Fa uns dies que vaig acabar la lectura
d’Stoner, de l’autor americà John
Williams. Un mica a destemps, val a dir, ja que es tracta d’una novel·la que Edicions
62 publicà el 2012 (i que fou escrita el 1965). Era una assignatura que jo
tenia pendent, atès que n’havia sentit tantes coses bones, tants comentaris
elogiosos. Però ja sabem que els lletraferits sempre tenim molta cua a la
lleixa d’espera i que els llibres poden romandre a la banqueta durant mesos (o
anys) fins el dia que els toca jugar de titulars.
Tal vegada per les enormes
expectatives que havia posat en la novel·la, no puc amagar un cert desencís. Efectivament,
Stoner és un gran text, que enganxa
des de la primera pàgina i amb el que hom gaudeix moltíssim. Tanmateix, a mi m’ha
generat una mena de sensacions contradictòries. Per dir-ho de la manera més
adient, m’ha fet passar d’un sentiment enormement positiu a un sentiment de
desconcert estrany.
La història és magnífica en la
seva senzillesa, la vida d’un professor e investigador universitari que es fa a
ell mateix (treballant sempre com un boig) a partir d’un ambient familiar camperol
i molt humil. Resseguim fil per randa, amb una veu narrativa focalitzada en la
seva persona, tota la seva biografia (personal i professional) fins al moment
exacte (ple de poesia, el millor del llibre) del seu traspàs. Els qui treballem
a la Universitat hi podem reconèixer tots els tripijocs del món universitari.
Les enveges, les dèries, els interessos creats, els pals a les rodes. D’altra
banda, mentre acompanyem el protagonista en la seva peripècia vital, també vivim
la història del seu país, en especial les dues guerres mundials i l’impacte que
van causar en la societat americana.
El personatge no és un home feliç.
Amb una esposa mig boja, que li fa la vida impossible, la seva faceta matrimonial
i familiar esdevindrà un desastre. Les coses amb la seva filla tampoc no aniran pels
camins desitjables i ni tan sols no podrà tirar endavant l’única relació d’amor
vertader que posseirà. L’asfixiant pressió social, en una ciutat no gaire gran
i en l’ambient clos de la Universitat, li amargaran la vida a tots els nivells.
Només la docència i la lectura, la investigació i l’escriptura, aconseguiran satisfer-lo
i salvar-lo. Stoner, des d’aquest
punt de vista, és un declarat i esplèndid exercici de metaliteratura.
La meva ambivalència respecte a
la novel·la té relació amb el seu to enormement distanciat, fred, llunyà. Stoner narra tot el que he dit, però ho
fa des d’una posició tan poc emotiva, que no m’ha commogut en absolut. La inconfusible
pàtina puritana del ambient de la novel·la m’ha impedit implicar-m’hi plenament.
És estrany, perquè, d’altra banda, no he pogut deixar de llegir. Però en tot
moment he estat esperant quelcom que no s’ha produït: un esclat d’emoció, de
llum, de tendresa. Alguna cosa que em proporcionés per fi la possibilitat d’identificar-me
veritablement amb els sentiments dels personatges. No ha estat així. No he
pogut entendre el seu hieratisme. No ploren, no s’expressen, no es comuniquen, només
callen i es fan mal. I el pitjor és que el motiu no queda ben explicitat. Ho
podríem entendre en el cas de l’esposa del protagonista, que des del primer moment
se’ns revela com una persona inestable mentalment, però es fa més difícil d’acceptar
pel que fa a la resta.
Jo només hi trobo una explicació,
que ja he esbossat més amunt. La novel·la és una novel·la amb els peus ben
plantats al bell mig de la societat americana més conservadora i puritana. John
Williams té por de caure en el sentimentalisme excessiu i es passa a l’altra
banda. La seva formació, la seva educació, el seu estatuts, no li ho permeten. Em
sembla perfecte, però aquest excessiu distanciament, aquest sí però no, a mi m’ha
impedit entrar del tot dins l’univers d’una novel·la que, pel que fa a la seva
construcció, és tècnicament perfecta.
8 comentaris:
Totalment d'acord. Aquest distanciament va fer que al final no m'acabés de creure totalment els personatges
M'alegra saber que penses igual. Jo anava llegint i esperava, esperava, però res. També m'han semblat excessives les pàgines dedicades a la dona i poc clara la seva malaltia. Hi ha molts punts no explicitats que no m'han satisfet. Per això m'ha passat com a tu, no m'he cregut del tot els personatges. Però, tanmateix, la novel·la m'ha agradat molt.
És realment una estranya sensació.
No puc opinar, no l’he llegit, ho faré, la poso a la meva llista. Gràcies per la teva opinió.
Una abraçada!!!
Ara tinc molta curiositat. M'havien parlat molt bé d'aquesta novel·la i cap comentari respecte a aquesta sensació d'estranyesa que comentes. M'ha semblat molt interessant, però, el que expliques. Compto que la teva mirada és més exigent i apassionada. :-)
És dels que tinc esperant que l'hi arribi el moment. N'havia sentit a parlar molt bé, tinc ganes de saber si experimento aquesta sensació de la qual parleu tu i la Margarida.
Una abraçada!
Ja us dic, és una sensació poc habitual. Perquè m'ha agradat molt, però alhora m'he sentit sempre fora de la ficció. Resulta, si més no, curiós. I poc habitual en un text tan bo.
Miraré de llegir-la... Gràcies per la ressenya!
M'he trobat amb aquest problema (manca d'emoció, de tendresa, sobretot tendresa) amb diverses noveŀles americanes i canadenques (les canadenques en són notòries, i no ho dic només jo).
Publica un comentari a l'entrada