Enxarxats,
publicada per Males Herbes, és la darrera novel·la de Carme Torras. La quarta,
després de Pedres de toc (2003), La mutació sentimental (2008) i Miracles perversos (2011). Torras és també
una excel·lent contista i els seus relats
han aparegut en un bon nombre de volums, revistes i antologies. No faré ara una
llista dels premis que ha guanyat, que són molts, però sí que us recordaré que
Torras pertany al selecte grup dels científics tocats per les lletres (que són
molts més del que ens podem pensar). És llicenciada en Matemàtiques, doctora en
Informàtica, professora d’investigació a l’Institut de Robòtica (CSIC-UPC), Membre
de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona... I m’aturo aquí, perquè
el seu currículum és tan llarg i impressionant que no acabaríem mai.
Com a escriptora, a mi m’agrada
molt. És elegant, curosa amb la llengua, bona dosificadora del tempo. Amant de
la ciència-ficció (i de la ciència-en-ficció), les seves obres resulten
imaginatives i punyents. Difícilment poden deixar indiferent ningú. A Enxarxats (el títol no pot resultar més
inequívoc), l’autora reflexiona al voltant de la nostra relació individual i
col·lectiva amb Internet. Un univers encara nou i tendre que ha posat les
nostres vides cap per avall. Ha trastocat les nostres formes de relació, la
nostra visió del món, els nostres conceptes bàsics. Ens ha modificat els
esquemes mentals d’una manera que encara no podem ‒no tenim prou recorregut‒ copsar
totalment.
La novel·la està
protagonitzada per dues dones, Ariadna i Júlia, que es veuran abocades a
compartir un tret absolutament insòlit, que no revelaré. Dues professores i
científiques de renom que acabaran tenint en comú molt més que la seva
professió. La contraportada del llibre diu el següent:
Després
d’haver passat uns anys en una universitat americana, la Júlia torna a
Barcelona i li assignen el despatx d’una catedràtica que s’acaba de jubilar.
S’endú una sorpresa majúscula quan a l’ordinador, que han reformatat, hi troba
la correspondència i les contrasenyes de la professora. La temptació
d’aprofitar-se’n és massa gran, i, a mesura que s’endinsa en webs exclusius i
projectes secrets, se li obre un món que l’enlluerna i l’angunieja alhora. Més
quan una icona en forma d’aranya se li instal·la a la pantalla i la bombardeja
amb missatges que l’animen a resoldre dilemes morals i a documentar-se sobre
tècniques d’influència en les xarxes socials. Fins i tot, aplicacions
quotidianes, com l’horòscop del mòbil i els aforismes de l’estalvi de pantalla,
ara li sembla que intenten manipular-la.
És
una presentació engrescadora, sens dubte, però que no ens permet saber amb què
ens trobarem. Confesso que jo, a l’estil de Miracles
perversos, m’esperava més intriga, més suspens. No ha estat així, o almenys
no tant com jo m’imaginava. En contrapartida, el text ens obre moltes vies,
molts camins, moltes “potes” (picada d’ullet a la Carme) de reflexió. Fidel a
la meva manera de fer, em resulta molt difícil explicar la novel·la sense caure
en l’indesitjable spoiler. Ho evitaré, per tant. Però remarcaré que, situada en
l’ambient de l’elit científica i universitària, la ficció d’Enxarxats ens aboca a una problemàtica
complexa, una mena de teranyina enorme, que situa l’individu davant d’un bon nombre de dilemes morals.
L’acció
de la novel·la transcorre en la més absoluta contemporaneïtat, l’any 2017, però
no deixa de ser una història d’anticipació, amb una dosi prou significativa de
ciència-ficció especulativa. Inquietant, sorprenent, confegida en diversos
plans narratius (que inclouen recreacions del passat i del futur en 3D, poca
broma), Enxarxats explora les
possibilitats negatives i positives de la nostra connexió globalitzada, així
com les responsabilitats i implicacions que comporta. No oblideu en cap moment que l'autora, per la seva situació profesional, disposa d'informació privilegiada. I això fa una mica de por.
Farcida de citacions i referències
literàries, cinematogràfiques, culturals i científiques (sense embafar, que
quedi clar), la novel·la és un exercici molt personal. Cal entrar-hi i acceptar
els jocs que proposa Torras. Després, ja em direu.
I
fins aquí puc comentar. Per a més aprofundiment, l’haureu de llegir.
Feliç
divendres, lletraferits.
3 comentaris:
Ho afegeixo a la meva llista. M'interessa molt i m'encanta la Carme. Ciència i literatura són un bon tàndem!
Segur que t'agradarà.
Jo també me l’apunto. M’interessa el tema i m’interessen les noveŀles de Carme Torras. És cert el que dius, jo també pensava, mentre llegia la ressenya, que fa una mica de por que aquesta història sigui escrita per algú amb informació privilegiada, hahaha!
Publica un comentari a l'entrada