El fil d'Ariadna (II), un laberint de somnis per a lletraferits de tota mena

dimecres, 30 de gener del 2013

Crònica d’un vespre màgic: presentació d’Entre el desert i el cactus, d’Anna Cortils




Ahir al vespre, a la Casa del Llibre de la Rambla de Catalunya de Barcelona, hom visqué uns instants molt valuosos, veritablement emotius. Anna Cortils presentà el seu poemari Entre el desert i el cactus, guanyador del VII Premi de Poesia Joan Perucho Vila d’Ascó 2012.
El llibre, publicat per l’Editorial Meteora, és un recull de poemes, entre el dol i l’amor, que l’autora ha dedicat al seu amic Salvador Iborra, poeta assassinat de manera brutal com tots nosaltres recordem amb tristesa el 29 de setembre de 2011. 
La sala era plena, la qual cosa reconforta l’ànima si recordem que parlàvem de poesia. L’acte, conduït amb mestria per Jordi Cervera, va comptar amb la intervenció de l’alcalde d’Ascó. La presentació pròpiament literària fou a càrrec de dos poetes joves, del grup d’amics de l’Anna i d’en Salvador, que ens van deixar absolutament enlluernats. Emocionats, feliços, entendrits, van aconseguir que tota la sala se sentís transportada pel batec de les paraules pronunciades des del cor.



Orland Verdú i Andreu Galan bressolaren l’Anna, poetessa somniadora d’uns versos que li fessin suportable l’absurditat de la mort, amb la carícia de l’autèntica amistat. Estic segura que l’autora es va sentir molt ben acompanyada. Ella, pel seu cantó, ens llegí un magnífic text, amb la sinceritat a flor de pell, que va confirmar el seu talent i la seva extrema sensibilitat.
Evidentment, no parlaré dels poemes. Això ho faré quan els llegeixi a fons i en confegeixi la pertinent ressenya. Tanmateix, puc avançar que he fullejat el llibre i que m’ha transmès unes electritzants vibracions.
Amb un preciós quartet de saxos que va posar música a la presentació oh, la música, sempre la música! la tarda s’escolà quasi sense adonar-nos-en, entre lectures de poemes, calidesa de mots, records d’amistats eternes i per què no admetre-ho alguna llagrimeta que va voler ser lliure.



Jordi Fernando, el lletraferit editor de Meteora, també es va emocionar. I avui ha escrit unes boniques paraules que vull reproduir tot seguit. Amb elles i amb les fotos de l’acte tanco aquesta crònica.
Us recomano el llibre, amics. I que visqui la poesia!  



Al bell mig de la nit de Barcelona
una dona ben jove ens explica un llarg dolor
a través de paraules fetes de cactus i deserts.
No hi ha mort més punyent que la mort incompresa.

Té l'ajut d'unes veus que han vingut de València:
...
Surt un conte sufí de la gola d'Orland
mentre Iborra reviu en la força d'Andreu.
Al racó quatre saxos omplen la nit de carícia.

Una noia de Gràcia, avui Comtessa de Dia,
frena el plor i fa uns poemes que acompanyen l'amic:
«Quina bestiesa, això d'anar-se'n tan lluny.»

Al bell mig de la nit de Barcelona,
nit asconenca, també.
Perquè també és poeta qui possibilita el somni.
I com sempre, la paraula ens Salva.

Jordi Fernando
 
 

 
 
 

9 comentaris:

Anònim ha dit...

Un acte sentit i emotiu, sens dubte, que diu molt de les persones que el van promoure i hi han estat implicades.

IO

Jordi Canals ha dit...

Visca la poesia!

Anònim ha dit...

Com m'hauria agradat anar-hi... No ho vaig saber... Gràcies per la crònica, Anna Maria.


MARTA VALLS

Anònim ha dit...

Ja hauría plorat...poesia+ música, quin plaer! un record emotiu per un gran poeta, que ens deixà massa aviat i de manera absurda, esperarem la teva ressenya del llibre!
Tura

Shaudin Melgar-Foraster ha dit...

Molt bé, Potato. M’has fet emocionar com si em trobés a l’acte. Em complau saber que el poeta Salvador Iborra, tot i la seva mort sense sentit, continua viu, enllaçat en els poemes dels altres poetes, recordat en un acte com aquest, el qual, segons has explicat, va aconseguir omplir el local, fins i tot tractant-se de poesia.
Moltes gràcies per l’article!

mercè trias ha dit...

No vaig arrivar a temps, però el teu article m'ha fet donar compte que;
MAI PODRÀ MORIR NI DESAPAREIXER LA POESIA, TOTS LA PORTEM DINS NOSTRE!!!!.
Bon dijous Anna.
Mercè

Anònim ha dit...

Quina emoció tan gran, i quina sort, que tu ens en fas reçó.
La poesía no morirà mai, amb gent tan maravellosa !

Gràcies!
Carme Luis

Anònim ha dit...

Tinc un oncle poeta, mai t'ho havia dit. Ha sigut distingit amb bastans premis literaris, i dues vegades mestre de Engar i Saber. La seva poesía es molt profunda i de vegades dificil d'entèndre. Si mires la Viquipèdia, podras veure una mica la seva biografía. El seu nom es Gabriel Mora i Arana.

Perdona el meu atreviment, peró he pensat, que era un bona ocasió per fer-ne una mica de reçó, doncs ell sempre ha treballat bastan en el anònimat.
Gràcies!

Carme Luis

Anna Maria Villalonga ha dit...

Gràcies a tots.
Carme, m'apunto això que em dius. Així que pugui m'ho miro i ho comentem, d'acord?
Una abraçada, lletraferits!