El fil d'Ariadna (II), un laberint de somnis per a lletraferits de tota mena

diumenge, 2 de gener de 2011

El primer cop


L’altre dia, canviant impressions amb l’amiga Shaudin a propòsit de la seva novel·la Més enllà del somni, em va assaltar un pensament que ja he tingut moltes vegades. I me’n vaig adonar que encara no l’havia compartit aquí, en aquest espai lletraferit que li és propi. De manera que se’m va acudir que havia de trobar el moment per fer-ho. Avui, primer diumenge de 2011, he decidit plantejar-vos la reflexió.

El tema ve a tomb de les nostres lectures i, sobretot, de l’acte concret de “rellegir”. No cal dir que l’exercici de la relectura, saníssim i necessari, l’hauríem de dur a terme de manera natural. No vull entrar en la disquisició (absolutament justificada) del poc temps que habitualment tenim i que ens aboca a la inevitable necessitat de decidir si encetem noves lectures o en renovem d’antigues. Aquest és un dilema de difícil solució que, si voleu, podem tractar un altre dia.

La meva idea d’avui és fer referència, més aviat, al ventall de sensacions que ens pot generar una obra literària i, més endavant, la seva relectura.


Quedi clar que no vull impartir una classe. El tema ha estat àmpliament estudiat des de la “Teoria de la recepció” i jo l’he explicat als alumnes detalladament. La “Teoria de la recepció”, que s’ocupa de l’estudi del fet literari des del punt de vista del lector (receptor), recull, entre d’altres, el concepte d’allò que anomenem “horitzó d’expectatives”. Un lector, per motius d’època, edat, formació, gènere o d’altres contingències, espera trobar quelcom concret en una obra artística o literària. Que l’obra en qüestió acomplexi aquestes expectatives no dependrà en realitat d’ella mateixa, sinó de la posició del receptor.

De fet, de l’anàlisi del procés de lectura podem deduir tres conclusions:

a) Que en un text literari el sentit no ens és donat, sinó que depèn del lector.
b) Que el mateix text genera unes esperes que poden ser satisfetes o modificades.
c) (I aquí és on jo volia arribar): Que en una relectura realitzada per un mateix lector sempre hi  apareixen innovacions.

Com molt bé deia Borges: Cada vez que un libro es leído, algo ocurre con ese libro. Sufre una modificación y se convierte en una nueva experiencia. 
Victoria Cirlot a L’Estètica de la recepció (dins “Teoria de la literatura”, Barcelona: Columna, 1996), manifestava: “[...] la vida d’una obra no conclou en la seva època, sinó que s’adverteix que un text pot contenir possibilitats de sentit ni tan sols sospitades pel seu propi creador ni pels lectors coetanis. No es tracta tant de l’eternitat del sentit, sinó de la virtualitat potencial que té. Aquesta premissa de la teoria de la recepció troba la millor expressió en el conte de Borges Pierre Menard, autor del Quijote, ja que són les mateixes frases de Cervantes que, escrites per Menard, adquireixen significats diferents”.

Us ho puc ben garantir. Qui no hagi llegit aquest conte de Borges no ha llegit.

Tanmateix, jo anava per un camí tal vegada més íntim, menys explicable i més “experimentable” (si és que em permeteu usar aquest mot tan poc adient). Perquè em volia referir a aquelles obres que, per un motiu o per un altre, han marcat una fita en la nostra vida; ens han influenciat especialment, ens han emocionat, ens han fet gaudir com a bojos de la lectura, ens han, efectivament, “modificat”. Aquelles obres que hem integrat per sempre en el nostre imaginari, els personatges de les quals han adquirit vida i han esdevingut de la nostra família. No és un fet que succeeixi cada dos per tres, però de tant en tant els déus de l’Olimp ens el regalen (com a premi en la perseverança lectora, segurament). Tampoc no sempre estarem parlant d’obres mestres. Simplement em refereixo a aquelles obres que ens han “arribat ben endins” personalment.  

Aleshores és quan plantejo el pensament que em va assaltar mentre parlava amb na Shaudin. Us passa a vosaltres que lamenteu haver llegit allò que més us ha agradat perquè penseu que una segona lectura mai no serà igual? Que us agradaria no haver-ho llegit per poder tornar-ho a fer i experimentar el mateix? Que penseu que el descobriment primer, la primera trobada, la primera borratxera de lectura, serà impossible de repetir? Que serà impossible, per més que us enriquiu amb milers de nous matisos i noves apreciacions i descobertes (com diu Borges), renovar l’emoció única i irrepetible del primer cop?    

Com a professional del tema, hauria de dir que aquest patiment no està justificat. Si ens basem precisament en els estudis dels especialistes, hauríem de pensar que aquella primera vegada va passar en un altre moment de les nostres vides. Per tant, ara hem canviat. Som uns altres. Tenim més edat, coneixem coses noves, estem més formats. Res no ens garanteix que, amb el pas del temps, la nostra reacció seria igual. Allò que vam gaudir tan extraordinàriament, no sabem del cert si es tornaria a repetir. Es tractaria, doncs, d’un instant únic. Per tant, no tenen cap sentit ni la nostàlgia ni les lamentacions.  

Tanmateix, què voleu que us digui...? El meu cantó emocional em diu que sí, que no puc deixar de sentir una pena indefinible -però real- pel fet de no poder tornar a llegir per primer cop...

Buf. Per on començo???????

Gairebé millor que parleu vosaltres. Què me’n dieu, lletraferits? Aquí us espero!

                                                           Fragment d'un conte d'Emilia Pardo Bazán.
                                          A que defineix molt bé la bogeria lectora?

16 comentaris:

carlota ha dit...

me n'accaba de passar una de grossa amb un llibre que em va impactar molt.... i crec que tot i que em feia por rellegir-lo, ha anat molt bé. ara, el vaig agafar amb les mans tremoloses, tot s'ha de dir... i el vaig deixar anar plorant, cosa que no em vaig atrevir a fer la primera vegada. de tot se n'aprèn, suposo

Mireia Mora ha dit...

Oooooh, ma! Quin joc més divertit! Més enllà de la reflexió que comparteixo, sobre que cada vegada que llegeixes una història, tu ets una persona diferent i per tant, les impressions i emocions que et crea, són cada vegada úniques.

Jo repetiria per primer cop La casa de los espíritus, Mecanuscrit del segon orígen, Mirall trencat. Tots els contes del Monzó, però en aquest cas, no passa res, perquè n'ha escrit tants, que sovint els rellegeixo..! Però... 1984, els poemes de Gil de Biedma, Goytisolo.

Impossible de decidir un títol i donar-li aquest premi...

Seguiré amb atenció les aportacions de tots i totes!!!

Una abraçada!

Gemma ha dit...

Donç jo sóc incapàs de rellegir cap llibre. Ho he probat, però el fet de que ja sé que passarà deprès, en provoca un abrurriment total. En poso molt nerviosa ja que trobo que no m'aporta res de nou. No hi puc fer més ! Alguna vegada he llegit sols aquell troç que més en va emocionar i sempre en trobo que s'ha trencat la màgia del record.

Jordi Canals ha dit...

És veritat que rellegint llibres pots tornar a gaudir i a trobar maneres i missatges que no havies copsat abans. Haig de confessar però, que ho faig menys sovint del que voldria, doncs sempre caic en la temptació més confortable i fàcil d’emprar el temps en encetar i descobrir noves lectures.

Shaudin Melgar-Foraster ha dit...

Ostres, quin article més interessant. Toques un seguit d’aspectes de la literatura que m’interessen molt. Hahaha! La teoria de la recepció. Perdona la riallada, però me’n vaig fer un tip de la teoria de la recepció, una de les teories literàries preferides d’un professor que esdevingué el director de la meva tesi. Si ric és perquè m’ha retornat a aquell temps i m’ha fet gràcia, perquè, d’altra banda, és una teoria que m’agrada molt. En el meu cas la vaig estudiar dins la fenomenologia hermenèutica i amb ènfasi en l’escola alemanya, sobretot Wolfgang Iser. Però, deixem-ho que no tothom aquí es dedica a la teoria literària.
Quant a “Pierre Menard, autor del Quijote”, és súper enginyós i, d’una manera molt a la Borges, ens fa pensar sobre el paper del lector i el plagi (existeix realment el plagi?).
Sóc del parer que el lector és imprescindible (no cal ser cap geni per adonar-se’n). Sense lector no hi ha obra literària; així de senzill. I cada relectura –sigui de lectors diferents o del mateix– obre el text a interpretacions diferents i per tant l’enriqueix. Ai, m’està costant molt sintetitzar. I tinc una migranya horrorosa que no ajuda gens.
Bé, tot i que la Gemma té una experiència diferent, a mi m’agrada molt repetir les lectures. Ben mirat no és que m’agradi, és que ho faig, sempre, des que era petita. Hi ha ben pocs llibres que no hagi llegit com a mínim dues vegades; generalment 3, 4, 10 i, fins i tot alguns 50, 60, 80 vegades. Cada cop descobreixo alguna cosa nova, o em fixo en una cosa o altre –de vegades pot ser senzillament una paraula o unes paraules posades d’una manera particular que aconsegueixen comunicar més bé alguna cosa –o bé penso que jo les posaria d’una altra manera. I, és clar, hi ha la interpretació general del text que varia quan ha passat temps des que el vam llegir anteriorment. I ho deixo aquí o m’enviareu a fer punyetes i jo mai no acabaré tota la feina que tinc.

Anònim ha dit...

Ui!
Trobo que hi ha llibres que són per ser rellegits i altres no.
Ho faig poques vegades, però quan un llibre m´ha arribat a l´ànima pot ser quan ha passat un temps.
Vull destacar la relectura de la poesia, i algun conte.
P.e. rellegiria qualsevol text de la Mercè Rodoreda, no de l´Andrea Camilieri.
Bones relectures!
Imma C.

Anònim ha dit...

La relectura és una de estimulants possibilitats que ens ofereixen els llibres. Rellegir Henry Miller, Joan Santamaria, Poe, Palau i Fabre, Lovecraft, Manuel de Pedrolo, Guy de Maupassant, Salvador Espriu i Gérard de Nerval, per citar només alguns noms prou coneguts, m'ha ajudat a adonar-me que la connexió que s'estableix entre allò escrit i el lector cada vegada és una connexió nova, ja que per començar, iniciem la lectura amb el record de la impressió que creiem que ens va deixar la vegada anterior, i no sempre correspon a la realitat estricta, sinó a allò que creiem (desfigurat pel pas del temps i la imperfecció de la memòria). Per tant, malgrat que recordem la trama general d'allò que se'ns explica, una segona, tercera o quarta lectura ens fa palès que el que ens emociona de debò és el com està escrit, i no pas tant la història que es narra. No us ha passat mai, trobar una persona que dóna gust escoltar-la, parli del què parli? Doncs de vegades passa alguna cosa semblant amb els amics de les pàgines: hi ha llibres que, expliquin el que expliquin, sempre és un plaer rellegir-los. Es fan estimar.
Emili Gil

LURDES ESTRUCH ha dit...

jo no rellegeixo, de cosa lúdica (i sí òbviament i les vegades que calgui, del dret i del revés, de cosa pràctica) un cop m'he fet l'obra en qüestió de cap a cap.
Per qüestió de temps, o que hi ha tant per triar i remenar que ni em plantejo de refer l'antic camí. o pel simple fet en el fons del tot assumit que renovar-se és viure.
D'altra banda, és perfectament comprensible que una mateixa obra re-penetrada al cap dels anys susciti al lector unes impressions diferents, perquè hi incorpora un pòsit personal, un bagatge nou, mentre que l'expectativa que hi dipositava, fruit del record, era la mateixa (si bé fàcil que embolcallada melangiosament).

LURDES ESTRUCH ha dit...

(cosa pràctica: he volgut dir crítica)

Elies ha dit...

Algunes vegades si que rellegeixo però són les menys. Excepte en els contes de Monzó i alguns de Borges, que si que ho he fet sovint.
De jovenet em vaig llegir 3 o 4 cops "Diez negritos".
De tota manera estic d'acord amb vosaltres que rellegir sempre aporta aspectes nous.
Feliç any de lectura a tothom!

Anònim ha dit...

Hola Anna Maria, jo per rellegir un llibre ha d'haver passat molt de temps, sempre prefereixo la curiositat i les ganes de començar una nova aventura... Un petó.

MARTA VALLS

Anna Maria Villalonga ha dit...

Benvolguts,

Em connecto ara i se'm fa difícil compilar tot allò que heu dit per poder respondre.
En primer lloc, us dono a tots les gràcies per opinar.
En segon, dir-vos que, lògicament i tal com dieu alguns (per exemple, l'Imma), no totes les novel·les són susceptibles de ser rellegides. Evidentment, en aquest article parlo sobretot de la literatura que més aporta, de la literatura amb majúscules. És clar que cadascú rellegeix el que li agrada, però, com diu l'Imma, no té tant sentit rellegir una novel·la negra o una literatura d'entreteniment que només acomplia (que no és poc) la funció de distreure.
Estic d'acord que jo sóc de rellegir Rodoreda. Ja ho he fet. Arran del seu centenari, vaig llegir totes les novel·les novament, de cap a peus.
També estic d'acord amb algú que diu que rellegir fragments és un bon exercici. Jo això sí que ho faig molt sovint. Cerco citacions, frases, les uso, hi faig referència, etc. I també és molt més senzill i habitual rellegir poesia o contes. Jo hi ha contes que els he llegit molts cops.
I també poesia (és clar). Lurdes, recordes els poemes LI i LII d'Ausiàs March. Doncs això. Hihhi
Jo he llegit milers de cops Machado o Miguel Hernández, o els contes de Calders. Ja se sap. És molt fàcil de fer.
En el cas de les novel·les, no ho és tant.
Si, Shaudin, la teoria de la recepció a mi també m'agrada molt. Els la vaig posar i tot als alumnes en el darrer examen del curs passat.
Carlota... podem saber quin llibre és el que t'ha fet plorar en la segona lectura...?
Mireia, cuc de seda, gràcies pel comentari. Sé que t'encanta "Mirall trencat". Quants cops ho hem parlat???? I tots els que esmentes, que també són meus. hihihi.
Gràcies a tothom.

Teresa ha dit...

Hola a tothom!!

Jo no acostumo a rellegir llibres, sobretot per falta de temps. Sí que em vindria de gust tornar a llegir-ne algun que em va agradar especialment, però sempre m'atrau més una lectura nova.
També depèn, és clar... he rellegit poemes, contes curts, i fragments que he marcat i comentat d'algun llibre.

Petons!!

Shaudin Melgar-Foraster ha dit...

Caram! I jo que em pensava que molta gent ho feia això de rellegir els llibres, tal com jo ho faig. Hi ha noveŀles que arribo al final i la torno a començar. Ho faig amb tota mena de gèneres –si m’han agradat, és clar, i és bona literatura. I us puc assegurar que m’ho passo d’allò més bé encara que l’hagi llegit moltes vegades, i sempre descobreixo alguna cosa nova. Tanmateix, després de llegir el que dieu, em feu pensar que sóc una rara avis.

Anna Maria Villalonga ha dit...

No, jo també intento fer-ho i sé que ho hauria de fer més i sovint em neguiteja no fer-ho. No ets una rara avis, ets com s'hauria de ser. Amb tot, és clar, amb la distinció de la bona literatura.

Mireia ha dit...

Jo sóc de les que sí que rellegeixo.
Normalment les sensacions no solen variar, tot i que sí que recordo casos en què la segona lectura ha estat més positiva que la primera (a l'inrevés gairebé mai)

Els "líders" del rànquing són Caldres i Moncada (d'en Moncada ho he rellegit pràcticament tot!!)

et desitjo un feliç 2011