El fil d'Ariadna (II), un laberint de somnis per a lletraferits de tota mena

divendres, 29 d’octubre del 2010

Centenari de Miguel Hernández, el meu poeta


Mai no he amagat que Miguel Hernández (Oriola 1910 - Alacant 1942) és el meu poeta preferit. Sempre m'ha arribat ben endins la seva paraula pura i tendra, tan directa i clara i, atès el drama que li va tocar viure, alhora tan desesperançada i dura.
Demà, 30 d'octubre, es compleixen 100 anys del seu neixement. Evidentment, no podia deixar passar l'efemèride sense compartir-ho plena d'emoció, lletraferits, amb tots vosaltres.
Ja suposareu que no m'interessa en absolut ni escriure un apunt biogràfic ni confegir un inventari de l'obra de Miguel Hernández. Ambdues dades les podeu trobar àmpliament documentades en un gran nombre de llibres i de pàgines web. Sí que em fa il·lusió, en canvi, evocar el meu viatge a Oriola l'any 1998, quan, de camí cap a Granada amb motiu d'un altre centenari (el de García Lorca), vaig fer nit a Oriola només per visitar la seva casa-museu.
El lloc, com ho fou ell mateix, és senzill i auster. La casa d'un pastor. La casa d'un pastor pobre. L'Ajuntament la té molt ben arregladeta, però em temo que no rep gernacions de turistes. La meva família i jo vam tenir la sort, en aquell dia lluminós de primavera, de ser-ne els únics visitants. Ens hi vam poder demorar tant com vam voler, vam xerrar amicalment amb la noieta que en tenia cura, vam comprar alguns llibres. I vam seure amb mal dissimulada emoció en el petit hort centenari, darrere de la casa. Net i polit, havia estat l'escenari de la seva
inspiració, de la seva vida.
A la meva filla, que era una adolescent, li vam regalar un llibre preciós que recollia les composicions del poeta considerades més entenedores, un petit volum de butxaca adreçat als nens. Si no vaig errada, s'intitulava
Miguel Hernández para niños.
En aquest llibret hi apareix un humil poema que ha esdevingut per sempre més el meu poema de capçalera. Tant me fa que no estigui amarat de figures retòriques, tant me fa que no excel·leixi en unes imatges i un artifici de la més alta volada (qüestió que, d'altra banda, és ben discutible). Per a mi, simplement, té màgia. La màgia que, al cap i a la fi, hauria de constituir l'element essencial de la poesia.

No afegeixo res més, amics lletraferits. Jutgeu vosaltres.

Las desiertas abarcas


Por el cinco de enero,
cada enero ponía
mi calzado cabrero
a la ventana fría.

Y encontraba los días
que derriban las puertas,
mis abarcas vacías,
mis abarcas desiertas.

Nunca tuve zapatos,
ni trajes, ni palabras:
siempre tuve regatos,
siempre penas y cabras.

Me vistió la pobreza,
me lamió el cuerpo el río
y del pie a la cabeza
pasto fui del rocío.

Por el cinco de enero,
para el seis, yo quería
que fuera el mundo entero
una juguetería.

Y al andar la alborada
removiendo las huertas,
mis abarcas sin nada,
mis abarcas desiertas.

Ningún rey coronado
tuvo pie, tuvo gana
para ver el calzado
de mi pobre ventana.

Toda gente de trono,
toda gente de botas
se rió con encono
de mis abarcas rotas.

Rabié de llanto, hasta
cubrir de sal mi piel,
por un mundo de pasta
y unos hombres de miel.

Por el cinco de enero
de la majada mía
mi calzado cabrero
a la escarcha salía.

Y hacia el seis, mis miradas
hallaban en sus puertas
mis abarcas heladas,
mis abarcas desiertas.


Poema publicat per primer cop al Diario Ayuda, el 2 de gener de 1937.


Per acabar, una delicadesa, un regal: El poema i la música.




16 comentaris:

Mireia Mora ha dit...

m'he emocionat moltíssim. molt. aquell viatge el recordo amb molt d'amor. el poeta cabroro. que quan va arribar a la residència d'estudiants els grans com Lorca i Dalí es reien d'ell... era de poble. després va demostrar com era un home gran i sensible.... i tu me'l vas regalar, igual que tants altres autors. gràcies ma. infinites gràcies! :)

Anna Maria Villalonga ha dit...

Gràcies a tu. T'ha agradat el poema musicat? El trobo molt bonic.
Va ser preciós aquell viatge.
"Farolas de dudoso diseño" a la Huerta de San Vicente. Quin guia!
i "Blanca y redonda", ja en vaig parlar al vell Fil.
Petonets.

Anònim ha dit...

bONA NIT. PECIOS ANNA MARIA, QUIN POEMA MES COMMOVEDOR I TRIST, TOTA LA VIDA ESPERANT EL DIA DE REIS I SEMPRE TROBE LES BARQUES GELADES I BUIDES... VIUS LA PENA D'AQUELL NEN CADA ANY ESPERANT ELS REIS...
UNA ABRAÇADA. MARTA VALLS

judit ha dit...

Preciós, Anna. La veritat és que no conec gaire la poesia de Miguel Hernández. A veure si m´hi poso.
Un homenatge molt bonic en el seu aniversari.

Anna Maria Villalonga ha dit...

Gràcies, amigues.
I Judit, segur segur que t'agrada.
Paga la pena absolutament.

coloraines ha dit...

Un dels meus preferits!
Dolors

Jordi Canals ha dit...

M’ha agradat molt el teu comentari Anna. Miguel Hernández és un poeta pel que sempre he sentit una gran admiració, veig en ell una força cabdal, la seva poesia és plena d’esperança i soledat i d’una humaníssima trajectòria.
------------------------
Llegó con tres heridas:
la del amor,
la de la muerte,
la de la vida.
Con tres heridas viene:
la de la vida,
la del amor,
la de la muerte.
Con tres heridas yo:
la de la vida,
la de la muerte,
la del amor.
------------------------
Soy una abierta ventana que escucha,
por donde va tenebrosa vida.
Pero hay un rayo de sol en la lucha
que siempre deja la sombra vencida.

Anna Maria Villalonga ha dit...

A mi m'ha agradat molt el teu comentari, sempre oportú, sempre savi, i la teva contribució. Milers de gràcies, Jordi.

Gemma C.O. ha dit...

Mai he estat amant de la poesía, no l'entenc, en fa posar nerviosa no compendre el que diu, a que es referix, en canvi el meu fill Arnau la compren perfectament; malgarat tot quest el trobo molt entenedor i francament dolorós. Quanta pena, quanta ràbia, quina tristesa....

Anna Maria Villalonga ha dit...

Sí, a mi sempre m'ha frapat molt. Per molts motius, però potser un d'ells és precisament aquest llenguatge tan directe, tan nu.
D'altra banda, pensar que, per exemple a casa meva, la festa de Reis sempre ha estat tan sonada i tan generosa. I que d'altres no tenien res em fa sentir molt trista.

Elies ha dit...

És ben bé això: uns tant i d'altres tant poc, o senzillament, res...

Anònim ha dit...

Rossinyol dels poetes


"Sonreír con la alegre tristeza del olivo.
Esperar. No cansarse de esperar la alegría.
Sonriamos. Doremos la luz de cada día
en esta alegre y triste vanidad del ser vivo.

Me siento cada día más libre y más cautivo
en toda esta sonrisa tan clara y tan sombría.
Cruzan las tempestades sobre tu boca fría
como sobre la mía que aún es un soplo estivo.

Una sonrisa se alza sobre el abismo: crece
como un abismo trémulo, pero valiente en alas.
Una sonrisa eleva calientemente el vuelo.

Diurna, firme, arriba, no baja, no anochece.
Todo lo desafías, amor: todo lo escalas.
Con sonrisa te fuiste de la tierra y del cielo".

Pep Keats

Shaudin Melgar-Foraster ha dit...

Preciós i trist alhora. Moltes gràcies per recordar-me’l!

Yves ha dit...

Rabié de llanto, hasta
cubrir de sal mi piel

montse ha dit...

A qui li fou robada la vida,
Ens deixa uns versos on s'hi respira
amor, passió i esperança,
en una paraula ens deixa VIDA.

Anna Maria Villalonga ha dit...

És veritat, Montse. Quina tristor. I quanta vida en els seus versos.
Moltes gràcies, amiga.