El fil d'Ariadna (II), un laberint de somnis per a lletraferits de tota mena

dilluns, 29 d’agost de 2011

Cuba: una història d'amor (capítol II)


Aquesta també sóc jo, la Cuba.  

Cuba: una història d'amor (capítol II)

LA VIDA
Visc en una casa molt bonica, amb dues plantes i jardí. El sol desborda les finestres i hi fa escalforeta a l’hivern i fresqueta a l’estiu. Les habitacions em semblen clares i netes i jo gaudeixo d’una sèrie de llocs privilegiats, ben ventilats i ben polits. Sovint sóc a la vora dels finestrals, per on m’arriba la fressa de la brisa entre els arbres, el repicar de la pluja o, quan hi ha tempesta forta, el ressò dels trons. Els altres s’espanten, són una mica babaus. Però jo no. Jo intento aixecar els ulls i mirar fora. M’encanten les tempestes que fan molt de soroll.
Heu de saber que a casa no tot són flors i violes. L’agradable llar que acabo de descriure sovint es veu trasbalsada per un caòtic enrenou. Us explicaré el motiu. El motiu són “els altres”. Sis més. Concretament tres individus de la meva espècie i tres gossos enormes que escandalitzen a tort i a dret. Sempre hi ha miols, lladrucs, crits, entrades i sortides, petjades de fang a la catifa, algun intent de baralla. Per a mi, com que em veig obligada tot el dia a contemplar què fan, no tenen cap secret.
Per exemple, en Cabezón, un gatot blanc i negre una mica pelut, és el que més mana. Tothom li té respecte, fins i tot una mica de por. I no sé perquè. En realitat, és molt simpàtic. Se sent feliç quan pot refregar-se amb les flors del jardí i, en general, no molesta a ningú. També hi ha el Petit, que mai no he entès el nom que té, perquè és més grandot que jo. I la Nokiki, una gata de tres colors i molt bon caràcter, que va venir de terra endins.
Els gossos són tot una altra cosa. Gegantins. Tenen una ombra allargada que em cobreix totalment quan s’aturen a mirar-me. No us penseu que em fan por. Què va. Els gossos, en general, són éssers un pèl simples, com criatures esvalotades que sempre tenen gana i només volen jeure al sofà o, encara que sembli contradictori, sortir al carrer. Coses primàries. De vegades no m’estranya que en Cabezón domini la quadrilla. És evident que els gats hem pujat un graó més en l’escala de l’evolució.
En Khan està una mica malaltó. No va tenir, en el passat, una vida gaire fàcil. Els seus ulls són tendres, de mirada líquida i sincera, i sempre em commouen. Jo crec que és vellet, el pobre Khan. El cert és que, si fos per ell, no hi hauria gaire embolics. Però ben diferents són en Compay i la Bruna, dos llebrers molt estilats, esprimatxats i de pota llarga, que quan entren al menjador semblen ben bé dos elefants de la jungla. Boten i salten, lladrant a cor què vols, excitats i nerviosos. Els agrada cridar l’atenció. La Bruna de vegades es fa la víctima i somica, perseguint els humans per arrancar-los una carícia o una llaminadura. En Compay, més assenyat, s’espatarra al sofà i s’entortolliga amb els coixins. El molt barrut es pensa que el sofà i els coixins són únicament seus.
He de dir que tots em tracten molt bé. Jo me’ls estimo. Comprenen perfectament la meva estranya situació i no em molesten gens. Al contrari. Sovint compartim la migdiada, fets un embolic de potes i musells, o a estones em visiten per petar la xerrada. A en Compay li agrada seure al meu costat i fer-me companyia. De vegades, em llepa. Hem passat moltes tardes d’hivern, ben arraulits l’un contra l’altre, veient arribar la foscor a través del finestral.
Som una gran família. Tenim les nostres diferències, però ens avenim. També amb els tres humans, que són boníssims. Gent com cal que es preocupa molt per nosaltres. Però no us vull enganyar. Per damunt de tot, destaca Ella.
(continuarà)

´                                                         
                                                         Cabezón, el "mandamás"

                                                   
                                                  En Compay: es pot demanar més?

14 comentaris:

Marta Roig ha dit...

M'agrada la continuació. M'agraden els noms que has triat i, per damunt de tots, el gos Compay. Està inspirat amb el Compay Segundo? perquè veig que la cosa va de terres cubanes...

Anna Maria Villalonga ha dit...

Són gossos i gats reals, q existeixen de debó i es diuen així. Potser la seva mestressa et podrá contestar.

Anna Maria Villalonga ha dit...

Ah, i les fotos són d'ells de veritat.

Carme Luis tTatje ha dit...

M'encanta la II part. Quina familia d'animals i humans tan extraordinaria. La Cuba, és la reina de casa, i ella ho sap, que llesta que és. Tothom se l'estima tan.
Ell llebrers, hem ténen el cor robat.
les seves cares, ens diuen tan.
Desitjant, llegir la III.
Gràcies Anna.

Pili Ruiz ha dit...

A MI TB M´AGRADA MOLT EL SEGON CAPITUL.. .ESTIC AMB SITUACION..... MES MES ANNA!!!!!!!!!!!

Hele la Sabatera ha dit...

Quins personatges tan entranyables i macos !! m'agrada molt aquesta familia. Espero la continuació

ALÍCIA MARSILLACH ha dit...

Una història molt dolça. M'està agradant molt.

Duc Engrescador ha dit...

La Cuba, des del seu punt de vista privilegiat, ens explica com és la seva casa i aquells que l'habiten. Ara només falten els humans i, molt especialment, Ella. Espero amb delit el darrer capítol. Gràcies!

Teresa ha dit...

Hola, amics!!
Aquests són realment els noms dels meus peludets, com diu l'Anna. Sí que és veritat, Marta, que el nom de Compay està inspirat en Compay II, i el nom de Cuba amb l'illa que vaig visitar una mica abans d'adoptar-la i que va marcar un abans i un després en la meva vida.
Gràcies a tots per les vostres paraules... m'emocionen... Els nostres animals no humans formen part de la nostra família. Petons a tots!!

Anònim ha dit...

A veure si treballem una mica més, que encara no ha arribat la III part!

M'agrada molt la visió de l'animal "quiet" sobre la seva familia. Visió privilegiada.

IO

Anònim ha dit...

Una segona part que ens presenta el personal començo a situar-me en escena.
Una historia entranyable,, Vaig aper la tercera...
Montserrat Lloret

Yves Gerbeau ha dit...

Molt bo això dels gossos!
Recordo que la mare d'un amic meu tenia penjat a la nevera un dibuix on sortia, a dalt, un gat amb tot endreçat i tranquil i, a baix, un gos on tot era un desordre... A dalt posava: she. A baix: he.

Jo sempre he sigut més de gossos; serà perquè sóc home i no dona? ;-)

Anna Maria Villalonga ha dit...

Jo sempre he desitjat un gos. De fet, és el meu gran desig, encara ara. Ja coneixes el meu afer amb en Sánchez.
Ara bé, també et dic que, quan un gat arriba a la teva vida, se't capgiren els esquemes. No ho dic jo, ho diu tothom que s'hi ha trobat.
Són éssers fora del món, excelsos.

LURDES ESTRUCH ha dit...

"És evident que els gats hem pujat un graó més en l’escala de l’evolució", huàs huàs, que bo.
una descripció molt plàstica, acolorida, entenedora i plaent de l'entorn. sembla que un s'hi trobi (jo potser no hauria posat tants diminutius per allà al començament, però de fet no hi fa res, crec.)