El fil d'Ariadna (II), un laberint de somnis per a lletraferits de tota mena

diumenge, 9 de gener de 2011

Riña de Gatos, Madrid 1936, d'Eduardo Mendoza


Vencent la meva natural  resistència (motivada per raons òbvies) a comprar  i a llegir un Premi Planeta, he d'admetre que enguany no me n'he pogut estar. Era de calaix, perquè, com sabeu, el premi ha recaigut en  el meu admirat Eduardo Mendoza, l'obra del qual, a hores d'ara, crec que ja he devorat en la seva totalitat. 
Si bé haig de reconèixer que les seves tres o quatre darreres novel·les (tal vegada amb la relativa excepció d'El asombroso viaje de Pomponio Flato) em van semblar un pèl fluixes (en especial Mauricio o las elecciones primarias, que no em va engrescar gens), em sentia rosegada  pel cuquet de no deixar passar aquesta Riña de gatos que feia tan bona pinta. I, efectivament, no em vaig equivocar, perquè la novel·la ens ha retornat el Mendoza dels millors temps.   

Vull consignar per endavant que, amb el pas dels anys, l'autor sembla haver perdut una part del seu histrionisme i del seu humor corrosiu. Ben bé com si hagués posat una mica de seny. Aquesta és la pega que vaig trobar al viatge de Pomponio Flato (em va semblar una obra massa contemporitzadora, posats a desmuntar la mitologia cristiana com ja estava fent) o fins i tot a Tres vidas de santos, malgrat tractar-se d'històries breus. La mateixa apreciació  l'haig  de fer extensiva a Riña de gatos, on la comicitat sarcàstica  i la ironia vital de les primeres novel·les ja no apareixen en la seva màxima esplendor.   
Un cop dit això, em trec al barret davant d'una obra trepidant, enèrgica, enginyosa, perfectament estructurada, amb un llenguatge de gran alçada i una prosa perfecta. Mendoza, a la manera dels grans novel·listes del segle XIX, aconsegueix reflectir, en increïble simbiosi, la tragèdia i la comèdia humanes del Madrid justament anterior a l'esclat de la Guerra Civil.
Conjuminant l'aparició de personatges reals (amb la destacada presència de José Antonio) amb una ficció fulletonesca farcida d'aventures i d'intrigues, Mendoza teixeix una trama magistral a desgrat del  duríssim moment històric que reflecteix. 


L'argument té relació amb l'arribada a Madrid d'un anglès expert en pintura espanyola del Segle d'Or. La seva funció: autentificar un quadre inèdit de Velázquez. A partir d'aquí, el seguit de propòsits i despropòsits és tan viu, àgil i sorprenent  que el lector no pot reposar ni un instant i es veu forçat a perseguir per tota la ciutat, com un esperitat,  espies, diplomàtics, aristòcrates, marxants d'art, falangistes, policies, militars, malfactors i... l'anglès, per descomptat. 
No puc explicar gran cosa, perquè l'autor utilitza tècniques de la narrativa de suspens per crear una atmosfera plena de misteris i conspiracions. Però us puc garantir que, malgrat la contenció de la qual us informava al començament (tal vegada motivada també pel respecte als terribles esdeveniments -encara latents- que l'obra anuncia), us ho passareu d'allò més bé. Quan comenceu a llegir, no podreu parar.
Tanmateix, no us imagineu que estem parlant d'una novel·la banal. Al contrari. El geni de Mendoza aconsegueix situar-nos perfectament en aquella  Espanya del 36 -dividida, fosca i ferida de mort- amb una claredat estremidora, absolutament meridiana. 
No puc acabar sense fer esment del plaer que ha representat per a mi constatar un cop més el domini de la llengua que Mendoza demostra. El seu castellà -ric, acolorit, ple de matisos- em roba el cor. 


Lletraferits, no us ho penseu dues vegades. Us ho garanteixo.     

13 comentaris:

Gemma ha dit...

És engrescador, però ja no tinc ni temps ni lloc per tans llibres com recomanes a més d'els que compro per propi gust. El tidré en conta. Gràcies

Jordi Canals ha dit...

Moltes gràcies Anna Maria per la teva impecable informació que en aquest cas agraeixo amb més motiu doncs sempre m’ha costat llegir a Mendoza. L’afegeixo a la llista de recomanacions.

Anna Maria Villalonga ha dit...

Ho he entès bé, Jordi? Que sempre t'ha costat llegir Mendoza? Ostres, que estrany. Si fa de molt bon llegir.

LURDES ESTRUCH ha dit...

a mi, fa molts i molts anys (20, 23, 25...), em van agradar molt "el misterio de la cripta embrujada", "el laberinto de las aceitunas" i "la verdad sobre el caso savolta": les 2 primeres amb la picantor i la sàtira a què al·ludeixes per omissió, la 3a que m'afiguro del mateix caire que la "trifulga entre gats" que ressenyes.
no vaig poder amb "la ciudad de los prodigios", el vaig deixar a la meitat. i ara com ara no tinc previst reprendre l'obra de Mendoza (i de fer-ho, el buscaria a biblioteques bcn...!)
però en tot cas moltes gràcies per la informació. petonet.

Anna Maria Villalonga ha dit...

Ostres, q fort. Per a mi no llegir un Mendoza q surt és gairebé impensable! No has llegit, doncs, "Una comedia ligera", "La isla inaudita", "La aventura del tocador de señoras" (magnífica, amb el mateix boig protagonista sense nom de La cripta), "El año del diluvio" o "Sin noticias de Gurb"??????? Doncs el q et perds és antològic! Per a mi Mendoza és un model. I aquesta llengua tan rica i bella... M'encanta

Yves Gerbeau ha dit...

Gràcies per la recomanació. Mirarem d'aconseguir-la.
Una pregunta, el Planeta és un premi lliure? o esclau del màrqueting? què creus?
Salutacions!

Anna Maria Villalonga ha dit...

Lliure? Em sembla que, sobretot en els darrers temps, no hi ha cosa més pactada sobre la capa de la terra. Això no vol dir que, de tant en tant, no coincideixi amb la qualitat, però diria que ni de bon tros és el més important

Duc Engrescador ha dit...

Éstà bé, Anna Maria! M'has covençut. L'acabo d'incloure a la llista de llibres pendents de llegir. Jo també tinc una cita, doncs, amb el senyor Mendoza. Ja en concretarem més detalls!

Anna Maria Villalonga ha dit...

hehehe Duc/Toni, d'acord.

Anònim ha dit...

Ja el pots apuntar a la llista dels que m'has de deixar (prometo tornar-te algun dels que encara tinc teus)i confio en el teu bon criteri perquè és cert que les darreres novel·les no m'han agradat gaire.

IO

Anna Maria Villalonga ha dit...

IO:
Sense prèvia devolució, no hi ha prestació.

Teresa ha dit...

Hola!
Lurdes, a mi també em va agradar molt el de la cripta "embrujada"! Em sembla que encara volta per casa!

Riña de Gatos li he regalat al meu pare per reis...amb la doble intenció de llegir-lo quan ell acabi...

Gràcies pel teu comentari, Anna Maria!!

Petons!

ALÍCIA MARSILLACH ha dit...

Totalment d'acord amb tu, Anna! ës un llibre molt treballat; Mendoza s'ha estudiat en Velázquez en profunditat.
Jo em vaig entusiasmar amb aquest autor llegint LA CIUDAD DE LOS PRODIGIOS y SIN NOTICIAS DE GURB em sembla genial.
A més a més, en Mendoza no és un autor 'localista' com ho demostra aquí. Bona i recomenable lectura,