El fil d'Ariadna (II), un laberint de somnis per a lletraferits de tota mena

divendres, 20 de maig de 2016

Que fos un regal pràctic, un relat d'Eliseu Bordonau



En el marc de l'assignatura "Literatura Catalana: Corrents i Autors Coetanis" que estic impartint aquest quadrimestre a la Universitat de Barcelona, hem treballat amb els estudiants (entre moltes altres coses) els relats breus i els microrelats. El bon ambient del curs i el gust generalitzat per aquest tipus de narrativa, em va decidir a suggerir-los si s'atrevirien a escriure'n un de propi, de relat, atès que n'havíem comentat i analitzat tants. Evidentment, era una proposta fora de la docència establerta, només un joc entre nosaltres, una activitat lúdica que podria ser bonica com a cloenda de l'assignatura. També els vaig dir que, si els relats funcionaven, els penjaria aquí, en aquest meu bloc, per tal que sortissin de l'àmbit de l'aula i més lectors els poguessin gaudir.
Doncs bé, aquí teniu el primer. Em sento molt orgullosa de mostrar-vos-el i de compartir-lo. Espero que us agradi. A mi em sembla fantàstic. 
Es titula Que fos un regal pràctic, l'autor es diu Eliseu Bordonau i us el presento en la foto adjunta. 
Que us ho passeu tan bé com jo, lletraferits.  





Que fos un regal pràctic



Es va llevar com cada dia, a les sis en punt. Era el seu primer dia de jubilat després de quaranta-set anys de vida laboral. Tot esmorzant, va fer una ullada poc atenta al rellotge. Avui no venia de cinc minuts. Fins i tot seria inadequat arribar el primer a la festa de comiat que li tenien preparada els de la feina.
           Li va passar pel cap de llençar el rellotge a les escombraries amb les restes de l’esmorzar, però, poc amic com era de decisions radicals, es va limitar a enterrar-lo al fons del tot de la tauleta de nit, tot agraint-li els serveis prestats. Va ser com tallar el cordó umbilicat que l’havia lligat a tantes obligacions cronometrades i va respirar alleugerit.   



Quan va arribar, ja hi eren tots. Abraçades, somriures, alguna llagrimeta... Van enllestir el pica-pica i van brindar amb cava en honor seu.
Va parlar el director, el van fer parlar a ell... Enmig d’un esclat d’aplaudiments, li van lliurar una capseta.
‒En nom de tots, perquè no ens oblidis mai ‒li digué el director amb un somriure i una forta encaixada.
En obrir-la, va veure que un rellotge d’or, des del fons de la capsa, li picava l’ullet amb una llambregada daurada.
‒Apa! No calia, de veritat. Com us heu passat... Bé, gràcies a tots‒ digué.
‒Hem pensat que fos un regal pràctic ‒va dir el director.
‒Que se’l posi, que se’l posi!‒cridà la becària, enjogassada com de costum.
S’hi resistí, però no li quedà altra sortida que arromangar-se americana i camisa. Es va posar vermell quan el canell es va mostrar a ulls de tothom en un impúdic topless.
‒Mira-te’l ell... Ja t’ho imaginaves, eh?
‒No, no ‒va dir sense trobar cap altra resposta més airosa i convincent. I afegí- Vinga, va, una foto per immortalitzar el moment. Que hi sortim tots!



Camí de casa, va anar madurant la decisió. El rellotge el posaria a la tauleta de nit, al costat de l’altre, perquè es fessin companyia durant les hores mortes. Per recordar els companys, ja es faria emmarcar la foto.



Eliseu Bordonau, maig 2016



5 comentaris:

Jordi Canals ha dit...

Una bona descripció de la realitat a la qual molts hi arribem amb il.lusió per a poder fer totes les coses que havíem ajornat per aquesta nova etapa de la nostra vida.

Àngels Freixa ha dit...

Molt bo el relat, Anna. Gràcies per compartir-ho.

Vicenç i Gemma Alemany Colomé ha dit...

Molt real, un bon relat.

Anònim ha dit...

Ja no necessita rellotge!. Molt bo el relat.

Marta Valls

Carme Luis Tatjé ha dit...

Que maco aquest relat, es tota una realitat, que hem viscut fa poc a casa. al meu home també s'aha jubilat,i el regal també va ser un rellotge....

Felicitats al Eliseu Bordonau.
I a tu per comapartir-ho.

Una abraçade !!