El fil d'Ariadna (II), un laberint de somnis per a lletraferits de tota mena

dimecres, 27 de juliol de 2016

L‘aspiradora de Ramon Llull, d’Antònia Carré-Pons




De la mateixa manera que fa uns mesos Antònia Carré-Pons ens va parlar de Jaume Roig i el seu Espill a És l’amor que mou el cel i les estrelles, ara ens acosta de manera divulgativa a la figura de Ramon Llull. Res més adequat enguany, quan es compleixen set segles de la mort del gran personatge i estem vivint pertot la fastuosa commemoració del seu any. Pel que sembla, Antònia Carré-Pons gaudeix amb la fusió de la seva activitat professional, com a professora i investigadora medievalista, i la seva faceta d’escriptora de ficció.
Començaré dient que L’aspiradora de Ramon Llull, que ostenta un títol trencador i perfecte en relació amb el seu contingut, és un llibre amè i grat, molt agradable de llegir. Que ningú no es pensi que hi trobarà un feixuc tractat medieval sobre el nostre filòsof i literat més insigne. Res d’això. Ja he apuntat més amunt que l’enfocament de Carré-Pons és divulgatiu, assequible a tothom. L’autora es planteja una feina curiosa. A partir de Ramon Llull, estableix un paral·lelisme entre la seva actitud vital i la d’un dels protagonistes de la novel·la, l’idealista Pol, que marxarà lluny de casa (com va fer el filòsof mallorquí) tot resseguint un somni. En el cas d’en Pol, el somni no serà convertir els infidels, és clar, sinó lluitar contra un dels mals de la nostra ferotgement capitalista societat actual: l’obsolescència programada i les seves terribles conseqüències en el mal dit Tercer Món.    



No us faré, evidentment, cap spoiler de la trama, l’haureu de descobrir vosaltres, però sí que incidiré en una idea que em sembla molt evident quan t’enfrontes a la lectura del llibre. La ficció novel·lesca no és la finalitat de la feina de Carré-Pons, que s’inventa una història concreta (però que podria ser qualsevol altra) i l’ambienta en els nostres dies (amb moltes referències coetànies) només per poder reflexionar sobre els dos temes que de veritat considera importants: Ramon Llull i l’obsolescència programada. Amb un to didàctic i alliçonador, fruit d’una tasca de documentació important, L’aspiradora de Ramon Llull conté reminiscències dels diàlegs del Renaixement (doxogràfics, però, perquè els configura a partir de les converses i intercanvi d’idees dels diferents personatges) i de les novel·les de tesi del segle XIX. Carré-Pons ens vol transmetre un ensenyament i ho fa. Es planteja un repte de contingut ètic i el tira endavant. Una altra cosa és que això s’avingui (sobretot per la seva explícita construcció expositiva) amb els trets més característiques de la novel·la del nostre temps. 
He de dir que m’ha sorprès l’estol de personatges que crea l’autora. Els quatre germans amb noms monosil·làbics, que més que germans semblen una secta; la dona peruana parella del pare dels nois; els dos mateixos protagonistes. La majoria m’han semblat estranys, m’ha costat imaginar-me’ls. Em sembla que l’autora se sent més còmoda quan parla del passat que del present. Estilísticament, el text és molt bonic i tota la trama traspua una certa ingenuïtat blanca i idealista que acaba trobant el seu contrapunt en les pàgines finals. El fragment que transcorre a l’Àfrica m’ha semblat molt bell, malgrat que una de les conclusions del conjunt acabi essent aquella que ja coneixem des dels clàssics. Vivim en un món de llum i ombres on, al final, no hi ha un pam de net.



2 comentaris:

Shaudin Melgar-Foraster ha dit...

El títol m'ha cridat l'atenció. Ramon Llull va ser pioner en tantes coses que m'he preguntat si fins i tot va inventar l'aspiradora, hahaha. Ara veig que no és això. Sembla un llibre interessant. Gràcies per la ressenya!

Raquel Gámez Serrano ha dit...

El plantejament és molt interessant. Gràcies per la ressenya!