El fil d'Ariadna (II), un laberint de somnis per a lletraferits de tota mena

dijous, 17 de febrer de 2011

La princesa de jade, de Coia Valls


Teodora (501-548), emperadriu bizantina, esposa de Justinià I. 
Mosaic de Sant Vitale, Ràvena

Després d’uns dies de molta feina, per fi trobo el moment per confegir la ressenya de La princesa de jade de Coia Valls, l’obra guanyadora del darrer Premi Nèstor Luján de novel·la històrica.
Vagi per endavant que posseeixo una fèrria voluntat d’honestedat, que guia sempre els meus actes. Una voluntat que, a aquestes alçades de la meva vida, no vull trair. Ésser fidel a un mateix és molt important per poder respectar-se i ésser respectat. Per tant, no amagaré que no sóc gaire entusiasta del gènere de ficció històrica. Això no vol dir, evidentment, que no reconegui les bones obres. Recordo nítidament haver gaudit com una boja d’un clàssic com Sinuhé l’egipci, de Mika Waltari, o de la trilogia de Jo, Claudi de Robert Graves. Tanmateix, tal vegada per deformació professional, el rigor i la versemblança que exigeixo a un text d’inspiració històrica em menen a no trobar sovint unes mostres que m’interessin.
Per si això no fos suficient, tampoc no m’agrada la narrativa de viatges. No m’entengueu malament, venero L’Odissea, de la qual me’n sé fragments sencers, però exemples més contemporanis (com pot ser L’alquimista de Coelho), m’han generat més aviat  fred que calor.
Finalment, i per acabar-ho d’adobar, no sento per la famosa Seda, de Baricco, la fascinació tan generalitzada de la majoria del públic. És una bonica novel·la, molt passadora, però no em fa vergonya reconèixer que no em va impressionar  especialment.      
Amb tots aquests antecedents, arriba a les meves mans la novel·la de la Coia. I el primer que faig és plantejar-me què pot portar a una persona com ella, enmig de la difícil aventura d’escriure una òpera prima, a endinsar-se en un món tan complicat com el de la cort de l’Emperador Justinià, quinze segles enrere.
Sincerament, per a mi és un misteri. Però vaig i començo a llegir. I em començo a familiaritzar amb els personatges i amb el canviant espai. I penso que la Coia ha creat un univers sorprenent, curull de lirisme i construït amb un llenguatge tan delicat com un sospir. Estructurat en capítols breus que són com petits retalls del gran teixit de la història, l’autora ens fa resseguir un camí increïble, ens fa viure les peripècies i els trasbalsos d’un heterogeni grup de personatges a la recerca del ben guardat secret de la seda.
No explicaré l’argument. Per dos motius. Un, perquè mai no ho faig. Sempre remeto, evidentment, a la lectura. Dos, perquè s’ha explicat en moltes altres ressenyes (fins i tot amb massa detall) que es poden llegir amb gran facilitat a la premsa i a Internet. 
En canvi, sí que diré la impressió que a mi m’ha causat la novel·la. Perquè, a banda de tots els fets objectius que hi puguem trobar, per a mi és sobretot una obra de sensacions i de pensaments. Un text amarat de contingut filosòfic i de reflexions ben humanes (i, en el fons, ben actuals) al voltant de tot allò que és important a la vida.
Ja vaig confegir en aquest bloc la crònica de la presentació del  llibre, quan vaig tenir l’ocasió de conèixer finalment la Coia en persona (després de tanta relació virtual). També recordareu que vaig manifestar la magnífica impressió que ella em causà: una dona vital, intel·ligent, comunicadora, brillant.
Tot això i molt més (el seu esperit delicat, la seva rica vida interior, la seva magnífica prosa poètica) queda absolutament palès a La princesa de jade. Per més que jo no sigui amant de la novel·la històrica, per més que no m’agradin els llibres de viatges.
La princesa de jade ve a ser, lletraferits, com el ressò harmoniós d’una ànima, l'ànima inquieta i subjugadora de la seva autora, que s'endinsa en el passat remot per indagar al voltant de la  naturalesa humana. No us la perdeu.    
Enhorabona, Coia.

10 comentaris:

Coia ha dit...

Vinc de la presentació de Lleida, és tard i estic cansada però contenta.
Abans d'anar a dormir un cop d'ull a la pantalla i... que en sóc d'afortunada!
Gràcies per les teves paraules, Anna Maria! Gràcies! Em fa tan feliç haver tingut l'oportunitat de quedar-me uns dies entre les teves mans i somriure còmplices.
A veure si un dia trobem la manera de fer petar la xerrada mirant-nos els ulls, un altre cop.
Una abraçada, amiga.

Shaudin Melgar-Foraster ha dit...

Gràcies, Anna Maria. Sempre fas bons articles. Tinc apuntada la noveŀla de la Coia per demanar-la aviat des d’aquí.

LURDES ESTRUCH ha dit...

Nena, jo la tinc a mitges, la "Princesa de Jade", i tornaré a entrar aquí quan l'hagi acabada (avanço, però, que m'agrada).
Però no em puc estar de deixar ara el comentari que a mi la "Seda" de Baricco em va imtressionar de bengirbada! : la vaig llegir en italià, com a lectura de classe, i la vaig trobar confegida en la mesura exacta, tant pel que fa a l'extensió, com per l'argument, com pels caràcters, com per l'enjòlit i la sensualitat.
en summa: em sembla --la "Seda" de Baricco-- una obra magistral.

Anna Maria Villalonga ha dit...

No dic q no, però tu ja saps q el moment concret en q el receptor llegeix quelcom també és molt important. Jo crec q vaig ser víctima de tanta publucitat, pq la vaig llegir tardanament, quan ja tothom l'havia ponderat molt. Va agradar, no he dit q no. El q dic és q no em va generar aquella enorme fascinació q tothom sentia.

Gemma ha dit...

Com ja sap la Coia, la novel.la m'agradat i m'ha enganxat . És interessant veure el recorregut personal dels personatges , ecara que he de dir que jo hagués triat un altre final. Felicitats Coia !

Elies ha dit...

Jo tampoc sóc molt de les novel·les de viatges però amb aquesta ressenya...
Gràcies Anna Maria un cop més, i felicitats Coia!

yves ha dit...

Magnífica ressenya. Saps una cosa... n'haurien d'aprendre tant alguns... Com bé dius, massa s'ha explicat per Internet ja... i és que la majoria de gent que fa ressenyes només sap fer-les explicant què passa a l'obra...
En canvi, llegim les teves ressenyes i ens vénen ganes de comprar/demanar el llibre...
Moltes gràcies!
I felicitats per la Coia, som tants que esperem aquest tipus de trampolí...

Jordi Canals ha dit...

Ja fa dies que tinc previst llegir La Princesa de Jade. Enhorabona a Coia Valls, doncs venint d’on venen les recomanacions segur que he de gaudir de la seva lectura tot i que, jo tampoc, no soc un acèrrim seguidor de la novel·la històrica.

Dolors Jimeno ha dit...

FANTÀSTIC!Dius en la teua crítica que no t'agrada la literatura història ni de viatges. A mi m'agrada la història per a llegir i la de viatges per a escriure. Ara toca dir això de "y sin embargo te quiero". El que dic és que amb gustos tan diferents i amb una admiració tan gran a tot el que escrius!
D.

Anna Maria Villalonga ha dit...

Benvolguda Dolors,
Tot és relatiu. No és que no m'agradi la història per llegir. Primer, la història sí, com a disciplina científica. La novel·la històrica és una altra cosa, és ficcionar aquesta realitat. En aquest cas, m'agrada moooolt, però ha de ser bona. I, malauradament, les novel·les històriques sovint cauen en la frivolitat i en el poc rigor. I això em posa molt nerviosa.
Pel que fa als llibres de viatges, sí, realment no m'agraden gaire, tret d'excepcions honroses. No sé perquè és, però et diré que tampoc no m'agraden les famoses road-movies que tant d'èxit tenen. Això no vol dir que algunes no m'encantin, com Les aventures de Priscilla o Little Miss Sunshine, per posar dos exemples que ara em vénen al cap.
En qualsevol cas, les diferències sempre enriqueixen. Un petó, guapa.