El fil d'Ariadna (II), un laberint de somnis per a lletraferits de tota mena

diumenge, 27 de febrer de 2011

“Manual del Lunfardo”, una delicatessen a les meves mans


No sé si coneixeu la meva debilitat pels diccionaris i les enciclopèdies. Però si no és així, us ho dic ara. En sóc una gran partidària i una gran usuària. Sempre ho recomano als estudiants i no puc evitar quedar-me’n penjada, estona i estona, quan hi entro per consultar qualsevol cosa. Sempre descobreixo algun tresor, algun mot que, sigui pel que sigui, em crida l’atenció. Mai no deixo d’aprendre alguna cosa nova, quelcom que ignorava.
A banda de totes les edicions digitals que actualment ofereix la xarxa, tinc tres lleixes a casa plenes de diccionaris (de diverses llengües, de sinònims i antònims, fonètics i de pronúncia,  traductors, visuals, mitològics, d’errors). Per no parlar dels mateixos diccionaris en diverses edicions (antigues i més noves i més noves, etc. etc.). En fi, una fal·lera com una altra, clarament derivada de la passió filològica més genuïna, i potenciada pel temps que vaig col·laborar en la segona edició del Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans.  

Doncs bé, avui tota aquesta afecció ha sortit a la llum. I és que sento una gran satisfacció i no me'n puc estar d’expressar-la en aquest bloc lletraferit, un espai ben adient.
La meva amiga Mónica una argentina amable, generosa, de fermes conviccions i esperit molt sensible, que gairebé forma part de la meva família ha passat un mes gaudint de l’estiu austral de la seva terra de naixement. Per les fotos sé que ha tornat morena (no l’he vist en persona) i molt feliç, malgrat que tenia ganes de recuperar la vida quotidiana i de veure els seus gats, als quals, evidentment, enyorava.
Tot i que no ens hem trobat encara, unes terceres mans m’han fet arribar un obsequi que –sé que amb molt d’amor– m’ha portat d’Argentina. Com que a hores d’ara ja em coneix força bé, la Mónica m’ha regalat un magnífic Manual del Lunfardo, interessantíssim i rigorós, que m’ha deixat amb la boca oberta.


La Mónica pensa que, aprofundint en aquesta manifestació lingüística sense precedents, ella i jo estarem més a prop. Que seré capaç d’entendre millor el seu autor preferit (i un dels meus, sens dubte): l’admirat Julio Cortázar. Jo no sé si entendré millor Cortázar (que penso que comprenc bé), però en tot cas em comprometo a esbrinar-ho. El que sí puc garantir és que el llibre m’ha semblat absolutament fascinant, insòlit, increïble. I que (això segur) pot ajudar a qualsevol de nosaltres a entendre millor totes les pel·lícules procedents de l’Argentina, el llenguatge de les quals no tothom copsa en la seva totalitat (penseu en “Nueve reinas”, “Luna de avellaneda” o “El hijo de la novia” i tots m’entendreu: la gent gran, per exemple, té sovint problemes de comprensió, ho sé pel meu pare).    

Per si algú no ho sap, us copiaré l’accepció que el DRAE recull del mot “lunfardo”:

Lunfardo: Habla que originariamente empleaba, en la ciudad de Buenos Aires y sus alrededores, la gente de clase baja. Parte de sus vocablos y locuciones se introdujeron posteriormente en la lengua popular y se difundieron en el español de la Argentina y el Uruguay.

I la de Wikipèdia:

El lunfardo es una jerga originada y desarrollada en la Ciudad de Buenos Aires (y de aquí se extendió en no muchos años a otras ciudades cercanas como Rosario y Montevideo, que vivían una situación socio-cultural muy similar), debido en gran medida a la numerosa inmigración europea (principalmente italiana y española) ocurrida principalmente entre los años 1870 y 1960. Originariamente, esta jerga era empleada por los delincuentes, pero pronto lo fue por la gente de las clases baja y media-baja. Parte de sus vocablos y locuciones se introdujeron posteriormente en la lengua popular y se difundieron en el castellano de la Argentina y Uruguay. Sin embargo, ya a inicios del siglo xx el lunfardo comenzó a difundirse entre todos los estratos y clases sociales ya sea por la habitualidad de su uso ya sea porque era común en las letras del tango.


El cas és que el llibre, signat per Eudardo Pérsico, conté un estudi assagístic sobre l’origen i l’evolució del lunfardo, así com “1200 voces del tango y la poesia”.
L’he fullejat amb força deteniment i us asseguro que m’ha enganxat. És tot un món, curull de força i lirisme, torturat, punyent i tendre, que poua en les pregoneses d'una societat plena de vida i demostra la capacitat comunicativa i creativa de l’home. Com que encara no l’he llegit en el sentit estricte de la paraula, no puc confegir una ressenya canònica, però prometo donar més informació així que m’hi vegi amb cor.

Com a primera providència, us deixo amb una manifestació de l’autor  reproduïda a la contraportada:  “El lunfardo de los argentinos es, junto al tango, los dos perfiles más relevantes de nuestra identidad, no los únicos però sí los más visibles. Es un fenomeno jergal irrepetible en otros grupos sociales, en cuanto este duende col·loquial y divertido mantenga intacto su caràcter de código entre dos para que no se entere un tercero”.



I per acabar, lletraferits, a veure qui és el guapo que em tradueix això:

Cuando rajés los tamangos, buscando ese mango que te haga morfar (Enrique Santos Discépolo).


Estic molt contenta, com haureu notat. El llibre m'encanta, recent arribat d'un altre continent, d'un altre hemisferi. 
Gracias, muchas gracias, Mónica.  

12 comentaris:

Elies ha dit...

Sempre s'aprenen coses noves.
Felicitats i endavant amb el lunfardo!

Mireia Mora ha dit...

Saps què? El Juan va ser el que em va explicar què era el lunfardo i algunes paraules divertides, que em sonaven molt a Nueve Reinas. I ara, la seva mare et regala aquest llibre. D'alguna forma és un cercle bonic, no trobeu?

M'encantarà tafanejar amb tu el diccionari. A veure si incorporo alguna expressió, que ja saps que jo sóc molt de robar i inventar paraules.... histronisme! ;)

un petó a les dues mares d'aquesta història!

Anna Maria Villalonga ha dit...

Sí, és un cercle bonic. I molt interessant el lunfardo. M'encanta.

Gemma ha dit...

Sempre s'aprenen coses noves. Jo del lundardo no en sabia res. Potser si li pogués preguntar al meu besavi, que es va passar 14 anys entre Buenos Aires i Rosario, em podría explicar alguna cosa. Però es clar, no puc. Ja ens explicaràs més coses i així podrem anar amplian conaixaments. Per cert, pots traduir la frase?

Anna Maria Villalonga ha dit...

Gemma, esperarem que hi hagi més intervencions. A veure si ho sap dir algú altre.

Jordi Canals ha dit...

“Cuando destroces los zapatos buscando eses peso que te haga comer” Ha estat fàcil trobar-ho al Google. Que gaudeixis força del llibre.

Yves Gerbeau ha dit...

Impossible de traduir... ens ho poses difícil, no?¿?¿?¿

Luna de Avellaneda, quina gran pel·lícula!!!!

Gràcies!

Anònim ha dit...

L'Argentina i l´'Uruguay són dos llocs molt interessants i atractius. Buenos Aires i Montevideo "enganxen", hi ha molt de caliu humà i les vivències agafen cos. Aquest sentit de "vida", de riquesa creativa es fa palesa amb el Lunfardo. Això si, ininteligible pels mortals.
Vès, ara m'enyoro i m'agradaria fer un passeig pel barri de Boca o pujar al turó de Montevideo i tornar a veure les estrelles en una disposició ben diferent a la que estem acostumats...

IO

monica ha dit...

Anna:Gracias por tus bonitas palabras,aunque creo que no es para tanto.Sólo pensé que te gustaría"investigar", porque es otra forma de acercarte a otra cultura.
Y aquí te cuento que siempre pensé en la contradicción de leer traducciones y no originales.Por ejémplo"rajar los tamangos buscando ese mango que te haga morfar"...Vá más allá de "buscarse la vida", es el sufrimiento.
En fín -que el lunfardo dá para mucho-y me alegro que haya despertado esa curiosidad tan linda que tienes!.
Un beso,Anna!

Anna Maria Villalonga ha dit...

Querida Mónica,
Sí que es para tanto. Porque la posibilidad de aprender cosas nuevas para mí es valiosísima.
En cuanto al tema de la traducción, apuntas una cuestión realmente importante. Por supuesto que no hay nada comparable a leer las obras en su lengua original. Y por ello es tan importante la función del traductor, que se erige en un auténtico emisario de la voz del autor y que tiene en sus manos una gran responsabilidad.
Nunca se puede llegar a la esencia de un escrito en una traducción, y eso lo sabemos mejor que nadie los bilingües como yo.
Sin embargo, a menos que conozcas todas las lenguas del mundo, es la única solución para llegar a disfrutar de los textos que no entiendes y que, de otra manera, nunca conocerías.
Un beso, Mónica.

Shaudin Melgar-Foraster ha dit...

A mi també m’agrada esbrinar a les pàgines de diccionaris, enciclopèdies (segons quines) i altres llibres d’aquesta mena. El costum em ve de molt petita. El meu pare tenia l’Enciclopèdia Larousse (en francès) heretada del seu avi (el meu besavi, doncs) que ensenyava espanyol i literatura a la universitat de París (aquest besavi era cubà). Jo feia servir aquesta enciclopèdia a tota hora i em va anar molt bé per entendre coses que els llibres de text de l’escola (del franquisme) explicaven molt malament. Fins i tot em servia per entendre coses de física i química, tot i ser una enciclopèdia molt antiga. En fi, que amb la Larousse vaig entrar al món dels diccionaris i encara hi tinc molta afició. I puc entendre la teva alegria en rebre aquest regal tan especial. Ho celebro molt! Pel que fa a la frase en lunfardo, noia, no la sabria pas traduir. Però acabo de veure que el Jordi ha estat més llest i l’ha trobat al Google.
Gràcies per una altre article súper interessant (ja en van molts, eh?).

Anna Maria Villalonga ha dit...

Gràcies, Shaudin.
La frase que ha trobat el Jordi traduïda al google té el seu problema, perquè, com deia la Mónica, una traducció literal no fa sentit. No copsa el sentit de la frase en lunfardo.
La frase fa referència textualment al patiment, demostra el patiment d'algú que es destrossa les sabates per buscar diners per menjar.
A banda, no és una frase aïllada, sinó que forma part d'un context. Com totes les jergues, el lunfardo és una llengua molt connotada, molt expressiva, i, per tant, conté una càrrega de sentiments molt gran.