Enxarxats, de Carme Torras

Enxarxats, publicada per Males Herbes, és la darrera novel·la de Carme Torras. La quarta, després de Pedres de toc (2003), La mutació sentimental (2008) i Miracles perversos (2011). Torras és també una  excel·lent contista i els seus relats han aparegut en un bon nombre de volums, revistes i antologies. No faré ara una llista dels premis que ha guanyat, que són molts, però sí que us recordaré que Torras pertany al selecte grup dels científics tocats per les lletres (que són molts més del que ens podem pensar). És llicenciada en Matemàtiques, doctora en Informàtica, professora d’investigació a l’Institut de Robòtica (CSIC-UPC), Membre de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona... I m’aturo aquí, perquè el seu currículum és tan llarg i impressionant que no acabaríem mai.

Com a escriptora, a mi m’agrada molt. És elegant, curosa amb la llengua, bona dosificadora del tempo. Amant de la ciència-ficció (i de la ciència-en-ficció), les seves obres resulten imaginatives i punyents. Difícilment poden deixar indiferent ningú. A Enxarxats (el títol no pot resultar més inequívoc), l’autora reflexiona al voltant de la nostra relació individual i col·lectiva amb Internet. Un univers encara nou i tendre que ha posat les nostres vides cap per avall. Ha trastocat les nostres formes de relació, la nostra visió del món, els nostres conceptes bàsics. Ens ha modificat els esquemes mentals d’una manera que encara no podem ‒no tenim prou recorregut‒ copsar totalment.

La novel·la està protagonitzada per dues dones, Ariadna i Júlia, que es veuran abocades a compartir un tret absolutament insòlit, que no revelaré. Dues professores i científiques de renom que acabaran tenint en comú molt més que la seva professió. La contraportada del llibre diu el següent:

Després d’haver passat uns anys en una universitat americana, la Júlia torna a Barcelona i li assignen el despatx d’una catedràtica que s’acaba de jubilar. S’endú una sorpresa majúscula quan a l’ordinador, que han reformatat, hi troba la correspondència i les contrasenyes de la professora. La temptació d’aprofitar-se’n és massa gran, i, a mesura que s’endinsa en webs exclusius i projectes secrets, se li obre un món que l’enlluerna i l’angunieja alhora. Més quan una icona en forma d’aranya se li instal·la a la pantalla i la bombardeja amb missatges que l’animen a resoldre dilemes morals i a documentar-se sobre tècniques d’influència en les xarxes socials. Fins i tot, aplicacions quotidianes, com l’horòscop del mòbil i els aforismes de l’estalvi de pantalla, ara li sembla que intenten manipular-la.

És una presentació engrescadora, sens dubte, però que no ens permet saber amb què ens trobarem. Confesso que jo, a l’estil de Miracles perversos, m’esperava més intriga, més suspens. No ha estat així, o almenys no tant com jo m’imaginava. En contrapartida, el text ens obre moltes vies, molts camins, moltes “potes” (picada d’ullet a la Carme) de reflexió. Fidel a la meva manera de fer, em resulta molt difícil explicar la novel·la sense caure en l’indesitjable spoiler. Ho evitaré, per tant. Però remarcaré que, situada en l’ambient de l’elit científica i universitària, la ficció d’Enxarxats ens aboca a una problemàtica complexa, una mena de teranyina enorme, que situa l’individu davant d’un bon nombre de dilemes morals.     

L’acció de la novel·la transcorre en la més absoluta contemporaneïtat, l’any 2017, però no deixa de ser una història d’anticipació, amb una dosi prou significativa de ciència-ficció especulativa. Inquietant, sorprenent, confegida en diversos plans narratius (que inclouen recreacions del passat i del futur en 3D, poca broma), Enxarxats explora les possibilitats negatives i positives de la nostra connexió globalitzada, així com les responsabilitats i implicacions que comporta. No oblideu en cap moment que l'autora, per la seva situació profesional, disposa d'informació privilegiada. I això fa una mica de por.

Farcida de citacions i referències literàries, cinematogràfiques, culturals i científiques (sense embafar, que quedi clar), la novel·la és un exercici molt personal. Cal entrar-hi i acceptar els jocs que proposa Torras. Després, ja em direu.  

I fins aquí puc comentar. Per a més aprofundiment, l’haureu de llegir.  

Feliç divendres, lletraferits.