El fil d'Ariadna (II), un laberint de somnis per a lletraferits de tota mena

dimarts, 24 d’abril de 2012

Crònica de Sant Jordi, anècdota i reflexió (o el plany d'una activista)



Al meu bloc “A l’ombra del crim” ja hi he penjat la crònica del Sant Jordi negrot, amb fotos incloses. Ara toca explicar la resta en aquest espai lletraferit. De pas, aprofitaré per fer la reflexió a la qual, com a defensora de la literatura de veritat, m’obliguen les circumstàncies.
Anem a pams. La meva jornada va ser molt agradable, d’anar amunt i avall veient persones. Enmig de les dues visites a les parades criminals, vaig fer cap a l’estand de l’ARC, els relataires. Allà, com no podia ser d’una altra manera, em vaig trobar amb alguns dels incombustibles membres de l’associació.
Naturalment, vam riure i fer fotos (sempre ens ho passem pipa, els relataires) i l’amiga Glòria Calafell em va signar el seu recull No·m fall recort del temps, Premi de poesia Ciutat de Vila-Real 2009. Feien goig els nostres llibres: hi havia també, és clar, Barcelona, t'estimo i Temps era temps, els quals, respectivament, contenen els meus relats El llaç vermell i Res no és etern
Al cap d'una estoneta, i amb un cuc a l’estómac que començava a insistir, ens vam encaminar a la Boqueria, a dinar a l’Universal, on ens hi va portar en Ferran d’Armengol. Cerveseta, cloïsses, remenat de bolets i una agradable xerrera. La bona vida. No cal demanar més.
  


El problema tot just comença quan arriba la nit i els mitjans de comunicació esbomben a tort i a dret la llista dels llibres més venuts. És aleshores quan el sensible cor dels activistes (per més que ja t’esperis algun disgust) rep una sotragada. El llibre més venut en català no és una novel·la escrita per un autor de casa (que en tenim un munt i bons), un escriptor de veritat que fa literatura en la llengua pròpia. No! Per l'amor de Déu, quines pretensions que tinc! El llibre més venut en català l’ha escrit un suec que no se sap d'on ha sortit, un tal Jonas Jonasson (fins i tot el nom sembla una presa de pèl), amb una novel·la mig humorística intitulada L'avi de 100 anys que es va escapar per la finestra. Una novel·la que ja és un best-seller i que ara pensen adaptar al cinema. A Hollywood, naturalment.  
Que consti que no critico l’obra. No ho puc fer, perquè no l’he llegit. Que consti que és possible que un dia ho faci, encara que sigui per pura curiositat. Que consti també que comprenc que resulti agradable, sobretot en moments de crisi, trobar un text que ens ajudi a oblidar les cabòries. Tanmateix, la meva animeta d’activista n’ha sortit ferida. Hi ha tant per fer, tant per lluitar! I la meva animeta és tan sensible!
Però tot això no és el més greu. El més greu és constatar, any rere any, l'enorme tirada dels “autors” anomenats “mediàtics”, personatges que atresoren el gran mèrit de sortir a la tele (tertulians, humoristes, presentadors, cuiners i cuineres) i que, com a conseqüència, poden publicar llibres a cor què vols. Les males llengües m’han filtrat que existeix un potentíssim virus relacionat amb la cosa mediàtica. Aquest virus genera en l’organisme de l’afectat, així que comença a ser conegut gràcies als mitjans audiovisuals, el desenvolupament d’una mena de talent literari d’acció immediata. Se saben poques coses de la malaltia. De moment sembla difícil de curar i, a més a més, ataca a tothom per igual, independentment de la professió anterior.   
Paral·lelament, hem de comptar també amb una altra infecció vírica (o potser bacteriana, ara no ho recordo) que sotmet el gran públic a un estrany estat d’hipnosi. Aquest estat obliga les multituds a comprar els llibres dels mediàtics i a aguantar estoicament unes cues molt llargues (d’hores si fa falta) per tal d'obtenir la corresponent signatura. 
Com podeu comprovar, es tracta d'un quadre d'afeccions col·lectives de les quals només ens deslliurem els que hem rebut des de petits l’efectiva vacuna de la lectura continuada. Aquests, com que portem incorporat l’antídot, no hem de patir gens. Mai no ens posarem malalts. La vacuna posseeix un efecte molt poderós. S’anomena sentit crític i respecte per l’art.
Què, creieu que sóc exagerada? Doncs llegiu la meva anècdota d’ahir, absolutament verídica. Un cop la llegiu, tot quedarà ben clar.
12.30 del migdia. Lateral de la Rambla de Catalunya. Una parella amb un cotxet on hi dormitava una criatura de pocs mesos. La parella anava acompanyada d’una altra noia (presumiblement família o similar) i tots tres miraven molt interessats cap a la part central de l’avinguda. De sobte, l’home esclata en un crit que va fer plorar la criatura i que a mi, que era al seu costat, per poc no em rebenta un timpà: “Allí, allí, mira, mira! Allí hay una cola, allí hay una cola! Es alguien conocido, seguro! Id, id corriendo. No os preocupéis. Ya me quedo yo con el niño”.
Lletraferits, ja ens veurem. Ja tornaré quan pugui. Ara me'n vaig a algun racó, a plorar una estona.  


21 comentaris:

Gemma ha dit...

No en puc creure que algú sols vagi a mirar on hi ha una cua ,sols per que segur que és algú conegut. No m'estranya que hi hagi escriptors que no vulguin anar a signar o que marxin decebuts i emprenyats . Tota la feina , la joia, la il.lusió ....queden per terra i és realment decebedor.

Anònim ha dit...

Jo vaig "pecar", vaig comprar el llibre de "l'avi de 100 anys.....", erò també el de l'Andreu Martín, que consti... ;)

Els "mediatics", no m'han interessat mai...

No ploris gaire... les arrugues... aixxxx!!!

Una abraçada...... MARTA VALLS

Anònim ha dit...

Mès d'una cosa que has dit, ahir ho vaig pensar, i pensava amb tú, i tans escriptors d'aqui.Inclus, rumiava, li preguntaríes a L'anna que en pensa d'aquest llibre del suec. I l'experiència que vas tenir amb la parella del cotxet, ès la pura realitat de molta gent. Sap molt de greu.
Les fotos, com sempre molt xules, menys mal d'aquestes estonetes, que t'ho passes bé amb els teus !!

Una abraçade

Carme lUIS

Anònim ha dit...

No ploris i no t'amoïnis Anna; la meva llibretera ahir també m'explicava la seva por per la venda dels llibres mediàtics i totes aquestes reflexions que tú has fet, ella també les patia...jo vaig comprar el llibre d'en Llach, sense saber gaire que comprava, només perqué era d'ell...però això passarà sempre, és una llàstima. Vinga, ànims ! Tura.

Hele la Sabatera ha dit...

No ploris Anna, no t'amoïnis. A València el panorama és molt pitjor, millor no t'ho explique perque et vindrien més ganes de plorar.

Hele la Sabatera ha dit...

Les fotos són una meravella

Anònim ha dit...

No exageres gens. Comparteixo la teva opinió i em fa una ràbia immensa que molts es vulguin aprofitar del fet de ser coneguts en altres àmbits. Però com deia l'holandès, "la pela es la pela".
Míriam

Teresa ha dit...

Aquest matí a Rac1 ha parlat l'editora de l'avi de 100 anys i ha explicat una mica la història del llibre; per si us interessa segur que trobeu el link.
Jo no vaig comprar cap llibre. Vaig donar un volt per Sant Celoni on hi havia més paradetes de política que de llibres. Almenys hi havia Omnium, i vam signar pel català a les Balears.
Compraré els llibres que m'interessin a la llibreria de sempre (el descompte me'l fan igual). Jo ahir també vaig tenir una sensació estranya...
Petonets, Anna...t'entenc molt bé!!

Titània ha dit...

Estimada "animeta ferida": si he de ser sincera, aquest any no ha estat dels més preocupants pel que fa a la venda de llibres escrits per personatges "mediàtics". Un any em sembla que el llibre més venut la diada de Sant Jordi, en termes crec que absoluts, va ser un llibre de l'Andreu Buenafuente.

Tota la raó del món en això del iaio que es va escapar per la finestra. Imagino que deu ser una novel·la amb un cert interès sociològic sobre la tercera edat, la qual cosa fa pensar que la gent es comença a interessar per quelcom més que per vanalitats, que ja és molt. He d'afegir, en aquest sentit, que em va animar i molt saber que els llibres més venuts de no ficció van ser el tercer i darrer volum de les memòries de Jordi Pujol i el darrer llibre de l'economista Santiago Niño Becerra "Más allá del crash".

Bé per l'Eduardo Mendoza, que s'ha endut el gat a l'aigua de novel·la en castellà amb la crisi, que tira i molt, i per l'Almudena Grandes. En Ruiz Zafón va quedar en un discret quart lloc.

I ara anem per la novel·la en català. La veritat és que ens ho hem de fer mirar i molt. El quart lloc d'en jaume Cabré és de jutjat de guàrdia. No he llegit "Jo confesso", però tenint en compte la seva anterior novel·la; "Les veus del Pamano", i deixant els suecs de banda, que passin al davant en Rafael Nadal i en Lluís Llach és per amuinar-se.

I ara la pregunta del mil·lió: que llegeix la gent i, sobre tot, perquè ho llegeix? Pel que vaig llegir al suplement dominical no sé si de El Periodico o de La Vanguardia, a Alemanya al Jaume Cabré li van organitzar uns tours promocionals de "Jo confesso" impressionants.No recordo on, van haver d'abilitar corre cuita una sala molt gran per que la gent hi capigués. Aquí fem coses d'aquestes?, hi ha bofetades per conèixer l'actualitat literària catalana? (la de veritat, és clar)
Em temo que en comptades ocasions.

Dit això, i per no ser derrotista, cal tenir en compte un comentari que vaig llegir l'altre dia (no sé de qui, aquesta memòria meva...). Després de la Segona Guerra Mundial, mentre que a Europa hi havia normalitat democràtica i, per tant, normalitat cultural, aquí vam viure en una dictadura organitzada per senyors com en Millán-Astray, que deia coses com "Muera la inteligencia" i "Viva la muerte". I això va durar 40 anys, amb el consegüent endarreriment cultural en castellà i, sobre tot, en català.

Reina, mentre hi ha vida hi ha esperança i, com molt bé diu l'Eduard Punset: "hi ha vida, abans de la mort". Aprofitem-la! :D

Núria ha dit...

Anna Maria, jo te n'explicaré una altra... Resulta que vam anar, amb els alumnes (13-14 anys d'edat) a fer un volt per les paradetes de la Rambla de l'Hospitalet. Hi havia un stand del PP en què venien roses x 2 euros (a la resta de parades, les venien a 3), i, el que és pitjor, amb la compra, t regalaven un llibre... un llibre visiblement tendenciós (parlaven sobre les seves mesures econòmiques, "la catastrofe de la LOGSE"...). Això, sí, els llibres eren gruixudets, de tapes dures i els meus nanos feien cua a aquest stand i se'ls enduien de 2 en 2: x 2 euros tenien un llibre, una rosa i, a més, encara alguns orgullosos m'explicaven que els havien donat un punt de llibre!

Èticament, és clar, ja sabem que tot plegat és molt discutible...:(
Sort que queda l'esperança q el temps ho posi tot a lloc!:)

Anònim ha dit...

Sense comentaris. No sóc d'eixe món. Ho repeteixo: no sóc d'eixe món.

Emili Gil

Yves Gerbeau ha dit...

Molt bona anècdota! La gent és així... veu cua i creu que és bo. No s'hi pot fer res... Suposo que si entre tots féssim un món més culte, això no passaria. Però ja saps, això no convé!!!

Jo també vaig al·lucinar amb una altra cua, a l'alçada de Pl.Catalunya, una cua enorme, la més gran que vaig veure... i què hi havia el final? Un home vestit de l'edat mitja amb una destral, et podies fer fotos amb ell. Promocionaven una sèrie de Cuatro... tot plegat... un Circ!

Un piulador deia que tot això s'hauria d'acabar, pqè els que comprem llibres no ho fem per StJordi. Cert, però... si tota aquesta gent q no llegeix cap llibre no comprés per StJordi... aguantaria ja el prou damnificat mercat editorial? No crec...

Anna Maria Villalonga ha dit...

Gràcies a tots per uns comentaris tan detallats. Suposo que hi ha anècdotes per donar i vendre.
Yves, és cert. Es necessiten aquestes vendes per tirar endavant. De la mateixa manera, a alguns editors els he sentit dir que sort dels mediàtics. Amb el que recullen gràcies a ells, podem publicar la resta de literatura.
No sé si és així o no. Suposo que, pel que fa a les grans editorials, no. Però tal vegada sí en alguns casos d'editorials petites.
Una abraçada, lletraferits.

Anònim ha dit...

Possiblement he comprat els llibre que a mi m'han agradat, mediatics o no.. i els tinc comprats des.de fa dies.. per Sant Jordi sempre vaig a veure als coneguts, l'ambientillo que encara em recorda i tè regust de quan es va començar aquesta Diada... jo no he vist a cap "famòs de capa i espasa" però de lletra rès, rès... per mirar les arrugues i el maquillatje de segòns qui.. em miro al mirall i ja en tinc prou!!!
Mercè

Jordi Canals ha dit...

A mi m’han regalat: Jo confesso de Jaume Cabré.

Anna Maria Villalonga ha dit...

Jo el tinc fent cua, Jordi.
El penso llegir a l'estiu, més tranquil·la. Però molt bé.

Ferran Vallès ha dit...

No ens coneixem, peròm et diré que aquesta pauta de comportament, semblant al pensament únic, afecte a tots els camps professionals i creatius. Els mitjans de comunicació s'han convertit en el que s'anomena opinió pública (que la generen ells mateixos, i no és pública, sino la seva). De tota manera això no vol dir que de vegades no l'encertin. Vivim en el món dels primers i com deia un anunci de Nike, el seg´´on és el primer perdedor... Què hi farem.

Shaudin Melgar-Foraster ha dit...

La primera part, amb moltes ganes d’haver-hi estat (inclós el dinar!)! D’altra banda, la segona part de l’article m’ha deixat feta un nyap. Comprenc que la teva animeta d’activista sortís ferida en saber quin era el llibre més venut en català. Jo tampoc no l’he llegit i, qui ho sap, potser fins i tot és bo, ni idea, però coll....! No entenc res. Molt cridar per la independència, molt dir que el català això i allò, molt rebombori, vaja, i a l’hora de la veritat un munt d’escriptors boníssims, molt nostres i que necessiten (i es mereixen) el nostre suport a fer punyetes. Quina manera de defensar la llengua i la identitat catalana és aquesta? És tan frustrant!!!
Quant als “autors” mediàtics, per a mi ja se’n poden anar a pastar fang. Però, és clar, poca cosa podrien fer si no fos per tota aquesta gent hipnotitzada que els manté allí a dalt. A la fi el problema és sempre la gent que es deixa portar com un ramat. És frustrant!!!
Pel que fa a l’anècdota, ai déu meu! D’acord amb el comentari de l’Yves, “si entre tots fessim un món més culte, això no passaria”, que jo voldria canviar a “si entre tots aconseguissim, senzillament, que la gent pensés, raonés, això no passaria”. I m’ha encantat el comentari de l’Emili.

Roser TR ha dit...

Doncs sí, també vaig passar de llarg per més d'una cua. Em va doldre molt veure una escriptora que m'agrada, bona, conscient i madura com s'estava sola en un gran taulell amb la companyia de ningú. És que la bona literatura nostra no es compra? hi ha gustos per a tot jo continuo fidel mentre visqui. Salut i bon dia.

viu i llegeix ha dit...

Jo no perdo l'esperança. Estic convençuda que a la llarga els que hem tingut la sort de rebre la vacuna de la lectura continuada per part de mestres, pares o avis lectors, seguirem escampant massivament el virus de la lecturina, contra el qual no hi ha vacuna possible: quan t'ataca, caus fulminat devant els llibres i comences a llegir com un boig. A vegades, però, els que han estat infectats previament per els virus hipnotics d'efectes idiotitzants , només poden començar a llegir coses insulses, mediatiques o mediocres, però poc a poc, si la lecturina és d'un brot prou fort, acaben trobant gust en llegir i a ser més selectius. És un procès lent, però no podem perdre l'esperança. Tornarem a llegir, tornarem a pensar, tornarem a vèncer

Yves Gerbeau ha dit...

Tens un "premi" al meu bloc..