El fil d'Ariadna (II), un laberint de somnis per a lletraferits de tota mena

dissabte, 27 de maig de 2017

La luna en las minas, de Rosa Ribas





De vegades, a la vida, t’arriben llibres.
Quan ets un lector empedreït i devot, sembla que això hagi de passar molt sovint, però no és veritat. Precisament perquè ets un lector empedreït i devot, et tornes més crític i més exigent. I, en conseqüència, no t’arriben tants llibres.   

Ara m’adono que segurament no m’he explicat prou bé. No estic parlant de l’entrada física d’exemplars a casa, com ja us podeu imaginar. Aleshores, què vull dir amb “De vegades, a la vida, t’arriben llibres”? Doncs això. Que de tant en tant tens la fortuna de topar amb un text (un poema, un relat, una novel·la) que de seguida saps del cert que mai no oblidaràs, que romandrà dins teu, que acabarà formant part indestriable de tu.   

És el que m’ha succeït amb La luna en las minas, la darrera novel·la de Rosa Ribas, guanyadora del Premi Letras del Mediterráneo 2017 en la modalitat de narrativa. L’autora ens ha ofert allò que considero una petita (gran) delicatessen. Una ficció preciosa i tendra, alhora que duríssima, que fusiona el fantàstic amb la recreació d’una realitat ben crua.  

Ribas, que fa més de vint anys que viu a Frankfurt, sempre ha mostrat interès per un tema que segurament, des d’Alemanya, es contempla d’una manera molt concreta. Em refereixo al drama de l’emigració de tants i tants espanyols durant la llarga nit del franquisme, homes i dones que havien de deixar la terra i la família per intentar buscar el seu futur en altres indrets: llocs sovint hostils, amb una llengua estranya, amb una manera de viure i un clima diferents, on massa vegades eren tractats com a simple material de feina, mà d’obra barata només útil per treballar. El tema ja l’havia tractat Ribas en altres novel·les. Per exemple a Entre dos aguas, que va suscitar una clarificadora conversa (posterior a la meva lectura) entre l’autora i jo (llegir aquí).  





A La luna en las minas, Rosa Ribas ha decidit afrontar el tema des d’una posició poc convencional. Segurament pretenia allunyar-se de la recreació purament mimètica, del típic retrat social estrictament referencial. I ho ha fet amb un encert encisador. És evident que a mi em tenia guanyada ja d’entrada: no és cap secret la meva afecció pels llops i pels homes llop, sobre els quals he escrit (i escriuré, això segur) reiteradament. Pel que sembla, i sense haver-ho comentat abans, Rosa Ribas i jo compartim aquesta flaca, la qual cosa m’acosta a ella de manera inevitable. Tanmateix, espero que m’atorgareu credibilitat si us dic (al marge de dèries comunes) que la novel·la és una meravella. Ribas dóna vida a un personatge inoblidable, que et roba el cor des de la primera pàgina del llibre.  

Lluitant contra la seva naturalesa de depredador, acompanyat per un conjunt de figures que l’envolten (algunes negatives, d’altres positives), el nostre home llop esdevé una preciosa metàfora del món i de la vida. Un cant a la bondat i a la companyonia, a l’amistat i a la generositat. Hi ha quelcom de viatge iniciàtic en la ingenuïtat d’aquest nen injustament maltractat pel destí i alhora tan ferm, tan sencer. Ribas es nodreix d’un amplíssim imaginari que tots nosaltres compartim. Llegendes antigues, supersticions, creences, obscurantisme. Poua en la fantasia per hibridar i fusionar el real i l’irreal; i ho fa amb una plasticitat envejable, amb un conjunt d’escenes que t’amaren per dins gràcies a la seva bellesa, amb un estil lingüístic i un joc retòric d’alt nivell, amb una gran delicadesa. Des d’aquesta posició, aconsegueix construir un relat també realista, encara que sembli mentida. Terriblement realista. I així assistim a la vida dels emigrants espanyols a les mines d’Alemanya, a la duríssima i perillosa feina, al seu desarrelament i desencís.

La novel·la conté expressions antològiques, que m’han entendrit profundament. “Hacer los ojos”, “hacer los ojos amarillos”. No puc dir més. Però la utilització poetitzada d’un imaginari típic del terror, reconstruït amb la sensibilitat a flor de pell, transgredit i renovat, m’ha colpit per sempre. El final de La luna en las minas (quin títol tan especial!) resulta d’una intensitat extrema. Podria ser aquest, podria ser un altre (no revelaré res, evidentment), però et deixa literalment sense alè. No exagero gens si confesso que, mentre m’enfrontava a la lectura de les darreres pàgines, quasi no podia respirar.  

Que la part fantàstica de la novel·la no espanti ningú, que sé del cert que encara hi ha gent carregada de prejudicis. La luna en las minas es pot llegir en clau absolutament realista i funciona perfectament.   

Moltes gràcies, Rosa. Amb La luna en las minas has aconseguit, a aquestes alçades de la meva vida, fer-me molt feliç.




14 comentaris:

abrirunlibro ha dit...

Ainsss... Anna Maria! Quina ressenya! Però quin gran llibre! Has dit exactament el que jo no he sabut o no he pogut dir. El recomano amb tota la meva ànima! Petons,

Àngels Freixa ha dit...

Magnífica ressenya, Anna. Sé de la teva fascinació pels llops i he recordat "La llàgrima" mentre la llegia.
Aquesta novel·la ja la tenia a la llista des que vaig llegir els comentaris que anàveu fent tu i la Cristina mentre la llegíeu. En tinc moltes ganes.
Gràcies, una abraçada

Raquel Gámez Serrano ha dit...

Moltes gràcies per la ressenya! Doncs un altre més per tenir en compte!!! M'agrada molt l'estil de la Rosa. Quantes lectures pendents!!!

Anna Maria Villalonga ha dit...

Us agradarà molt, oi Cristina? És un llibre especial. El millor que he llegit de la Rosa. I això que a mi m'agrada sempre com escriu. "El gran frío" també em va agradar moltíssim.
No el deixeu passar.

abrirunlibro ha dit...

Es fantàstica. I sí, sóc molt fan de "El gran frío". Bé, de tota la trilogia de l'Ana Martí.

Àngels Freixa ha dit...

Però aquest és part d'una trilogia? No he llegit res de la Rosa Ribas.

Anna Maria Villalonga ha dit...

Sí, "El gran frío" és el segon de la trilogia. Primer va ser "Don de lenguas", després "El gran frío" (per a mi la millor) i finalment "Azul marino".
Tota la trilogia està molt bé. Però si penses llegir-la, ho hauries de fer per ordre. No és que no es puguin llegir com a novel·les independents, però el sentit complet es troba en les tres.

Àngels Freixa ha dit...

Gràcies, Anna. De moment compraré 'La luna en las minas' que la pila se'm desborda.

Shaudin Melgar-Foraster ha dit...

He llegit d’altres ressenyes que has escrit de noveŀles de la Rosa Ribas, i m’han interessat els seus llibres, però aquest m’interessa encara més, el trobo super atractiu. Apuntat!

Anna Maria Villalonga ha dit...

Molt bé. T'agradarà.

Noemí ha dit...

Meravellosa ressenya. Tant de bó tingués una mínima part del teu talent per poder expressar amb tanta intensitat i bellesa el que em corre per dintre quan un llibre m'entra. Aquest de la Rosa està clar que t'ha calat. Ja no tinc excusa per no llegir-lo. Gràcies

Emi Yañez ha dit...

Ganes de llegir la!

Anna Maria Villalonga ha dit...

Sí, Noemí i Emi. Us agradarà segur.

Montserrat Vilaró Berenguer ha dit...

Tinc ganes de llegir-lo