Stoner, de John Williams

Fa uns dies que vaig acabar la lectura d’Stoner, de l’autor americà John Williams. Un mica a destemps, val a dir, ja que es tracta d’una novel·la que Edicions 62 publicà el 2012 (i que fou escrita el 1965). Era una assignatura que jo tenia pendent, atès que n’havia sentit tantes coses bones, tants comentaris elogiosos. Però ja sabem que els lletraferits sempre tenim molta cua a la lleixa d’espera i que els llibres poden romandre a la banqueta durant mesos (o anys) fins el dia que els toca jugar de titulars.  

Tal vegada per les enormes expectatives que havia posat en la novel·la, no puc amagar un cert desencís. Efectivament, Stoner és un gran text, que enganxa des de la primera pàgina i amb el que hom gaudeix moltíssim. Tanmateix, a mi m’ha generat una mena de sensacions contradictòries. Per dir-ho de la manera més adient, m’ha fet passar d’un sentiment enormement positiu a un sentiment de desconcert estrany.

La història és magnífica en la seva senzillesa, la vida d’un professor e investigador universitari que es fa a ell mateix (treballant sempre com un boig) a partir d’un ambient familiar camperol i molt humil. Resseguim fil per randa, amb una veu narrativa focalitzada en la seva persona, tota la seva biografia (personal i professional) fins al moment exacte (ple de poesia, el millor del llibre) del seu traspàs. Els qui treballem a la Universitat hi podem reconèixer tots els tripijocs del món universitari. Les enveges, les dèries, els interessos creats, els pals a les rodes. D’altra banda, mentre acompanyem el protagonista en la seva peripècia vital, també vivim la història del seu país, en especial les dues guerres mundials i l’impacte que van causar en la societat americana.    

El personatge no és un home feliç. Amb una esposa mig boja, que li fa la vida impossible, la seva faceta matrimonial i familiar esdevindrà un desastre. Les coses amb la seva filla tampoc no aniran pels camins desitjables i ni tan sols no podrà tirar endavant l’única relació d’amor vertader que posseirà. L’asfixiant pressió social, en una ciutat no gaire gran i en l’ambient clos de la Universitat, li amargaran la vida a tots els nivells. Només la docència i la lectura, la investigació i l’escriptura, aconseguiran satisfer-lo i salvar-lo. Stoner, des d’aquest punt de vista, és un declarat i esplèndid exercici de metaliteratura.

La meva ambivalència respecte a la novel·la té relació amb el seu to enormement distanciat, fred, llunyà. Stoner narra tot el que he dit, però ho fa des d’una posició tan poc emotiva, que no m’ha commogut en absolut. La inconfusible pàtina puritana del ambient de la novel·la m’ha impedit implicar-m’hi plenament. És estrany, perquè, d’altra banda, no he pogut deixar de llegir. Però en tot moment he estat esperant quelcom que no s’ha produït: un esclat d’emoció, de llum, de tendresa. Alguna cosa que em proporcionés per fi la possibilitat d’identificar-me veritablement amb els sentiments dels personatges. No ha estat així. No he pogut entendre el seu hieratisme. No ploren, no s’expressen, no es comuniquen, només callen i es fan mal. I el pitjor és que el motiu no queda ben explicitat. Ho podríem entendre en el cas de l’esposa del protagonista, que des del primer moment se’ns revela com una persona inestable mentalment, però es fa més difícil d’acceptar pel que fa a la resta.

Jo només hi trobo una explicació, que ja he esbossat més amunt. La novel·la és una novel·la amb els peus ben plantats al bell mig de la societat americana més conservadora i puritana. John Williams té por de caure en el sentimentalisme excessiu i es passa a l’altra banda. La seva formació, la seva educació, el seu estatuts, no li ho permeten. Em sembla perfecte, però aquest excessiu distanciament, aquest sí però no, a mi m’ha impedit entrar del tot dins l’univers d’una novel·la que, pel que fa a la seva construcció, és tècnicament perfecta.