El fil d'Ariadna (II), un laberint de somnis per a lletraferits de tota mena

diumenge, 26 de juny de 2011

L'home del sac, de Màrius Serra


L’any 1990, als vint-i-quatre anys, Màrius Serra publicà L’home del sac, una novel·la extraordinàriament elaborada i completa, tan completa que en alguns moments la informació que conté aclapara i tot. I és que l’obra esdevé una mena de calaix de sastre amarat d’un bagatge lingüístic i humanístic ingent, absolutament sorprenent per a algú de tan tendra edat. Fa uns mesos, arran de la conversa amb un lector admirador del llibre, Serra es va plantejar recuperar-lo. Amb la relectura, se n’adonà que encara resultava vigent. Va dur a terme una revisió bàsicament estilística (va mantenir intactes la resta d’aspectes) i ara, com a resultat, els lectors tenim la sort de poder gaudir novament d’aquesta obra singular.
He cercat un epítet per definir-la (posats a indagar en les possibilitats de la llengua) i m’ha semblat que el més adequat era “fascinant”. Però, és clar, l’he trobat escàs, molt pobre. Per tal d’homenatjar (encara que sigui només de resquitllada) els trets característics de l’autor, he decidit que n’havia d’afegir uns quants més. No m’ha costat gaire, he de dir. I, finalment, la cosa ha quedat com segueix: fascinant, insòlita, inusitada, variada, histriònica, mudable, hiperbòlica, caricaturesca, divertida, sardònica i sorprenent. La fina ironia i la implacable mirada crítica envers la societat es conjuminen amb una ambientació costumista i quotidiana que permet diversos nivells de lectura. Des del lector més culte, d’àmplia formació literària i lingüística, al lector que s’acosta a l’obra sense tantes pretensions, tothom podrà gaudir-ne perfectament, encara que sigui a partir de supòsits diferents. De fet, en Màrius va explicar que, fa pocs dies, va conèixer un “nano” de setze anys que, tot i tenir exàmens finals, havia hagut de deixar d’estudiar perquè no havia pogut abandonar la novel·la.
El detonant de la trama és la desaparició d’en Tim, un estrany personatge que treballa d’enigmista i que deixa, com a única pista per a la seva recerca, una novel·la inacabada i tan estranya com ell mateix. Amb aquest plantejament gairebé policíac, Màrius Serra munta una espècie de treball d’orfebreria amb tres fils narratius diferents que, en un boníssim exercici de metaficció triple, s’acaben imbricant en el colofó. Serra no s’escarrassa i poua en un recurs prou conegut, però sempre rendible i reinventable. La metàfora del joc de miralls, capaç de reflectir una i mil realitats alhora. Miralls que s’entrecreuen en una història trepidant on hi cap absolutament de tot.
Personalment, m’ha agradat moltíssim la complicitat que he estat capaç d’establir amb l’escriptor, fruit possiblement de la nostra similar formació acadèmica i del fet de pertànyer a un mateix país i a una mateixa generació. L’home del sac m’ha ofert tantes picades d’ullet compartides que, si les volgués esmentar totes, aquesta ressenya no s’acabaria mai. Tanmateix, faré l’esforç de remarcar-ne tres. Per a mi són les més evidents i espero que en Màrius, si en té ganes, m’ho confirmi o m’ho negui algun dia. Hi apareix (de manera explícita, en Màrius no se n’amaga) la gran influència de Cortázar (fins i tot m’ha semblat trobar-hi l’intent de donar una volta de rosca al seu magnífic relat Continuidad de los parques) i, sens dubte, la presència constant de Fernando Pessoa i de tota la seva corrua d’heterònims. Tampoc no m'estranya la tria de l’un i de l’altre. Res millor que aquests dos grans fingidors mestres en l’art de trasbalsar totalment la realitat per construir una novel·la que pretén precisament això. Al mateix temps, i de manera no tan explícita, intueixo el rerefons de les teories estètiques d’Oscar Wilde entorn de la vida i de l’art. Qui imita qui? On comencen els límits de la realitat? On els de la ficció? Allò que interpretem quan contemplem el món extern és quelcom que tenim a la ment, fruit d’un bagatge concret, personal i intransferible, o una reproducció vertaderament mimètica de la realitat? És aquesta idea (només en part, perquè la novel·la, gens banal, va molt més lluny) allò que en Màrius ens vol fer arribar?       
                                                                  Orfeu

Val a dir que L’home del sac té moments autènticament divertits. Els fragments amb el grup d’estudiants de català becats, fills de tots els països del món, que comparteixen un viatge organitzat a Grècia, ratllen el surrealisme més extrem. La trama presenta diversos intants  àlgids, però sens dubte el viatge n'és la culminació, amb un crescendo gens menyspreable que fa que el lector no pugui abandonar la novel·la. De la mateixa manera, l'exercici lingüístic i el joc d'enigmes resulta molt interessant. La indagació d’en Màrius ja apunta allò que actualment representa gran part de la seva activitat principal, per la qual és conegut a tort i a dret.
M'agradaria continuar, us ho ben juro, perquè tinc la sensació de deixar moltes coses per dir. Tanmateix, la ressenya s'allargaria de manera poc desitjable. No me'n puc estar d'afegir, però, que he gaudit molt amb la lectura de L'home del sac. És una mena de capsa de sorpreses que hom no sap realment què li pot deparar, però que, lluny del que seria imaginable a priori, conté una profunda reflexió al voltant de la vida i de la literatura. Dels límits de l’art, de la realitat, de la ficció. D’allò que percebem amb els sentits o d’allò que captem amb el cervell. De la veritat, la mentida, la sospita i la certesa. En resum, una curiosa història sobre l'existència i la naturalesa humana.
Espero que en gaudiu tant com jo, lletraferits. Ja m'ho explicareu.   

8 comentaris:

LURDES ESTRUCH ha dit...

moltes ganes de llegir-lo. hi aniré, a l'estiu, i et diré.

Shaudin Melgar-Foraster ha dit...

Holy cow! Després de llegir el teu article tinc unes ganes imperioses de llegir la noveŀla. Voldria córrer a la llibreria i començar a llegir-la avui mateix, però ja saps que hauré d’esperar (sospir) perquè a les llibreries del Canadà ben segur que no la tenen.
Només llegint la teva ressenya puc adonar-me que aquest llibre té una pila d’ingredients que a mi m’atrauen en una noveŀla, com ara la influència de Córtazar, la metaficció, la metàfora del joc de miralls, l’ambigüitat entre realitat i ficció... i a més és engrescadora i està escrita amb cara i ulls. Ai, per què he de ser tan lluny? La vull llegir ara mateix!!!!!

Teresa ha dit...

Ja tenia moltes ganes de llegir el llibre després de la presentació... Ara després d'aquest article encara més!! Estic segura que no em decebrà!! Haurà d'esperar el seu torn, però a l'estiu penso posar el turbo!! Petons!!

Anònim ha dit...

Jo hi vaig ser a la presentació del llibre. Em va agradar molt va ser molt divertida ademes d'interessant. Les anècdotes molt amenes el llibre sembla expres per passar una molt bona estona. Ara que el tinc, dedicat i tot, estic segura que tindré unes bones hores de l'estiu ben entretingudes. Molt encertat l'article Anna Maria...

Marta Valls

Anònim ha dit...

Jo ja la tinc com a primera de la llista! De bon segur que en gaudiré molt!

IO

Yves Gerbeau ha dit...

Ostres... si és tal i com la dius... l'hauré de llegir... m'encanta jugar amb la realitat -ja ho saps-.

Gemma ha dit...

Cal tenir-la en conta, la posaré a fer cua.

mercè trias ha dit...

Tot està dit, aixì sols em resta anar a la "meva" llibreria del barri i dir, L'Home del sac?
Desprès donarè resposta a tan magnìfic article, i com es natural a tant bon llibre.
Bona tarda Anna.