El fil d'Ariadna (II), un laberint de somnis per a lletraferits de tota mena

dimarts, 10 de juny de 2014

Pare de família busca..., de Laia Aguilar







Pare de família busca..., de l’autora barcelonina Laia Aguilar, és un agradable text de 142 pàgines, perfectament llegible per a tota mena de públics, que ens mostra les trifulgues d’un pare de família (en realitat d’un matrimoni amb fills) per tirar endavant enmig d’una desastrosa i inesperada situació. M’estic referint a les circumstàncies adverses que s’estan ensenyorint d’un munt de llars i famílies per culpa de la crisi actual i que, sovint, arriben sense que ningú no se’n sàpiga avenir: problemes econòmics, manca de feina, desnonaments, necessitat de prendre decisions importants, conflictes... En realitat, res que no presenciem cada dia quan mirem els telenotícies o llegim els diaris.     
Tanmateix, la gràcia del text es troba en el punt de vista del narrador. Bé, dels narradors, en plural, ja que l’autora se serveix d’un conjunt d’observadors d’excepció: els objectes que conviuen amb la família. Un cubell de la brossa, un llapis, una targeta de crèdit, una gàbia de hàmster o un telèfon mòbil són només algunes de les veus que ens expliquen la història.
 
 


Us imagineu què dirien de nosaltres els nostres objectes si poguessin parlar? Jo m’estimo més no saber-ho. Mitjançant una sèrie de capítols breus i un recurs retòric tan rendible com la prosopopeia (altrament dita “personificació”), Aguilar va desgranant els esdeveniments que marquen la vida dels protagonistes des que els negocis del pare comencen a fallar. Construeix la trama a partir de l’humor, que sempre permet dir moltes coses, i ho fa sense defugir una mirada crítica no només dirigida als responsables de la situació, sinó també a nosaltres mateixos, pobres desgraciats immersos en el consumisme desfermat, els prejudicis, la incapacitat de viure amb senzillesa, les necessitats creades, l’opulència...
 

 
 

La mirada pura dels objectes, alhora prou perspicaç, dóna vida a tot un món de misèries i grandeses (potser més de les primeres que de les segones) i ens aboca a una reflexió  sobre qui som, en què ens hem convertit i cap a on punyetes s’encamina el món en el qual vivim. 
Poqueta broma, gent. Perquè, vistos amb els ulls humanitzats dels estris de la casa, fem més aviat pena.   
 

 
 

5 comentaris:

Anònim ha dit...

Sembla engrescador. Es candidat a posar-se a la cua dels llibres que em vull comprar.

Gràcies.

MARTA VALLS

Jordi Canals ha dit...

Gràcies per la crònica. Ho tinc en compte

Tura Nogareda ha dit...

Tan curt, serà fàcil de llegir, el buscaré!
Anna, no sé com t'ho fas, tens temps per tot! Gràcies!
Tura

Teresa ha dit...

Gràcies per fer-nos conèixer aquesta obra! La tindré molt en compte!
Una abraçada!

Shaudin Melgar-Foraster ha dit...

Sembla ben original. Realment m'agradaria llegir-lo. Bona imaginació, Laia Aguilar!