Presentació del llibre "Segona oportunitat"

És imperdonable que fins avui no hagi trobat el moment per recollir en el bloc la presentació del llibre de l'ARC Segona oportunitat. I més imperdonable encara quan el llibre conté un relat meu, Reacció química, que és un capítol més de les aventures de la meva bruixa sense nom, les seves gates Obscura i Tèrbola i l'òliba Bòrnia. Està clar que les coses pròpies les deixo sempre per al final, mentre que no he parat de fer cròniques de presentacions d'altri. 

L'acte va ser el dia 13 d'abril i va resultar doblement bonic. El motiu: em van distingir com a relataire per la meva col·laboració amb l'Associació. Val a dir que no crec merèixer la menció, atès que faig moltes menys coses que altres persones. És per això que em vaig emocionar molt i que valoro el gest infinitament. Els amics relataires saben que tinc molta feina i estan agraïts per allò que bonament puc fer.  

D'altra banda, no van faltar a la cita ni el meu germà Elies ni els meus fidels amics (i alumnes) Pilar Martínez Cordero y Antoni Chueca. També va venir la Josefina Peraire, la qual cosa em va fer molt feliç.  

Com que a Lo Càntich han publicat una crònica molt bona, us l'enllaço aquí: http://www.locantich.cat/2013/04/segona-oportunitat-diversos-autors.html

Però jo no vull deixar de compartir algunes de les fotografies. 

Gràcies, lletraferits. 

Presentació de "Dietari de Porto", de Jaume Benavente

El passat dijous, a la Llibreria Alibri de Barcelona, va tenir lloc la presentació de Dietari de Porto, el magnífic llibre de Jaume Benavente que ja vaig ressenyar en aquest espai -i també a Núvol- en el seu moment (llegir aquí). 

La trobada va ser molt agradable. Envoltat per Òscar Carreño i Xulio Ricardo Trigo, que van confegir una presentació molt engrescadora i exhaustiva, Benavente ens va explicar, amb el seu tarannà pausat i seriós, allò que el Dietari significa per a ell. Em consta que el considera un llibre molt important. Per a en Jaume la literatura és essencial, és una manera de viure. És la vida. Per això, quan ens en parla, les paraules van molt més lluny del que hom pot esperar en aquestes situacions. Conformen un univers que s'adiu a la perfecció amb l'univers literari que l'autor està creant. Una atmosfera, un tot, un corpus connectat i intertextualitzat que Benavente llegarà a la posteritat. 

Hi havia prou gent. Seguidors de la seva literatura, amics, coneguts. Un ambient distès i amable en una tarda primaveral encara freda. 

Personalment, em vaig sentir molt bé. Vaig poder saludar novament en Xulio Ricardo Trigo i la Coia Valls. La Coia és amiga meva de facebook des de fa tants anys! De les primeres. Una exitosa escriptora a la qual m'estimo molt. Ens veiem molt poc, perquè ella viu a Tarragona. Tanmateix, quan ens trobem, ambdues ens sentim molt contentes. És una d'aquelles connexions tan boniques que es produeixen alguns cops a la vida. 

D'altra banda, també vaig tenir l'oportunitat de desvirtualitzar la Nuara López. No fa gaire que la tracto, però hem fet algunes coses juntes i més que en farem. Treballa a l'Ateneu Barcelonès, adora els gats i diu que és molt tímida. Un encant de persona amb qui crec que el feeling va funcionar a la perfecció. No podia ser d'una altra manera. Totes dues som amigues i admiradores de Jaume Benavente. Tenim molts punts en comú. Per tant, ens feia molta il·lusió poder-nos conèixer en persona. 

Només em queda, enmig del record d'una tarda tan literària, compartir amb vosaltres el reportatge fotògrafic. Ah, i per descomptat: recomanar la lectura del Dietari de Porto. Una petita joia que us encantarà. 

Fins ben aviat, lletraferits.  

       

Un nou espai que aposta pel català

Benvolguts lletraferits, 

Em complau passar-vos tot seguit l'enllaç d'un nou espai molt interessant. Es tracta del bloc Llegir en català, que, com veureu, és una iniciativa conjunta de 12 petites editorials independents que volen lluitar per les seves publicacions i per la nostra llengua. 

En els difícils temps que corren, tots els esforços són pocs. Hem d'aconseguir una quota més elevada de públic que llegeixi en català. 

Per tant, recolzem clarament aquesta idea i visitarem el bloc, que inclourà novetats, ressenyes, catàlegs, notícies, etc. Tot relacionat amb la literatura escrita en llengua catalana. 

L'enllaç és aquest: 

http://llegirencatala.wordpress.com/

Apa, endavant amb l'activisme!

Jordi de Manuel guanya el Premi Pin i Soler de narrativa

Com us podeu imaginar els qui em coneixeu, estic exultant. Que un gran amic com en Jordi de Manuel sigui reconegut amb un premi d'aquesta categoria, el Pin i Soler de Narrativa, m'omple de felicitat. 

Mai no he estat tan convençuda del fet que algú es mereixi un premi. A aquestes alçades, ja no enganyo ningú. Per a mi, Jordi de Manuel és, actualment, un dels nostres millors escriptors. 

Tots sabeu que som amics, però també sabeu que ens hem fet amics a través de la seva obra, que em va enganxar des del primer moment que hi vaig entrar en contacte. A partir d'aquí, les xarxes socials, totes les ressenyes que sobre ell he escrit, les trobades, els interessos i gustos comuns, etc. han fet la resta. Al cap i a la fi, ell és el responsable que jo sigui coneguda com "l'activista literària".

Tanmateix, no tots sabeu que m'he convertit en una estudiosa de la seva producció. He escrit dos articles acadèmics on ell hi té un paper important. I, a banda, un llarg estudi monogràfic que encara està pendent de publicar i que, si tot va bé, apareixerà en el context d'un projecte molt engrescador que ja coneixereu. 

Tot això us ho dic perquè existeix un fenomen que, si sou investigadors, comprendreu perfectament. Es tracta que, quan algú fa recerca en profunditat sobre un autor, arriba a sentir-s'hi molt identificat, molt implicat. Això també passa si l'autor és del passat, si l'autor és mort. Òbviament, si es tracta d'un personatge viu, la implicació adquireix uns trets molt especials. 

Què vull dir amb això? Doncs que sento l'orgull del premi amb molta intensitat, com si em toqués molt directament. La cosa, però, no s'acaba aquí, ja que l'objecte d'estudi d'un investigador pot ser de moltes maneres. Però difícilment algú tindrà tanta sort com jo, perquè en Jordi és, essencialment, una bona persona. Té una enorme vàlua professional i humana. Sincer, honest, intel·ligent, ens uneix una visió de la vida i de l'art que va pel mateix camí. 

També com a estudiosa de la literatura, he de dir que sóc molt feliç per un altre motiu. M'encanta que una novel·la que se surt del cànon hagi guanyat el premi. 
Una novel·la amb tints fàntastics, que tracta d'un matemàtic molt especial. Una novel·la d'aquelles que alguns encara miren malament, des d'atalaies casposes, perquè les consideren de "gènere". Una novel·la que té una intensa història al darrere i que testimonia la lluita i la confiança d'un autor en la seva pròpia obra. L'honestedat amb un mateix, que és el millor que hom pot tenir. 

Endavant, Jordi. Estimat amic, que tinguis molta sort!

Tertúlia literària del Rave Ajagut amb en Jordi de Manuel

Divendres, 3 de maig de 2013, 20:30 h.

Lloc: Casal Cultural de Mollet del Vallès.

Esdeveniment: XIII Tertúlia Literària del Rave Ajagut  

De vegades ens trobem amb petits miracles, confluències en l’espai i en el temps que ens regalen estones càlides, familiars, entranyables, gairebé màgiques. No passa sempre, ni tan sols passa sovint. Per això aquests moments s’han d’atresorar com una joia. Així va ser ahir la Tertúlia literària del Rave Ajagut, a Mollet del Vallès. De convidat, un gran amic, un escriptor a qui, com he dit en nombroses ocasions, admiro profundament: Jordi de Manuel. 

Les tertúlies del Rave Ajagut ja tenen un temps d’història i per elles han passat escriptors de gran renom. Les condueix la meva exalumna Mònica Boixader. La Mònica és una persona especialíssima. Ens uneix una història insòlita i preciosa, d’aquelles que només es produeixen un cop a la vida i que són tan importants que es mantenen vives per sempre. No puc amagar que m’estimo molt la Mònica. És un encant, un ésser diferent. Una fada. 

Entre els presents, hi havia en Toni Miret, un altre exalumne (per partida doble: vull dir, de dues assignatures) que ha assistit diversos cops als actes en què jo he intervingut. En Toni és un assidu del Rave Ajagut. Un amic amb qui tinc una anècdota divertidíssima, relacionada amb la seva faceta de cantaire. 

D’altra banda, em va fer molta il·lusió que hi vingués la Sara Mortreux, que també viu a Mollet. La Sara és una molt bona alumna actual, del meu grup d’Anàlisi de Textos Catalans. Una de les sardines (ella ja m’entén). El seu somriure i els seus ulls brillants il·luminen les meves classes cada dimarts i cada dijous.  

Com us podeu imaginar, en aquest context tot havia d’anar molt bé. En Jordi de Manuel, encantador, didàctic i planer com sempre, ens va parlar de les seves obres, dels seus personatges, del seu concepte de literatura. La Mònica tenia entre les mans L’olor de la pluja i, com era d’esperar, hi estava totalment enganxada. Em va agradar molt que manifestés la seva sorpresa davant del fet que una novel·la com aquella no fos coneguda i lloada com es mereix. Vam parlar del tema recurrent de la situació de les publicacions en català, de les traduccions, de la distribució. És a dir, dels problemes endèmics del nostre món literari. També va sorgir el debat sobre la sempiterna dicotomia entre alta literatura i literatura de gènere, sobre el cànon acadèmic, sobre la dificultat de superar certs prejudicis. 

En realitat, vam encetar moltes qüestions diferents, totes interessantíssimes. La gent va fer preguntes, va interrogar en Jordi sobre el seu procés creatiu, la seva trajectòria, la seva condició de científic. Vam parlar d'un tret professional que el caracteritza, la circumstància de ser professor i escriptor alhora. Crec que va resultar una tertúlia molt enriquidora per a tothom i es va fer curta malgrat que, quan vam marxar, ja era molt tard. Els lletraferits som així. Quan parlem d’allò que ens apassiona, el temps ens passa en un sospir. 

Personalment, em vaig sentir molt feliç. Vaig tenir també l’oportunitat de desvirtualitzar la mare de la Mònica, a qui només havia tractat per Internet, i de tornar a veure i petonejar el seu petit fillet, l’Eudald (que es va portar la mar de bé, com un campió). 

Si mireu les fotos que acompanyen aquesta senzilla crònica i us fixeu en les nostres cares, crec que ja queda tot dit. Estic contenta per en Jordi, perquè estic segura que va guanyar nous lectors. Estic contenta per haver compartit aquests instants amb en Toni, la Sara, la Mònica. Estic contenta per l’interès que els temes tractats van suscitar en la resta d’assistents. 

En fi, ja em coneixeu. No cal dir res més. Una festa de les lletres, íntima i plena de caliu. Felís como una perdís.

 

Lletraferits: la crònica del Sant Jordi

Lletraferits, ja hi tornem a ser. Una altra diada de Sant Jordi. Totes tan iguals i, alhora, totes tan diferents. L'única cosa que no canvia és la compulsió. Avui m'he tornat a firar i m'he comprat sis nous llibres. No tinc remei, és clar. D'aquesta malaltia no hi ha qui em curi. En qualsevol cas, és un dolç patiment. No cal donar-hi més voltes. 

Si premeu AQUÍ, podreu llegir amb detall tot el que la jornada m'ha deparat. Ara estic cruixida. No hi ha res pitjor que caminar a poc a poc enmig de gernacions de gent o restar dreta i quieta massa estona. La meva hèrnia discal no perdona mai. És molt punyetera. 

Però ha pagat la pena. Visca la literatura, la lectura, els llibres i una ciutat tan bonica com Barcelona, avui plena de joia, de lletres i de flors!

 

Nocturn de Sant Felip Neri, de Sebastià Bennasar

Book-tràiler de la novel·la

Una noia de bona família tancada en un casalot en penombres. Un músic, virtuós del violí, supervivent de la Guerra dels Balcans. Un aspirant a escriptor que s’arrossega per la ciutat inhòspita. Un llibreter de vell, una fidel serventa.

Una petita plaça, testimoni mut de massacres terribles, encastada en el cor d’una Barcelona explotada i bruta. Una plaça minúscula i vella que, tanmateix, el sol encara visita i que pot contenir totes les històries del món.       

Amb aquests elements, Sebastià Bennasar (Palma de Mallorca, 1976) construeix una novel·la intensa i lluminosa allunyada dels seus darrers registres, més vinculats al gènere negre. Una ficció ambiciosa i treballada, que brolla directament de la ploma d’algú que s’hi ha deixat més que la pell ˗segurament la pell i l’ànima˗ en cada paraula.

Nocturn de San Felip Neri és un relat bellíssim, una història d’històries. L’autor posa en joc una sèrie de recursos retòrics molt ben meditats i conforma un mosaic narratiu on conviuen veus i punts de vista diversos, que s’acoblen i es traven, però que se’ns presenten revestits de distints embolcalls. Focalitza la història en el personatge de l’escriptor, narrador protagonista que rebla el clau i s’adreça a ell mateix en una segona persona del singular d’un present d’indicatiu de caire majestàtic, que aconsegueix distanciar-lo suficientment del centre del relat:

...i tu parles a través d’aquests papers, de les tecles, perquè ningú no sabrà mai si aquest que escriu la teva història és un altre o ets tu mateix, com si simplement fossis una figura poètica i tota aquesta novel·la ˗si és que això és una novel·la˗ s’hagués d’escriure en la primera persona del singular. Com si fossis tu qui hagués d’inventar aquest escriptor que va omplint pàgines i pàgines per tal d’enfrontar-se als teus fantasmes...  

Aquest mateix personatge ens escriurà la història del violinista de Sarajevo i ens la llegirà en veu alta. Però el joc no es clou aquí, perquè d’una manera o d’una altra tots els personatges esdevindran narradors, tots ens deixaran acompanyar-los en el seu particular i fascinant viatge a través de l’espai i del temps. Perquè aquest és un dels aspectes de Nocturn de Sant Felip Neri ˗potser no el més destacat, potser no el més visible˗ però que relaciona la novel·la amb antecedents com Bearn o Mirall trencat. Estic al·ludint al pas inexorable del temps i a la desfeta d’una nissaga. Amb la mort de Clara, que ja trobem al primer capítol i que converteix la novel·la en una gran analepsi, s’acaba tot un món, que ella va desmembrant lentament, conscientment, pàgina rere pàgina, mitjançant el procés catàrtic de desmuntar la seva valuosa biblioteca.

Per damunt de tot, Nocturn de Sant Felip Neri és un reeixit exercici metaliterari. Els llibres, la literatura, la mateixa i diàfana consciència que el relat és un artifici que s’adreça a crits al lector extern, ens confirmen aquesta idea. El llibre està amarat dels àngels i dels dimonis literaris de l’autor: el recorregut per la història de la literatura universal, les referències a edicions, les al·lusions a trames i personatges, els paral·lelismes, les comparacions, les picades d’ullet... Bennasar es complau en parlar d’allò que el motiva, d’allò que el neguiteja, d’allò que el tortura. No hi ha concessions a la contemporització en l’actitud d’aquest escriptor mallorquí que sembla voler empassar-se totes les lletres de la història en cada novel·la.

Però Nocturn de Sant Felip Neri és encara molt més. Conté un recorregut amarg i esfereïdor per la més recent història europea, per la terrible Guerra dels Balcans, tan pròxima a casa i alhora tan llunyana... El terror, el genocidi, la massacra. Fent-nos caminar pel passat i pel present, Bennasar col·loca la nostra societat sota la lent del microscopi. La visió contemplada ˗cruel, terrorífica˗ el condueix a una única conclusió: només l’art, la cultura i la creativitat humana ens poden salvar. Els llibres que la Clara regala perduraran, com perduraran les notes de l’Adagio d’Albinoni o les imatges del quadre de Piero della Francesca que la noia heretà dels seus avantpassats.  

Nocturn de Sant Felip Neri és un al·legat brutal contra la guerra. Un retrat lúcid i inexorable del passat i del present en una Europa vella, podrida i malalta, tomba de milers de cadàvers durant segles de lluita. Però també és una novel·la plena de llum, de saviesa, de melangia. El narrador intern i el narrador extern es confonen en una simfonia de paraules que atrapen des del primer full. Tota la sensibilitat que cap en un homenàs tan gran com en Sebastià Bennasar abocada a Nocturn de Sant Felip Neri, una novel·la màgica.   

Aquesta ressenya també va aparèixer publicada al Portal de Cultura Núvol