Aquest any es compleix el centenari del naixement de la poetessa catalana Rosa Leveroni.Massa vegades les dones de la nostra literatura han estat oblidades.
Leveroni va néixer a Barcelona l’any 1910, on també va morir l’any 1985. La seva poesia, inspirada i profunda, defuig, en la línia de poetes com Carles Riba, la superficialitat i l'excés d'artifici retòric.
Us enllaço una pàgina molt interessant on hi trobareu moltíssima informació.
Tanmateix, El fil d’Ariadna li vol retre homenatge. I no hi ha millor manera de fer-ho, benvolguts lletraferits, que deixar-vos amb les seves paraules.
Jo porto dintre meu
per fer-me companyia
la solitud només.
La solitud immensa
de l'estimar infinit
que voldria ésser terra,
aire i sol, mar i estrella,
perquè fossis més meu,
perquè jo fos més teva.
(Epigrames i cançons, 1938)
12 comentaris:
M'agradat, és com si parles una mica de mi. Gràcies
Me n'alegro que t'hagi agradat. És un molt bonic poema.
Gràcies per recordar-nos aquesta meravellosa poetessa barcelonina que pati de prop el franquisme.
quin poema més ple i absolut, i fet amb absoluta senzillesa. és pura passió.
Oi que sí? A mi també m'ho sembla. La paraula plena i senzilla. Esplèndida en aquesta senzillesa.
Gràcies a vosaltres, lletraferits.
Rosa Leveroni és una poeta exceŀlent que no ha estat prou reconeguda.
M’encanta el poema que has penjat. És una meravella de sentiment i alhora de senzillesa. Poemes com aquest són difícils d’oblidar.
Gràcies, Shaudin. Opino el mateix.
Aquest poema és una petita (o gran) delicatessen.
No conec gaire la seva obra, gràcies per fer-nos-en cinc cèntims
Hola Anna, pasé a saludarte por la ombra y he acabado aquí, un sitio más que interesante con reflexiones y poesía.
Por cierto, también me gusta “la historia interminable” mis hijos aún recuerdan cuando fuimos a verla un domingo de padre divorciado.
La nada invade el mundo de la fantasía. Nada más ni nada menos que uno de los grandes males de hoy.
Beso.
Jorge, tengo tus escritos preparados para leer en cuanto pueda. No lo he olvidado. De hecho, tengo muchas ganas, pero el trabajo y otras cuestiones me lo han impedido. Espero hacerlo mañana o pasado y comentártelo.
Gracias por tu proverbial amabilidad.
Un abrazo y un beso.
Querida Anna, ya los leerás cuando tengas tiempo y ganas, coordenadas que no siempre se juntan. No te preocupes, si a esto que hacemos por placer le agregamos la obligación mal asunto. Tú tranquila, como dicen los andaluces, que los textos siguen ahí y no piden pan.
Por cierto, he subido en mi blog un cuento “El diván” que tiene varios años con la intención de sorprenderte (me he picado) no te daré más pistas.
Beso.
Ahá, allá voy!
Publica un comentari a l'entrada