Cròniques de Kaneai, de Raquel Picolo

Cròniques de Kaneai, de l’autora pirinenca (ara veïna del Maresme) Raquel Picolo, és un recull de contes publicat per l’Editorial Voliana. Per qüestions de salut (la grip no perdona) no vaig poder participar en la seva presentació el dijous passat, dia 9. Em va disgustar molt, perquè ho teníem emparaulat des de feia molt de temps. Què hi farem. En qualsevol cas, he sabut que tot va anar molt bé.

Abans de res, vull destacar un cop més que és una meravella trobar petites editorials com Voliana, amb aquest preciós nom que vol dir “papallona”, disposada en els temps que corren (i no sols disposada, sinó militant) a publicar relats.

El recull consta de set històries, el 7 és el número màgic per excel·lència, que es mouen entre la realitat i la fantasia. N’hi ha que s’acosten al gènere fantàstic només de resquitllada, n’hi ha que el treballen de ple, però en els dos casos amb la personal veu de Picolo, que sempre inclou la referència als seus orígens muntanyencs, a les Valls d’Àneu. La natura i la vida rural solen tenir en la seva ficció un paper destacat. Aquest factor, d’una manera curiosa, atorga a la prosa resultant dos ressons que semblen contraposats, però que no ho són: un regust clarament poètic i pastoral que conviu sense contradicció amb uns trets durs, feréstecs i aspres.

Picolo utilitza en el recull dos fils conductors que m’han semblat principals. D’una banda, la música, tractada i emprada amb una delicadesa absoluta. D’una altra, el recurs del somni. Des de la realitat onírica, hom pot explicar i justificar moltes coses i no forçar la màquina. És quelcom que la literatura ha dut a terme des de temps immemorial. Amb tot, personalment m’han funcionat millor els contes més senzills, els més realistes, els menys experimentals. Potser perquè jo, malgrat el meu tarannà d’urbanita impenitent, he acabat trobant-hi una afinitat més gran.

Enhorabona, Raquel. I vigila amb les katanes i altres andròmines japoneses. Que poden fer molt mal!