És això, més o menys, de Sebastià Bonet

Abans de decidir-me a ressenyar ˗enmig d’una canícula infernal, eterna i difícilment inspiradora˗ el recull de tankes de Sebastià Bonet, he volgut llegir-lo, deixar-lo reposar  uns dies i, després, tornar-lo a llegir. No es mereixien menys, ni l’autor ni l’obra. Sebastià Bonet, actualment col·lega de Departament a la Universitat de Barcelona (el de Filologia Catalana, ja ho sabeu), és, per damunt de tot, un docent i un investigador a qui jo admiro molt.

Amb un títol tan suggeridor com És això, més o menys, Bonet ens ofereix la seva contribució al corpus de tankes de la tradició catalana. Un corpus gens menyspreable ˗com remarca Ramon Pla en l’encertat pròleg que inaugura l’obra˗, que inclou noms de la rellevància de Salvador Espriu, Carles Riba, Màrius Torres o Joan Salvat-Papasseit, per citar-ne només alguns dels més coneguts. Les estrofes japoneses han fet sort a casa nostra, tal vegada perquè tenen quelcom en comú amb una manera també nostra de fer:  concisa, planera, poc extravertida. Em refereixo a un tret de caràcter que combrega a la perfecció amb un estil poètic com el nipó, conceptual i serè.    

En analitzar el llibre, he volgut deslliurar-me d’apriorismes i opinions d’altri. M’ha semblat millor assaborir-lo tota sola, des de la nuesa de pensament, des de dins. En realitat, no conec altra manera d’enfrontar-me a la poesia. L’experiment ha pagat la pena, perquè És això, més o menys ha resultat una lectura interessant, evocadora i, a voltes, sorprenent. 

Les tankes són sòbries, els mots també. No hi ha parafernàlia supèrflua ni exhibicions de tòpiques sensibilitats. Per a mi, que sóc bastant al·lèrgica a la poesia amorosa i als excessos retòrics, la senzillesa és un bé molt preuat. Sebastià Bonet ens fa planers conceptes profunds, ens mostra amb intel·ligència i amb domini lingüístic que es pot trobar un camí, que es pot dir així de bé quelcom sobre la Pau (pàg. 71):

Has d’anar amb compte, que

el sentiment suscita

mala poesia.

L’alegria, tan clara,

canta-la en veu molt baixa.            

El llibre està farcit de referències literàries, musicals, cinematogràfiques, filosòfiques. Però no se’ns imposen de manera feixuga. No són una ostentació de la saviesa del poeta, que ja tenim molt clara. Contràriament, m’han semblat homenatges interns, al·lusions personals al propi imaginari, al propi bagatge, a allò que fa vibrar l’autor en la seva intimitat més pregona. Temes de la vida quotidiana i preocupacions diàries que tots compartim recorren les pàgines del llibre i s’entrecreuen amb qüestions profundes i pertorbadores, gairebé metafísiques.  

Per damunt de tot, destaco dos aspectes. D’una banda, les referències a la física, que sempre m’ha subjugat. He defensat mil cops l’oportunitat poètica de la disciplina científica que, per a mi, guarda més misteris. Hi ha diverses tankes on elements com els àtoms o els fotons s’agermanen amb els mots per fer esclatar la bellesa i aprofundir en el concepte. Einstein i els principis quàntics apareixen pertot, explícitament o implícita, i ens ajuden a entendre la idea de bellesa, de vellesa, de temps o de memòria. Aquest fet no és estrany, atès que Sebastià Bonet és llicenciat en Física, malgrat que sigui doctor en Filologia Catalana i expert en sintaxi. Tot plegat una prova, diria jo, que el saber de veritat està intercomunicat, és únic i indivisible.

Aquí hi va un exemple (pàg. 75):

Quàntica

En el món físic

què hi fa la ment, suscita

l’enigma quàntic.

Pensant en termes clàssics,

ni Einstein l’entenia.

La teoria

identifica objecte

amb funció d’ona.

Vol dir que la mesura      

produeix el que observa.

El segon aspecte que destaco rau en la reflexió profunda que amara tot el recull. La indagació al voltant de l’acte creatiu, de la tasca del poeta, de la recerca del mot, de l’expressió adient. Ras i curt, de l’aventura emocionant que representa l’escriptura de versos.

Humilitat (pàg. 39)

Sempre es connecten

les mateixes neurones.

Quan tot t’ho jugues

a trobar imatges noves,

s’imposa l’evidència.

Exhaust, més negre

que l’antracita, busques

paraules dures.

Res a fer, si el que trobes

són comparances fàcils.  

Mentre redacto aquest text, també a mi m’està costant trobar les paraules adequades. Sobretot perquè el que m’agradaria és deixar-me anar i, mitjançant un procés físic enigmàtic i inexplicable que tot just m’invento, fer-vos arribar directament les tankes. Només així podrieu copsar què vull dir. Perquè a cada un de vosaltres us poden suggerir una imatge diferent, una idea distinta, un concepte inèdit, o vell, o renovat. Perquè res no és nou i tot està inventat i perquè, tanmateix, cada poeta porta inserida al front la llum -única, exclusiva- de la seva màgia.

Per això us recomano el llibre. A degustar a poc a poc, amb calma. Amb la incertesa (principi físic per excel·lència) d’ignorar quines de les vostres pulsions aconseguirà fer vibrar.

Gràcies, Sebastià.

I que visqui la poesia, lletraferits!