El fil d'Ariadna (II), un laberint de somnis per a lletraferits de tota mena

dimecres, 1 de juny de 2016

A Josefina Peraire, poetessa, escultora, amiga





Ens ha deixat una artista: Josefina Peraire

La Josefina Peraire (Barcelona, 1947) no sortia als diaris, ni a la tele, ni parlaven d’ella a la ràdio. Formava part d’aquest conjunt de persones anònimes carregades de talent que fan que la cultura d’un país creixi cada dia, amb un treball rigorós i constant que per desgràcia no té prou ressò públic. Era poetessa, ceramista, escultora, havia guanyat uns quants premis. Era una dona creativa i extremadament sensible, capaç de captar al vol la bellesa de les formes, de les paraules, de la gent.
Havíem compartit algunes coses, totes elles convertides ara en un record inestimable. Havíem recitat juntes (ambdues formàvem part del col·lectiu “Poesia Viva”), havíem gaudit plegades d’un bon nombre de vetllades i actes poètics, havíem xerrat sobre literatura, sobre la família, sobre la vida. La Josefina era generosa, no faltava mai a les presentacions dels meus llibres. Amb alegria, amb la seva elegància i refinament naturals, amb el seu somriure.
Havia estudiat Filosofia i Lletres a la Universitat de Barcelona, era una dona culta, de conversa interessant i mirada neta. Li brollava l’art pertot, fins i tot en la manera de pentinar-se. Una persona d’aparença una mica etèria, però intel·ligent i forta. Va publicar uns quants llibres de poemes: A l’ombra dels bambús (d’haikús i tankes), Interiors, Sucre amarg, Tretze veus experimentals (obra col·lectiva) i Pell de vent, de 2009, que em va regalar amb molta il·lusió.
Precisament de Pell de vent són aquests versos que ara vull compartir amb vosaltres, amb la punxada al cor de la seva renovada interpretació, tristament macabra:

Teatre negre...

En l’escenari sense llums
que giravolta davant nostre,
hi ha silencis que criden
i crits que es fan silenci...
Quotidià teatre negre
d’irreal aparença,
però amb el cor sagnant. 

Així ha marxat ella. Amb una llarga agonia que aparenta irrealitat, en el teatre negre de la ciutat esquerpa, un escenari de llums que giravolta farcit de perills quotidians, de silencis que criden, que clamen al cel, i de crits que es fan silenci. Però no vull tolerar que els crits es facin silenci. Perquè hem d’arreglar moltes coses en aquesta Barcelona que ens té indefensos, que esborra els seus ciutadans en lloc de protegir-los. Em costa molt assumir que en uns breus segons d’infortuni, en uns minsos i insignificants segons, una maleïda i simple bicicleta se l’hagi endut per sempre. 

Tanmateix, amb el cor sagnant, he d’admetre una cosa. Encara em fa més mal, i més ràbia, i més malícia que, per sortir avui als papers, per tal que avui jo estigui davant de l’ordinador escrivint aquest article, s’hagi hagut de morir. No hi ha dret. No n’hi ha. Hem de reconèixer el talent en vida, no quan desapareix rere l’estela del ressò mediàtic d’una altre traspàs recent, igualment colpidor.  

Descansa en pau, poetessa, escultora, artista. Amiga i companya de colors i de llum. Aquí, ja en pots estar segura siguis on siguis, et recordarem sempre.




Aquest article també ha aparegut al Digital Núvol