Camins incerts, de Jordi Canals: presentació i ressenya

Ahir a la tarda va tenir lloc, a la Llibreria La Impossible de Barcelona, la presentació del darrer llibre de Jordi Canals, Camins incerts.

L'amic Emili Gil i jo mateixa vam ser els encarregats d'acompanyar l'autor en un esdeveniment tan bonic, que resultà càlid, agradable, carregat de complicitat i ben farcit de familiars i amics. Vam parlar de la novel·la, de literatura, del passat, de la vida. Vam riure i ens vam emocionar.

He pensat de compartir amb vosaltres el text que vaig preparar per a la presentació, que també compleix la funció de ressenya del llibre.

Espero que en Jordi quedés content. Jo el vaig escriure amb tot l'afecte i la sinceritat que m'uneixen a una persona tan especial com ell.  

Camins incerts, de Jordi Canals

Participar avui en la presentació de la darrera novel·la de Jordi Canals representa per a mi un enorme motiu d’il·lusió. La nostra amistat és la demostració vivent del bon ús que hom pot fer d’aquest estrany invent que, de cop i volta, ha passat a dominar les nostres vides. Em refereixo, evidentment, a Internet i les xarxes socials. En Jordi i jo ens vàrem conèixer així, ara ja fa un bon grapat d’anys. Des del primer dia, mai no hem deixat de mantenir el contacte. Hem compartir jornades grises i estones alegres, idees, pensaments, preocupacions, esperances, opinions, paraules, fotografies i poemes. Com sap tothom que el coneix, en Jordi és un home de tracte exquisit, educat i culte, al qual he d’agrair la seva fidelitat a prova de bomba i els seus comentaris a tots els meus blocs, a tots els meus escrits. No exagero si dic que, enmig del món desgavellat en el qual vivim, enmig de l’embolic globalitzat, la penúria i la crisi, de vegades trobes persones que t’il·luminen el camí com un far en la tempesta. En Jordi, per a mi, és una d’aquestes persones. Una veu amable, un brot de comprensió, unes ratlles lúcides i atentes en una pantalla lluent. Algú amb qui sempre, sempre, pots comptar.

En enfrontar-me a la lectura de Camins incerts, he descobert que potser el conegut psiquiatre i psicòleg Carl Gustav Jung no anava tan errat en les seva teoria sobre las coincidències. Per a ell, les “coincidències” no estan  governades tan sols per l’atzar, que faria que la seva probabilitat de succeir fos tan poca que podrien considerar-se estadísticament significatives, sinó que responen a una dinàmica més profunda. Broten d’una font comuna, relacionada amb la sincronicitat en el temps i amb l’inconscient col·lectiu.  Poca broma.

I ara us esteu preguntant, en el vostre interior, i no m’enganyeu... Per què ens turmenta aquesta dona, en plena presentació del llibre, amb unes anacròniques i estranyes referències a un metge del cervell bastant passat de moda? Doncs és molt fàcil. Perquè quasi la totalitat dels escenaris en què té lloc la novel·la són també escenaris de la meva vida. Perquè mai no havia llegit un llibre on pogués resseguir amb una fidelitat més detallada el món referencial que conec. Perquè mai no m’havia trobat, en la lectura d’un llibre, amb tantes coincidències juntes.  

Els indrets i pobles de l’Empordà (Palafrugell, Calella, Monells, Corçà, Begur, Tamariu, Llafranc) són pobles que jo transito, on jo visc a temporades. Conec perfectament el restaurant del bacallà (L’Hort del Rector de Monells), les platges, els camins, el Far de Sant Sebastià. Són el meu paisatge, són meus. Però també és meu el lloc on em vaig criar: el barri de La Torrassa, a l’Hospitalet, a la vora del metro de Santa Eulàlia. El mateix barri del protagonista de la ficció d’en Jordi. Com us podeu imaginar, amb tot aquest bagatge comú (i molt més que no enumero per no cansar-vos), havia de viure la lectura de la novel·la d’una manera molt especial.  

Camins incerts és un text amb una clara dualitat. D’una banda, es tracta d’una història humana i intimista, de clara trama iniciàtica i de tons costumistes, que recrea el despertar a la vida dels tres personatges principals. La vida, sí. Aquella circumstància indefugible que primer et somriu per després mostrar-te, sense pietat ni previ avís, de què va, en realitat, la història. Evidentment, no revelaré res de l’argument, que haureu de llegir, però l’obra, pel que fa a aquest pla narratiu, és una novel·la de personatges, de gran intensitat psicològica, que recull unes vivències personals molt ben dibuixades.
 

 

 

D’una altra banda, en el seu segon pla narratiu, Camins incerts esdevé directament una crònica. Una crònica social, històrica, cultural, política, ideològica. Jordi Canals fa un recorregut per gran part del temps de la seva pròpia vida i, en aquest sentit, la veu del narrador es transforma. Ja no és la d’un omniscient que ens relata uns fets en tercera persona i des de l’exterior, sinó la d’un narrador intern, absolutament implicat. Es tracta de la veu del mateix Jordi, que remembra tot allò que va conèixer, tot allò que va presenciar amb els propis ulls. Camins incerts esdevé el reflex de la manera de viure, per bé i per mal, en una Catalunya que ja no existeix. Podem dir-ho d’una altra manera. Podem dir que la novel·la adopta el rol d’un document. Camins incerts és un gran document on l’autor fa memòria i aboca sense embuts, sense pudor, però també sense falsa nostàlgia, els clarobscurs i les contradiccions de la societat on vivim. Els protagonistes adquireixen, per aquest motiu, una funció instrumental. Deixen de ser importants com a protagonistes d’una història de ficció més o menys colpidora i, tal vegada sense que l’autor en sigui de tot conscient,  es converteixen en arquetipus. Arquetipus que ens mostren com es vivia en el passat l’homosexualitat, l’estigma social, la sida, la recerca de la pròpia identitat a tots els nivells, la promiscuïtat sexual, les relacions familiars i professionals. Tota i cada una de les circumstàncies que afecten els personatges serveixen per il·lustrar-nos sobre la societat del moment. Tot plegat amarat de detalls, de dates, de fets històrics, d’anàlisis ideològiques, de referències artístiques i culturals. Fins i tot amb l’aparició estel·lar d’una figura tan important de la nostra cultura com és Josep Pla. 

La novel·la comença sense que Jordi Canals ens digui en quin any ens trobem. Només ho intuïm, però no n’estem segurs. Al cap de poc, però, es desvetlla el misteri. És el dia que l’home trepitja la lluna. Fins i tot aquí he de reconèixer una coincidència personal, perquè aquell dia, tot i que jo era una nena, va marcar un punt d’inflexió en la meva manera de veure el món.

Camins incerts. Un llibre de relacions humanes, de sofriment, d’amor, de records del passat, de mort. Però, per damunt de tot, un cant enorme i sense escletxes a un dels sentiments que més ens honoren com a espècie: l’amistat. L’amistat entre tots els personatges, però sobretot entre l’Adrià i en Joan. Una amistat que sobrepassa tots els tabús i totes les fronteres. Com ha de ser.

Enhorabona, Jordi. I gràcies a tots.