El fil d'Ariadna (II), un laberint de somnis per a lletraferits de tota mena

dimecres, 9 de febrer de 2011

Prosa de pols

Quan una amiga ens deixa



De vegades fa fred i no somriu la terra i un munt d’ocellots negres emboiren l’astre groc.
El cel no riu rogenc, ni és un niu d’estrelles. Ni amollats núvols blancs envolten els turons.
De vegades la nit i el clar dia es confonen i hom no pot trobar ni un camí, ni un estel.
Només laberints foscos, que esguarden i empresonen, amb branques cargolades com dits d’àngel rebel.  
 


De vegades ens manquen les dreceres obertes, els viaranys del somni i les llums de l’anhel.
Tosques imatges volen i atrapen i maseguen, com incerts personatges en uns relats de fel.
Els colors s’esvaeixen i sols resta la pluja, que no renta ni escampa aquella olor de net.
No és gota que allibera i s’endú la malura. És aigua que obsessiona, que ens venç. I que ens marceix.



De vegades la vida és tisora que talla, falç que escapça projectes, ganivet ben ardent.
Impàvida i glaçada fa via davant nostre. O... és la mort que s’acosta i imposa el seu parer.
De vegades la vida és, com deia aquell Home, un calze amarg que crema en un llavi ressec.
Corona d’esmolades espines que ens penetren... Sols resta fer una crosta que ens anul·li el cervell.



 

13 comentaris:

Judit B. ha dit...

Un poema preciós, Anna. Molt punyent. Però res de fer "una costra que ens anul.li el cervell", no. Quan una persona ens deixa, l´hem de recordar, pensar en ella. Així és com si no ens hagués deixat del tot.
T´acompanyo en el sentiment, Anna. La mort és molt injusta emportant-se a gent que encara hauria de viure molts anys.

mercè trias ha dit...

Mai no os penseu que os deixo per cap destig d'anar-me'n
Mai no creieu que visc tan lluny
si no es per necessitat.
Penseu que en la solitud, moltes vegades voldrè la vostre companyia, i estic segura que visc perque ho faig dins de tots.

Anònim ha dit...

Com diu Amado Nervo: "no es que hayan muerto; se fueron antes"..
Mercè

LURDES ESTRUCH ha dit...

és fruit del neguit davant de la incomprensió del per què de la dalla, i sobretot davant de l'absència, de l'enyorament de la persona estimada.
aleshores el que cal és no escatimar planys, en primer lloc, però després relativitzar-ho: la mort, de natura del tot absoluta, forma part de la mateixa vida.
(si bé sóc del tot conscient del que costa d'assumir quan a un li afecta d'una manera immediata.)

Yves Gerbeau ha dit...

"De vegades la vida és tisora que talla": fantàstic!

M'ha agradat, Anna; es nota que darrere de cada paraula hi ha un sentiment escapçat.

Felicitats

Anna Maria Villalonga ha dit...

Gràcies a tots, amics

Gemma ha dit...

Molt emocionant Anna, però no cal "quedar en blanc" cal recordar,cal reviure els bons moments per honorar aquell esser que de ben segur, ens te presents allà on estigui.

Anònim ha dit...

He llegit el teu poema. Després he tancat els ulls i veig un viloncel que toca sordament, al clar de lluna, al quiosc de música d'un jardí abandonant. Acompanyat del murmuri dels arbres que ploren vessant totes les seves fulles.
Molt emotiu Anna .. Meravellosos versos.

No recordo el meu compte de Google. Sóc Pep Keats

Anna Maria Villalonga ha dit...

Pep, molt agraïda que passis per aquí i per les teves amables paraules. I per la poesia que hi poses, tan emotiva com tu.

Jordi Canals ha dit...

La mort d’una amiga es com si t’arrabassessin una part de tu, passen els dies i no t’ho treus del cap i t’adones de la tendresa que senties per ella. És un dolor tan pesat com una pedra, un sofriment que no s’apaga. Ho sento molt Anna Maria!

Anna Maria Villalonga ha dit...

Gràcies, Jordi.

Shaudin Melgar-Foraster ha dit...

La mort és sempre trista, i quan es tracta de la mort dels éssers estimats és molt i molt dolorosa. Ells se’n van i nosaltres ens quedem amb tota la tristesa.
El teu magnífic poema, punyent, ple de sentiment, transmet el dolor que sents. Ho sento molt, Anna Maria.
Una forta abraçada.

Elies ha dit...

Molt emotiu Anna, m'ha agradat.
Descansi en pau.