El fil d'Ariadna (II), un laberint de somnis per a lletraferits de tota mena

dissabte, 29 de març de 2014

El plagi, de Sílvia Romero i Olea





El plagi  de Sílvia Romero i Olea és la novel·la que el 2013 va resultar guanyadora d’un dels premis més engrescadors del panorama literari català. Em refereixo, com molts ja sabreu, al Premi «El lector de L’Odissea», vinculat a la Llibreria L’Odissea de Vilafranca del Penedès. Un guardó amb un procés diferent de l’habitual, ja que un consell de cent lectors tria els cinc finalistes, que només aleshores passen per un jurat.
No us imagineu l’alegria que vaig sentir quan vaig conèixer el nom del premiat en aquesta edició. Bé, vull dir “premiada”, és clar. La Sílvia Romero, una persona a la qual admiro, lletraferida de pro, que vaig conèixer ja fa uns anyets (no són molts, però sí plens de complicitat) quan ostentava el càrrec de presidenta de l’Associació de Relataires en Català (ARC), a la qual pertanyo.
No afegeixo res més perquè us vull engrescar per tal que vingueu a les 19:30 del pròxim dia 7 d’abril a la Llibreria Can Lletres (Carrer València, 16, Barcelona), on tindré l’honor de presentar el llibre. Allà, si us porteu bé, prometo explicar més coses de com ens vam conèixer la Sílvia i jo. Ara, però, anem a allò que ens interessa. La ressenya d’El plagi.

 

El plagi, una novel·la molt ben estructurada, amb un ritme narratiu que no decau en cap moment i amb una sèrie de personatges minuciosament treballats, és un llibre sincer, honest i clar. Es mou entre dos moments temporals distints, vinculat cadascun a una dona protagonista. El primer, durant la Guerra Civil i la primera postguerra, se situa bàsicament a Mèxic. El segon transcorre a la Barcelona de l'actualitat, malgrat estar salpebrat amb les analepsis imprescindibles per a la construcció de la ficció. No tinc intenció d’explicar la trama, que em sembla sempre un recurs fàcil i que, per desgràcia, ja se sol fer a la coberta posterior dels llibres (sovint amb massa detall). Tanmateix, sí que plantejaré interrogants.
Què uneix ambdues històries? Què relaciona el passat amb el present? Què vincula la Carme Carreras, una escriptora d’edat avançada amb una sola obra reconeguda, amb l’Àngels Riudor, una jove i ambiciosa periodista? Puc respondre que, d’una manera bastant especial, tot té a veure amb la literatura, amb la pretensió d’escriure, amb l’acte creatiu. Però també amb una altra cosa. Amb el desig de fama i de reconeixement públic, amb la voluntat (o no, ja ho decidireu quan llegiu la novel·la) de passar a la posteritat.
El plagi és una obra dura, amarga, gens condescendent. No hi ha carrincloneries ensucrades ni cap tendència a la nostàlgia o a la llàgrima fàcil. Res a veure amb aquests productes que proliferen tant i que semblen una mala còpia dels fulletons del vuit-cents. L’autora no s’està de mostrar-nos un món en el qual no se salva ningú. Els homes no se salven, però les dones encara menys (bravo per aquest discurs que defuig la tàcita norma actual d’allò que és “políticament” correcte). Els interessos, l’ambició desfermada, la manca d’empatia, la violència i el cinisme ho amaren tot. La història és tèrbola del principi al final, i inclou violacions, crims i una tensió constant. Els personatges ˗tret de dues o tres excepcions˗ no tenen escrúpols. Són antipàtics, amorals, bruts. És cert que l’autora els col·loca en tessitures terribles, però, per més atenuants que tinguin, ells mai no trien el camí èticament correcte. Les seves eleccions gairebé sempre tenen relació amb els seus interessos particulars, per damunt de tot i de tothom.
 
 
 
El plagi no es deté en la descripció dels espais ni dels ambients. Els llocs i els esdeveniments històrics tan sols funcionen com a escenari. Són només un marc per col·locar, versemblantment, la història. Això em sembla molt madur. M’agrada la narrativa que no cau en el parany, de vegades una mica infantil, de descriure fil per randa cada figura que hi surt, cada habitació que apareix. No fa falta. El naturalisme excessiu ja ha passat a la història. M’interessa molt més que els personatges se’ns revelin a partir dels seus pensaments (com Carme Carreras amb el seu dietari) o de les seves accions. Tenim entre les mans, essencialment, una novel·la de personatges, amb una volguda dimensió psicològica. Això, i la indagació al voltant de les pulsions més pregones de l’ésser humà, ha estat el motor de Sílvia Romero.
La novel·la conté unes grans dosis d’intriga. Enganxa. Resulta molt difícil deixar la seva lectura. Aquest fet, per a mi, és un dels elogis més grans que pot rebre un llibre.  
I bé, lletraferits, us el recomano al cent per cent. Podria afegir més coses, però no ho faré. Si les voleu saber, heu de prendre dues decisions incontrovertibles: venir a la presentació i llegir la novel·la.
Que passeu un feliç cap de setmana.      
 
 

8 comentaris:

Jordi Canals ha dit...

Enhorabona a Silvia Romero pel premi. S’ho mereix.

Anònim ha dit...

S'ha de llegir....
Fet Anna, i Silvia
Una abraçada!!!!!!

Sílvia ha dit...

Gràcies per l'atenta lectura i per l'acurada ressenya. I un gràcies i enorme a l'avançada per la presentació del proper dilluns 7 d'abril.

Una abraçada!

Sílvia Romero

kweilan ha dit...

Jo tb l,estic llegint i subscric tot el que dius. Una fantàstica novel.la.

Teresa ha dit...

Moltes felicitats per la Sílvia!
Em serà impossible anar el dia 7 a la presentació; que vagi molt bé!
Una abraçada!

quim ha dit...

Amb ganes de ser-hi i de llegir-la. Ja veurem. Fins dilluns si Déu vol
Quim

Shaudin Melgar-Foraster ha dit...

Wow! Sembla una noveŀla de gran volada i em fa contenta. Tard o d'hora la llegiré, de segur. Una gran enhorabona, estimada Sílvia! I moltes gràcies per la ressenya, Potato! A totes dues: un gran èxit a la presentació del dilluns!

Anna Maria Villalonga ha dit...

El dia 7 vaig tenir l'honor de presentar el llibre a Can Lletres. M'ho vaig passar molt bé i va ser un acte molt bonic.
A tots els que heu passat per aquí, us asseguro que el llibre us agradarà molt.
Un bon títol per a aquest Sant Jordi.