac les orelles, com si jo fós la seva filla.
És tot un misteri com va apareixer al mig del bosc.

Anònim ha dit...

Què bonic Anna !! un relat entranyable de tans gats de carrer i una altre cosa que he aprés, que s'escriu carabassa i no "carbassa", amb tú sempre aprenc quelcom! Avui dia dels difunts, sempre hi ha algú proper per recordar! Bon dia Anna, Tura.

Gemma ha dit...

Molt bonic i quina soledat freda que despren.

Anònim ha dit...

Un regal ideal, avui que he tingut temps d'estar una estona llegint.
Com a final potser que un marrameu acompanyat d'un petonet va bé?
Bona tarda Anna.
mercè

Anna Maria Villalonga ha dit...

Gràcies a tothom!

Teresa ha dit...

Gràcies pel regal!

Sóc conscient que almenys un dels meus gats passaria molt de temps al carrer, perquè la seva naturalesa el porta a ser independent, curiós i deprededor....però no puc suportar la idea que desaparegui o el trobi malmès. Se'ns ha escapat un parell o tres de vegades i per sort ha tornat, però no m'hi vull arriscar. Li he fet llegir el teu relat, Anna, i m'ha dit que descrius perfectament els pensaments d'un gat de carrer. M'ha confirmat: "Aquesta és una persona que estima els gats!!"
Una abraçada, Teta!!

Anna Maria Villalonga ha dit...

Això és clar! Molt, me'ls estimo!