La filla esborrada, de Margarida Aritzeta

El passat dia 28 vaig tenir l’honor de presentar a la Llibreria Saltamartí de Badalona la darrera novel·la de Margarida Aritzeta, La filla esborrada. Un text preciós, de tall clàssic, carregat de ressons rodoredians, de la Víctor Català, d’un munt d’obres i autors que han fet les delícies de tots nosaltres i que es conjuminen amb mestria i maduresa en l’escriptura fantàstica de la nostra autora. No he pogut evitar pensar en aquelles lectures de Cims borrascosos, Jane Eyre o les novel·les de Jane Austen. També en textos sobre la guerra i la postguerra, en tot un bagatge de literatura d’alt nivell que La filla esborrada m’ha fet remembrar amb plaer. 

La trama del llibre no la revelaré. No em ve de gust fer-ho, no vull avançar res als futurs lectors i, d’altra banda, ja he vist que altres ressenyes i comentaris en diuen coses. Per tant, prefereixo parlar de sensacions, d’identificacions, del pur fet literari. Tècnicament, la novel·la es nodreix d’un ben treballat conjunt de recursos. D’entrada, tot el text és una enorme analepsi, construïda a partir de la història que explica una vella nonagenària des del llit de mort. Barrejant diverses veus narratives, diversos punts de vista, diversos temps verbals, La filla esborrada esdevé un exercici perfectament actual, que no invalida el regust de gran obra clàssica de la novel·la. 

El text és d’una bellesa estilística sense parangó, carregat de sensualitat, ple de sinestèsies, farcit de sensibilitat i delicades descripcions de la natura, les plantes, les flors, el bosc, els sons i les aromes, l’amor i el desig, el sexe i el dolor, la violència i la guerra. Ambientada en la primera postguerra (1945-1946), és un relat de maquis on també hi apareixen les conseqüències de la Segona Guerra Mundial, nazis fugitius inclosos. A partir de la ficció (per més que estigui inspirada en uns fets reals que Aritzeta indica al final del llibre), La filla esborrada ens condueix del particular al general, de l’individual al col·lectiu, i ens permet fer-nos càrrec d’allò que succeïa ‒i que sovint s’ha silenciat‒ en un moment molt dur de la nostra història. De fet, podríem dir que La filla esborrada és una història de silencis, de coses no dites, de mutilacions i repressions, de pors i vergonyes. Tanmateix, com ha de ser, l'autora es distancia de pamflets ideològics amb una asèpsia absoluta. 

Els personatges són cabdals i estan perfectament construïts. Ens sentim partícips dels seus patiments, dels seus problemes, de les seves mancances. Alguns són “tipus típics” de l’època, imprescindibles per al desenvolupament dels esdeveniments (el militar franquista, el pare autoritari de bona família, les senyores “bien”). D’altres resulten absolutament entranyables, com el petit Bru o els dos protagonistes, Laura i Gabriel. Tenim tot un estol de secundaris molt rodons, clarament dibuixats, des d’uns germans “feréstecs” al més pur estil de la Víctor a una tieta ex-monja l’evolució de la qual m’ha interessat molt. Les dones juguen un paper primordial a La filla esborrada. Són les que, al final, sempre toquen de peus a terra, sempre saben allò que convé, sempre sostenen la família i la vida.

No puc acabar aquesta ressenya (o el que sigui) sense esmentar de manera especial un dels preciosos fils conductors que recorren el text. Em refereixo a la música, al cant, a la bellesa de la veu humana, de les composicions clàssiques. En resum, de l’art. No és nou en les novel·les d’Aritzeta. Tots els seus textos posseeixen una particular banda sonora, sempre adequada al tema i a l’època, sempre a to amb la història que ens vol fer arribar. 

M’han agafat moltes ganes, en llegir la novel·la, de fer-ne un estudi en profunditat. Ara no tinc temps, però m’agradaria molt. És un text per a un públic ampli, amb molts nivells de lectura, però extraordinàriament profund si ens hi detenim amb calma. Res no està deixat a l’atzar. Tenim entre mans una obra de maduresa, bella i intel·ligent, que acaba fluint dins nostre com un riu cabalós i polit.