El fil d'Ariadna (II), un laberint de somnis per a lletraferits de tota mena

dijous, 12 d’abril de 2012

Presentació d'El número 7, d'Yves Gerbeau


Ahir dia 11 d’abril, a les 7 de la tarda, va tenir lloc a la llibreria Catalònia de Barcelona la presentació de la primera novel·la d’Yves Gerbeau, El número 7. La sala estava a vessar: familiars, amics, coneguts, passejants de la llibreria que s’hi van afegir... No exagero si dic que érem una gentada.

Jo estava molt emocionada, la veritat. No val la pena que ho amagui, perquè l’orgull se’m veia a la cara. L’Yves és per a mi una persona molt estimada. Va ser alumne meu a la UB ja fa uns quants anys (com passen!), en una assignatura de Literatura Catalana de la Il·lustració que va funcionar com una seda. Es tractava d’una optativa i, per tant, el curs no era gaire nombrós. Com tocades pels àngels, aquelles classes van esdevenir quelcom especial, una experiència absolutament màgica.

Tanmateix, el millor estava per arribar, perquè vaig retrobar l’Yves a través de facebook i ara ens hem fet molt amics. Qui critica de manera indiscriminada les xarxes socials no sap de què parla, perquè és l’única manera de mantenir el contacte amb algunes persones que van ser importants a la nostra vida en un moment concret i que, sense Internet i les xarxes, segurament hauríem perdut de vista.

El cas és que jo vaig seguint la vida de l’Yves. Té una família magnífica, encapçalada per una dona (la Jud) i un fillet (l’Àitor) que roben el cor al més pintat. M’eixampla l’ànima llegir una frase que l‘Yves sempre escriu a la seva pàgina de facebook: “Sóc feliç”. En els temps que corren, això no se sent gaire. Quan ho llegeixo, tinc la sensació (digueu-me fleuma, si voleu) de formar part (una miqueta) d’aquesta felicitat. Els profes i exprofes som així de pretensiosos. En qualsevol cas, l’Yves aconsegueix traspassar-me una engruna de la seva felicitat quan em permet visualitzar el seu somriure, les seves fotografies, les seves paraules.

L’Yves és una persona honesta, ferma, sincera, conseqüent. Algú de qui et pots refiar. Fa temps que va obrir  un bloc, molt exitós, anomenat Amb idees a la llengua. Cada dia, entre dilluns i divendres, hi penja un relat breu. Poca broma. Són molts relats a l’any. L’Yves posseeix una gran imaginació i jo sempre em pregunto d’on treu tantes històries. Algunes m’han agradat moltíssim. Realment bones.
Ara ha aconseguit publicar la seva primera novel·la, que jo vaig tenir el privilegi (mil gràcies, Yves) de llegir en primícia. És un llibre curiós, molt personal, del qual no desvetllaré res però que us recomano. Una història d’històries, amb trets costumistes, que reflexiona al voltant de la veritat de les percepcions humanes, de la societat que ens envolta i de temes com la necessitat d’un líder honest per tirar endavant en aquest complicat món. No s’estalvia la sordidesa ni la tristor. De fet, és una novel·la prou dura en alguns moments, però també valenta i sorprenent.    


La presentació d’ahir va resultar molt emotiva. Després de la introducció del representant d’Stonberg Editorial, va intervenir Santi Campo, llicenciat en Filologia Catalana i docent, que havia estat professor d’institut de l’Yves: es va referir a bonics records d’un passat que els profes atresorem en el nostre bagatge com una joia. Després, naturalment, va fer-nos cinc cèntims de la seva opinió de la novel·la. Quan li va tocar el torn, el protagonista ja estava molt emocionat i, a mesura que parlava, la seva veu, inevitablement, es va trencar una mica. Mai no tornarà a presentar una primera novel·la. Tots plegats vam viure un instant preciós i irrepetible,  d’aquells que paguen la pena.  La seva família (em vaig fixar especialment en el seu pare) rebentaven d'orgull.


Jo em sentia també exultant, orgullosa i feliç. L’Yves em va regalar el seu llibre, amb una dedicatòria que em va fer caure la llagrimeta. I va dir-me una cosa tan bonica, abans de començar! Quan jo li vaig comentar que em considerava una de les seves “fans”, una de les seves admiradores (allà n'hi havia d'altres, que segueixen el bloc fidelment), ell va replicar: "Sí, però no. Tu ets la meva professora".
Que emocionant, perquè jo, quan faig de profe (i amb totes les meves imperfeccions i limitacions) m’entrego en cos i ànima.
Mil gràcies per tot, Yves. Et mereixes el millor del món. Que tinguis molta sort.

Amb la Gemma Colomé, admiradora number one.
  

18 comentaris:

Yves Gerbeau ha dit...

Ostres, Anna;
ara els papers s'han intercanviat i ets tu qui m'ha provocat la llagrimeta a mi.
Moltes gràcies per les teves paraules, com ja et vaig dir, estic molt orgullós de ser -per sempre- alumne teu.

Us deixo l'enllaç del bloc del llibre, per si voleu fer una ullada a les primeres pàgines o comprar-lo: http://www.elnumeroset.blogspot.com/

Gràcies, Anna, de tot cor!

Anna Maria Villalonga ha dit...

Coi, si que has anat de pressa. Si encara estava retocant coses, per Deú!!!!!
Un petó, guapo.

Judit Bergadà ha dit...

Enhorabona pel llibre, Ives! Molt bon article, Anna, ha de ser molt emocionant!

Anònim ha dit...

UN AETICLE COMMOVEDOR... SEGUR QUE VA SER UNA PRESENTACIÓ MOLT BONICA...
S'ACOSTA SANT JORDI... M'APUNTO EL LLIBRE. PROMET!!
GRÀCIES ANNA MARIA...



MARTA VALLS

alícia Marsillach ha dit...

Què maco! No m'eatranya que l'Yves s'hagi emocionat! Felicitats!

Judith ha dit...

per fi ens hem pogut conèixer! ole ole!!! va ser una presentació magnífica on l'Yves va estar acompanyat de molta gent que l'estimem, i això és molt important!!! petonets i gràcies per la crònica

Gemma ha dit...

Va ser una bona vetllada en la que per fi vaig coneixa l'Yves , l'escriptor que cada dia en fa pensar amb els seus relats tant personals .

Teacher/a ha dit...

Jo també hi vaig ser!
Ja he començat el llibre i de veritat que paga molt la pena.
Yves ets un sol, tens una family fantàstica ( per fi vaig conèixer la Jud i l'Aitor). Els pares, els germans i amics també hi eren.

Totalment d'acord Anna, un noi que pot dir que és feliç i veure que ho és i, que comparteix la felicitat, és un tresor.

A perseverar Yves, que volem seguir llegint els teus relats.

Marta Roig ha dit...

Oh! quina ressenya més bonica, Anna. Yves, enhorabona per la teva primera novel·la... i segur que això només és el començament.

Anna, quan parles dels alumnes i exalumnes em sento orgullosa d'haver-ho sigut, i tens tota la raó quan dediques cos i ànima a fer una classe. Ho puc ratificar...

Marta

Hele la Sabatera ha dit...

Una ressenya fantàstica, m'el compraré per Sant Jordi

Anònim ha dit...

Jo també el compraré, tan ben recomanat per la seva professora... tinc por de no trobar-lo a Olot...de moment, he apuntat el seu blog, perqué m'encanten els relats. Gràcies Anna, qué faria jo sense els teus enllaços; he aprés un munt de coses!! Bona nit i que tingui molta sort en Yves amb el seu llibre. Tura.

Anònim ha dit...

Quin orgull tenir un alumne així, i suposo que no és l'unic.Molt maca i emocionant,la resenya, és nota que ho fas amb tot el cor.
Quin orgull per tota la familia de l'Ives, amb nens icluïts i tot, (els seus fills).
Enhorabona a tots dos !!

Carme Luis

Anna Maria Villalonga ha dit...

Gràcies a tots/totes. Marta Roig, senzillament, t'estimo.
Carme Luis, l'Yves només té un fill, el més petit. L'altre és nebot. Tura, el bloc t'agradarà.
Per comprar el llibre sense ni sortir de casa, l'adreça d'Internet que ha posat el mateix Yves al primer comentari i ja està. Si no, sempre el podeu encarregar a la vostra llibreria. Feliç Sant Jordi!

Oscar Móra ha dit...

Molt bona crònica Anna,

fa un parell de mesos vaig conèixer l'Yves a través de les nostres dones i vaig comprovar que és un al·lot íntegre, honest, conscient del món que l'envolta i amb molta consciència social.
Ja he llegit la novel·la i estic esperant la segona.

Duc Engrescador ha dit...

Moltes gràcies, Anna Maria, per compartir amb nosaltres l'alegria i els detalls concrets d'aquest esdeveniment. Moltes felicitats per la part que et toca i moltes felicitats, evidentment, a l'Yves per la seva primera novel·la. Aquesta no me la perdo! Podeu donar-la per llegida.

Jo també he estat alumne teu i puc fer meves, sense cap mena de vergonya ni de manies,les paraules de la meva companya Marta en el darrer paràgraf de la seva intervenció.

Anna Maria Villalonga ha dit...

Ai, Toni, que al final cada dia em feu plorar una estona!
Gràcies, estimat.

Shaudin Melgar-Foraster ha dit...

Gràcies, Anna M., per un article molt tendre.
Tot i que ja t’ho he dit, ho repeteixo: Enhorabona, Yves!!!
Em fa gràcia pensar que l’Yves va fer la crònica de la teva presentació de la meva noveŀla, també a la Catalònia. Ara ell era l’estrella. Ho trobo molt bonic.

Teresa ha dit...

Moltes felicitats a l'Ives!!

Li desitjo molta sort en el seu camí d'escriptor.

Una abraçada i gràcies, Anna, per aquest escrit tan emotiu.