El fil d'Ariadna (II), un laberint de somnis per a lletraferits de tota mena

dissabte, 27 de juny de 2015

El pequeño Arquímedes, d'Aldous Huxley





Benvolguts lletraferits,

Em plau avui, enmig de la insuportable canícula, parlar-vos d’una altra de les delicades meravelles que l’Editorial Navona ha decidit publicar recentment, qui sap si amb la lloable intenció de fer-nos comprendre que tenim encara moltes joies per descobrir i que els bons llibres viuen per sempre.
Aquest cop tenim entre mans un esplèndid i colpidor relat del mestre Aldous Huxley, sovint recordat bàsicament per la seva distopia Un món feliç. Un món feliç va representar per a mi un punt d’inflexió, me’l vaig empassar amb delit ja fa molts anys i  s’ha mantingut per sempre com una de les meves obres de referència. La magnitud d’aquesta novel·la, però, potser ha emboirat o minimitzat ˗de cara al gran públic˗ la resta de la producció del gran escriptor anglès. El cas és que la lectura d’aquests desconeguts textos, ara que Navona ens els acosta, em sembla imprescindible. No només per aprofundir en la coneixença de la literatura de Huxley, sinó també per egoisme pur. Llegir les seves delicadeses significa créixer, aprendre, reflexionar i, per damunt de tot, gaudir.
 
 
 
Abans de parlar d’El pequeño Arquímedes, vull referir-me a La sonrisa de la Gioconda, un altra obra de Huxley publicada per Navona que vaig llegir amb plaer fa uns mesos. En contra del meu costum, no la vaig ressenyar. El motiu, l’excés de feina. Van anar passant els dies, enmig d’una quantitat espectacular d’obligacions i tasques, i la pobra Gioconda no va sortir a la llum. Així que avui aprofito per recomanar la seva lectura. Una novel·la breu i rodona, deliciosa, que ens mostra un Huxley absolutament diferent del visionari distòpic (i quin visionari més encertat!) de la seva obra magna.
 
 

El mateix passa amb El pequeño Arquímedes, un petit llibret de 83 pàgines que et deixa sense alè, amb el cor encongit, quan t’adones que l’has acabat i que t’ha aportat tant. Des del vessant humà, des de la excel·lència de l’estil (absolutament proper, poètic, amanyagador) i, especialment, des de les possibilitats de reflexió.
El text de la contraportada diu: De vacaciones en Italia, el narrador y su mujer conocen al pequeño Guido, un chaval de pueblo. No sabe leer ni escribir, pero está increíblemente dotado para la música y las matemáticas. A los seis años es capaz de demostrar el teorema de Pitágoras más fácilmente que Euclides...
A partir d’aquesta trama, d’aquest plantejament, Huxley confegeix una història singular però alhora terriblement creïble (em pregunto si conté algun fonament de tipus autobiogràfic), que aprofundeix en les diferències de classe, la fragilitat de la infantesa, les relacions matrimonials i de família i, per damunt de tot, assaja una reflexió al voltant de l’autèntica intel·ligència humana, del veritable talent.
Pensé en las vastas diferencias que se dan entre los seres humanos. Clasificamos a los hombres por el color de sus ojos y del pelo, por la forma de sus cráneos. ¿No sería más sensato dividirlos por especies intelectuales? (...) Tal vez los hombres dotados de ingenio sean los únicos hombres verdaderos. En toda la historia de la raza solo ha habido unos pocos miles de hombres verdaderos. Y los demás... ¿Qué somos? Animales capaces de aprender. Sin la ayuda de los hombres verdaderos prácticamente no habríamos descubierto nada (pàg. 63).
No podem trobar en aquest fragment l’embrió d’Un món feliç? El pequeño Arquímedes data de 1924 i Un món feliç fou publicada per primer cop el 1932. Tot i que la breu novel·leta que avui ressenyem no té res a veure amb la famosa distopia, em sembla molt interessant trobar-hi ressons. Això dota les obres dels grans autors d’una significació de conjunt, d’un valor de corpus que les col·loca, sens dubte, en un lloc preeminent.
Lletraferits, no us perdeu El pequeño Arquímedes. Tampoc La sonrisa de la Gioconda. Feu-vos personalment aquest favor.          



Ah, per cert, Aldous Huxley era un enamorat dels gats. Mireu el seu rostre en aquesta fotografia. No fa falta dir res més.

9 comentaris:

Montse ha dit...

Ohh molt interessant. M'agrada que ressenyeu obres com ara aquesta. Sovint quan triem-comprem-llegim ho fem amb la urgència de no perdre'ns les novetats, i els "clàssics" els deixem a les lleiges pensant que si ja el tenim ja trobarem el moment. A sobre, aquests no els tinc. Ja s'ha despertat la pressa.

M'has fet pensar en Pedrolo. No sé si va ser durant la projecció del documental, o si ho va dir la seva filla durant la presentació però em ronda pel cap la frase " si hagués sabut l'èxit del Mecanoscrit, no l'haguès escrit". Un món feliç, va eclipsar la resta de l'obra? És un morir d'èxit? Paga la pena?

Gràcies. Empenyen-nos a la febre, com sempre.

Anna Maria Villalonga ha dit...

Això de Pedrolo i el Mecanoscrit és una cosa sabuda. Ha passat amb diversos autors que una obra ha eclipsat les altres. Per exemple, també amb Víctor Català i "Solitud". De vegades passen per ser autors d'una sola novel·la i no és així.
De tota manera, en el cas de Pedrolo no crec que la cosa vagi per aquest camí. El que passa és que per a ell, el Mecanoscrit no era ni de bon tros una novel·la bona i important. Ell pensava que havia escrit moltes coses millors.

Montse ha dit...

Sí, no gosava dir que "Mecanoscrit..." no és la seva millor novel·la.

Anònim ha dit...

Navona és una editorial que veig que cuida molt les seves edicions i publica qualitat. Gràcies Anna per fer-ne memòria i ressenyar-ho.

Àngels

Anònim ha dit...

En quant al documental de Pedrolo, sí, segons la seva filla, ell va dir que si hagués sabut el recorregut del Mecanoscrit no l'hauria escrit, però ho va dir en el sentit, com dius Anna, de que no la considerava ni molt menys la seva millor obra. La seva filla està treballant per recuperar l'obra i la memòria dels seu pare, que ha estat tractat força injustament i es desconeixen la majoria dels seus nombrosos treballs.

Àngels

Shaudin Melgar-Foraster ha dit...

Sempre donaré suport a qualsevol iniciativa per recordar-nos que un bon text literari pot haver-se publicat fa anys, molts, moltíssims, pocs, tant se val. La literatura no caduca!!!
Moltes gràcies per la ressenya. M'apunto aquests títols de Huxley!

Teresa ha dit...

M'ha agradat molt la ressenya. Buscaré aquests llibres... m'interessen molt! Gràcies!

Tura Nogareda ha dit...

Sempre aprenc amb tu, Anna i me'n
adono de la meva ignorància quan
llegueixo els vostres comentaris...
M'he apuntat el llibre i he anat a
Google, per saber més de Huxley.
Gràcies per tot!

Anna Maria Villalonga ha dit...

Al contrari, Tura, gràcies a tu. Sense vosaltres, el bloc i les ressenyes no tenen sentit!
Gràcies a tots!