Les pedres parlen, de Meritxell Sales Tomàs

He llegit dos cops el poemari Les pedres parlen, de Meritxell Sales Tomàs. Com he dit alguna altra vegada, un llibre de poemes s'ha de llegir i rellegir. Amb un pròleg de David Castillo, el volum està dividit en tres seccions: "Camí de les rutes amigues", "Som arma" i "La poesia no és mortal". Construït a base de poemes, poemes en prosa i proses curtes amb aparença de breus relats, Les pedres parlen és una agradable sorpresa. 

Posseeix tots els elements de la modernitat: metaficció, intertextualitat, absència o deformació de la mètrica, llenguatge que fusiona registres... I, per damunt de tot, és una mostra contundent d'allò que les paraules, usades des de la llibertat absoluta, ens poden oferir. 

Hi ha molt de les experiències personals de l'autora dins d'aquests poemes, algunes tal vegada críptiques per al desconegut, però també hi ha moltes referències geogràfiques, literàries i especialment artístiques que tots podem reconèixer amb més o menys facilitat.  

Josep Carner, René Magritte, Baudelaire, James Joyce, Enric Casasses, Joan Perucho, Saramago, Ramon Llull, la ciutat de Venècia i les seves joies arquitectòniques, la cultura del punk, William Blake... Tot això i molt més trobem en un conjunt que, com diu el prologuista, utilitza expressions senzilles, de balada pop, però incorpora el trencadís del sentiment beatnik, que va aprendre entre les volcàniques sortides de to dels nostres amics predilectes, els volcànics i alhora tendres Jordi Pope, Àngel Carmona, Jesús Lizano i Pere Marcilla (la majoria citats explícitament en un punt o altre del llibre).  

Permeteu-me per acabar que comparteixi un dels textos que m'ha agradat més. Potser he triat aquest perquè estic convençuda que en els temps que corren l'alegria i l'optimisme ens fan molta falta. 

DIVINIUM

El so de la electricitat de l'amor

es transmet genèticament.

Pot més que la son, feixuga i absurda.

Brillant com les estrelles del foc

la gent salta, balla, s'enlaira. 

Hi ha un home que s'ho mira impassible.

Com si sabés més que els altres?

Com si fos algú per qüestionar-se l'alegria dels altres.

Està situat al primer quadrant de l'escenari. 

Mateu el pessimista de pupil·la endolada.

Enhorabona, Meritxell. I gràcies per acostar-me la teva obra.