El cant de les dunes, de Jordi de Manuel

L’any 2006 Jordi de Manuel va publicar l’obra de ciència-ficció El cant de les dunes, concebuda com a primera entrega d’una trilogia que malauradament encara no ha completat. Es tracta d’una novel·la breu (no arriba a les 200 pàgines), clarament susceptible de posseir una extensió superior. La darrera part del llibre podria haver estat més detallada. Si més no, jo m’he quedat amb les ganes de llegir més. Suposo que quan De Manuel ens n’ofereixi la continuació (tant de bo arribi aviat aquest moment), podré rescabalar-me d’aquest desig.

L’obra unifica un nivell de lectura propi del gènere –imaginatiu i molt entretingut– amb un altre nivell compromesament reflexiu. Aquest doble vessant no és aliè a la literatura de Jordi de Manuel, ni tampoc no ho és a gran part de la literatura considerada de gènere. Sovint els gèneres aprofiten les seves convencions (compartides per emissor i receptor) com a vehicle per confegir seriosos al·legats al voltant de temes punyents. En aquest cas, Jordi de Manuel basteix un cant en contra de la colonització, que ja apareix apuntat a l’inici de l’obra:

La coexistència de dues espècies amb un cert grau d’intel·ligència és altament improbable; fenòmens de competència provoquen l’exclusió i l’aïllament reproductiu d’una de les dues, fins que s’esdevé inevitablement l’extinció.

La trama, com podeu intuir, té relació amb la colonització d’un territori, en aquest cas del planeta Mnèsia. Un planeta habitat per uns éssers de gran intel·ligència, als quals els humans pretenen destruir. Els humans, nosaltres, no som les víctimes. Jordi de Manuel ha subvertit el joc i ha invertit els papers. Si el gran imaginari de la ciència-ficció sovint preveu l’arribada d’extraterrestres malignes que envaeixen la Terra, en aquest cas l’enfocament s’ha capgirat. Els invasors destructius i despietats som nosaltres. Els éssers anihiladors que volen arrabassar el seu món als legítims habitants, som nosaltres.

Lògicament, la reflexió està servida. Quin dret té ningú a apoderar-se d’un lloc que no li pertany? A disposar en benefici propi (per més justificat que sembli) de la vida, els béns i els avenços d’altres pobles?

Plutó i Caront

De bracet amb aquest transcendental interrogant, òbviament gens trivial, la novel·la conté tots els ingredients per fer les delícies dels amants del gènere. Tenim robots, androides de darrera generació, viatges a través de l’espai, naus sofisticades, virus estranys. De Manuel conjumina perfectament els seus coneixements com a biòleg, el seu imaginari particular i la seva capacitat d’inventar amb tot el nostre bagatge col·lectiu al voltant de la ciència-ficció. Ressons del cinema i de la literatura m’han assaltat periòdicament mentre passava les pàgines de la novel·la. He pensat en Pedrolo i El mecanoscrit del segon origen; en El Planeta dels simis; en La pell freda; en Star Trek. He recordat Jules Verne i he recuperat imatges perdudes de tota una vida de lectora i cinèfila (amb un pare i un germà, endemés, molt afeccionats a les bones pel·lícules de ciència-ficció).    

De Manuel excel·leix en els detalls, perfectament lligats. Tot resulta absolutament versemblant: fet cabdal, com ja sabeu, en relació amb el gènere. Si la versemblança és necessària en qualsevol tipus de recreació artística (literària, teatral, cinematogràfica) en la ciència-ficció esdevé absolutament bàsica. Sense versemblança res no pot rutllar. I tingueu ben clar, lletraferits, que quan parlo de versemblança no em refereixo a la rèplica mimètica de la realitat més estricta, sinó a la coherència interna dins de l’univers de la pròpia ficció.   

Com acostumo a fer, no penso desvetllar cap més detall de l'argument. Tanmateix, no puc acabar aquesta petita ressenya sense destacar dues o tres coses. D’una banda, la capacitat poètica de Jordi de Manuel, sempre capaç d’escriure amb una sensibilitat i una delicadesa extremes quan resulta necessari. D’una altra, el seu tractament acurat i proper dels personatges, siguin quins siguin. I, finalment, les seves magnífiques descripcions de la naturalesa, que respecta i admira per damunt de tot.

Només cal que ens fixem en el títol de l’obra, El cant de les dunes, i mirem el vídeo que encapçala aquesta ressenya. Hi ha res més bonic?

A gaudir-ne, amics. I, sisplau, Jordi... volem la segona i la tercera part!