El fil d'Ariadna (II), un laberint de somnis per a lletraferits de tota mena

diumenge, 2 de març de 2014

Relat propi: A LA FINESTRA



Noia a la finestra, Salvador Dalí
 


Mai no m’ha molestat fer el torn de nit. Les visites que ja han marxat, els passadissos amb la llum baixa, les llargues estones de silenci. L’ambient es relaxa i es transforma, lluny de l’esgotador tràfec del dia. Les busques del rellotge de paret que presideix el vestíbul ressonen lentament a cada moviment, amb la cadència inharmònica de la seva maquinaria antiga i rovellada. Les parets verd poma, repintades de fa poc per enèsima vegada, reflecteixen a penes la claror esmorteïda de les bombetes del sostre. En la distància, desvarieja el murmuri somort d’un televisor insomne.  

Tothom detesta aquest torn. Pensen que les nits són fredes, desagraïdes. Però s’equivoquen. En ocasions, els avis criden i s’esvaloten. S’aixequen, gemeguen, no volen prendre la medicació. O, simplement, es moren. Tanmateix, la majoria de cops només regnen la quietud i la calma. El temps s’escola inadvertidament, com si el rellotge es bellugués més a poc a poc tot exercint també el seu dret al descans.

Cada hora faig la ronda pels passadissos. Amb les sabatilles d’infermera, les meves passes són inaudibles. Obro amb cura algunes portes i observo l’interior. Quasi tots dormen. A voltes me’n trobo alguns amb els ulls ben oberts, mirant fixament el buit. Si no em demanen res, els deixo tranquils amb les seves reflexions. Al cap i a la fi, ja no hi tenen res a perdre. No cal que dormin. Poden passar la nit en vetlla, si volen.

M’agrada mantenir-me alerta asseguda darrere del taulell de la recepció. Just a la meva esquena, al costat del panell dels timbres d’emergència, hi ha una finestra. Quan he fet tota la feina, en les llargues estones entre ronda i ronda, de vegades m’entretinc contemplant la ciutat. Des de la desena planta, com si fos una talaia aixecada enmig del no-res, sóc una espectadora privilegiada de la gran urbs aparentment dormida.  

Veig els terrats dels edificis més baixos, sovint guarnits de roba estesa, les antenes de televisió i de telefonia mòbil, els rètols lluminosos que anuncien begudes o cotxes de luxe. El brogit del trànsit quasi no m’arriba. Els taxistes condueixen d’esma i els autobusos passen de llarg davant de les parades solitàries. De tant en tant, una moto embogida trenca el silenci. Els carrers estan buits, però la ciutat no dorm. Milers de llums que trenquen la fosca delaten la presència d’activitat humana. 

Aquesta certesa sempre em sorprèn. No sóc només jo qui roman desperta en la nit que badalla. Hi ha altres cors desvetllats que bateguen rere els llums indiscrets que la finestra em mostra. Em pregunto quantes parelles estan fent l’amor, quants homes preocupats escolten la ràdio per foragitar els fantasmes, quantes sofertes mares gronxen tendrament els infants que ploren. Ara mateix, algú que ja no pot suportar la vida obre el seu darrer pot de pastilles. Algú riu, somnia despert, parla per telèfon, es pren un cafè. Potser no sóc jo sola qui intenta, a través d’una finestra, descobrir el misteri palpitant de la gran ciutat. Un organisme viu, independent, lliure, format per milers de cèl·lules que es nodreixen i es mouen. Enorme, imprevisible.

Un avió solca el cel en silenci. Vola molt alt i sembla impossible no sentir cap so. Només les seves bombetes arrenglerades aclareixen l’obscur, testimonis que avancen enmig de centenars d’estrelles que són un miratge, perquè fa molt de temps que van extingir-se. On va aquell avió? A quin lloc, llunyà i diferent? Hi haurà llums en aquell lloc, hi haurà avis que mantenen els ulls oberts per recordar el passat en un present a punt de fondre’s? Hi haurà infermeres solitàries que s’aboquen a les finestres?

L’avió s’esborra lentament de la vista. Diria que va a poc a poc, però en realitat la seva velocitat és vertiginosa. Semblava fàcil estirar el braç i tocar-li les ales amb els dits tremolosos, però no és possible. La seva estela escombra el rastre de les estrelles mortes. El cel s’apaga.     

De l’habitació 101, al fons del corredor, m’arriba el ressò del timbre, peremptori. El senyal vermell s’encén intermitentment, sense parar, amb obstinada insistència. Algú em reclama.  

El misteri de la ciutat també és aquí, entre aquestes parets on la mort fa guàrdia a tothora, indolent, amb la dalla recolzada a l’espera en un racó del passadís en ombres. Veig el seu esguard que em ressegueix amb indiferència mentre m’aixeco de pressa i arrenco a córrer.
 
 
Anna Maria Villalonga
Gener 2009

Nota: Tenia aquest relat inèdit, com molts d'altres, en un calaix. Avui m'ha vingut de gust compartir-lo amb vosaltres. Espero que us hagi agradat.

13 comentaris:

Jordi Canals ha dit...

M’ha agradat molt, perquè reflecteix la realitat de les hores indecises que molts cors pateixen en un hospital on pot saltar el llum que alerta d’irregularitats en qualsevol moment i on tantes persones de bona voluntat i bon ofici comparteixen amb els malats les llargues i feixugues hores de la nit. És una feina que no es pot pagar si no va seguit d’agraïments i abraçades sentides.

Anònim ha dit...

No l'havia llegit. M'ha agradat molt. Gràcies per compartir-lo.


MARTA VALLS

Anna Maria Villalonga ha dit...

Marta, no el podies haver llegit. Avui l'he tret a la llum.

Anònim ha dit...

M'ha agradat molt Anna, ja saps que m'encanta com escrius; tal com l'infermera del teu relat, seria feliç fent el ton de nit...pau, en els passadissos en ombres...
Gràcies Anna!
Tura

Anònim ha dit...

Anna, m'agradaria saber excriure com tu per dir-te com m'ha agradat i de quina manera sempre em fas emocionar tocant una fibra sensible. El guardaré junt amb altres coses teves que ja tenen un lloc reservat, una és "L'olor dels llibres".
Gràcies

Àngels F.

Anònim ha dit...

"escriure" :-)

Emili Gil ha dit...

Enhorabona, Anna Maria. M'ha semblat força precisa, i adient, la manera de descriure el torn de nit. En aquest cas d'una infermera; efectivament, com ella mateixa rumia, hi ha molts torns de nit de moltes feines que fan que la ciutat, tot i que discreta, no deixi de bategar en cap moment. Amb el to del relat transmets perfectament l'alentiment aparent de les hores nocturnes, durant les quals, no obstant això, es pot accelerar vertiginosament degut a una determinada circumstància (com ara la llumeta vermella d'urgències).

JOSÉ ha dit...

¡Preciós! Des de fa un més no tinc alumnes amb qui treballar i compartir els teus relats, ara són només per mi ... Gràcies, Anna!! :)

Shaudin Melgar-Foraster ha dit...

Oooh! Quin relat tan reeixit! Està tan ben escrit, Potato, que em falten paraules. Ets una escriptora de primera. Quin discurs tan ben treballat! I com saps interessar el lector amb una narració on sembla, d'entrada, que res no passa, però hi ha tant que succeix! Gairebé diria que és el millor relat que t'he llegit (els hauria de rellegir tots per estar-ne segura) i mira que en tens una pila de boníssims. Em trec el barret, unes quantes vegades!!!

Anna Maria Villalonga ha dit...

Gràcies a tots! La veritat és que m'afalagueu, però també em fa molt contenta que us agradi.
Potato, José, Emili, Tura, Àngels, Marta, Jordi. Mil gràcies!

Teresa ha dit...

Oh, teta!!
Llegint el teu relat m'he emocionat...
Ara fa una mica més d'un mes i mig, quan va morir la meva sogra vam anar a acompanyar el meu cunyat a la residència... Va sopar amb nosaltres; per tant, era tard, i molts avis ja dormien. La infermera de nit ens va acompanyar i atendre amb amabilitat i tendresa, acollint a l'Antonio, que era la primera nit que dormiria sol a la seva habitació. Li vaig preguntar si durant la nit estava ella sola fent el torn, i ens va dir que sí... que normalment les nits eren tranquil·les. Vaig pensar que sovint valorem ben poc tota aquesta gent que treballa quan nosaltres descansem.
Amb el teu relat he reviscut aquells moments... i m'he emocionat.
Gràcies per compartir-lo, Anna... és meravellós poder escriure com tu ho fas!
Petons!

Anònim ha dit...

A mida que ho anava llegint, se'm feia realitat, podia veure aquesta noia pefectament. Recordar moments que tots hem viscut i mai s'obliden.
Has retretat del tot, la feina d'aquestes persones que vetllen, quan tothom dormim, son angels.
Un relat precios Anna!

Gràcies,una forte abraçade.

Carme Luis

JOSEP Mª Panades ha dit...

Em costa entendre com un relat d'aquesta qualitat hagi pogut estar dormint en un calaix tant de temps. T'agraeixo que per fi l'hagis fet públic i així fer-nos gaudir de la teva extraordinària pluma.
Feia temps que esperava tornar-te a llegir.
Enhorabona.