Hipermatrònic, l’hiperbreu que va sorgir de l’espai profund, de Sergi G. Oset

El darrer llibre de microrelats de Sergi G. Oset, Hipermatrònic, l’hiperbreu que va sorgir de l’espai profund, va acompanyat d’un subtítol: 111 minificcions per a freaks malalts del fantàstic. I aquest subtítol no pot tenir més correspondència amb la veritat. Jo, que sóc clarament freak però que no tinc prou bagatge en el gènere fantàstic, en puc donar fer. Perquè aquest és l’únic problema del llibre. Que el receptor no estigui prou preparat per entendre la totalitat de les històries. Això no és culpa de l’autor, de fet no és culpa de ningú. I tanmateix té un avantatge: t’obliga a visitar el senyor Google i a aprendre coses.

Ja em disculpareu que comenci la ressenya d’una manera tan poc canònica, parlant suposadament d’un problema del llibre. Però és que la resta que diré només són lloances. Ho he comentat altres vegades. Per exemple, podeu revisitar la meva ressenya d’El último vuelo del microraptor i entendreu què vull dir. Tot el que allà vaig remarcar ho subscric ara amb escreix. Sergi G. Oset continua essent capaç de sorprendre’m en cada ocurrència, en cada pensada, en cada nova idea que li passa pel cap. El conec de fa anys i encara em pregunto quants Paràsits mentals li recorren les neurones cada minut. 

El llibre és divertidíssim, intel·ligent, enginyós, mostra d’un profús bagatge cultural i d’una gratificant manca de reticències elitistes. La interacció entre gèneres (fantàstic, ciència-ficció, terror, negre), el diàleg entre llenguatges (literari, cinematogràfic, musical, televisiu), la barreja amb la realitat, l’humor, el vessant crític i social... Hi ha de tot una mica en aquest desafiament valent i personal. M’imagino en Sergi gaudint tant mentre escriu! S’ho deu passar tan bé ideant les picades d’ullet a personatges vius i morts i les seves generoses  dedicatòries!

Quan el llegeixes, has d’estar preparat per a sentir una emoció especial, que adquireix tints molt intensos i recurrents a causa de la brevetat dels relats. Perquè cada vegada que t’identifiques amb una història, cada vegada que hi reconeixes el referent de l’imaginari compartit, cada vegada que combregues amb allò que escriu Oset i et preguntes per què dimonis no se t’ha acudit a tu, tan fàcil com sembla un cop imprès, et sents embargat per un estat d’eufòria que et transporta. I llavors t’agafen ganes d’anar llegint els relats a tort i a dret a tothom que et vulgui escoltar. Anit em va passar això. Quin neguit sense aturador! Sort en vaig tenir de poder esbravar-me la fal·lera penjant alguns dels micros del volum a les xarxes socials.

Avui no puc acomiadar-me sense compartir-ne algun amb vosaltres. N’hi ha un que en Sergi ha tingut el detall de dedicar-me i que m’escau molt bé. M’agrada molt. També us en deixo un parell més, només per obrir boca.  

Servitud del cicle lunar de l’home llop (Per a Anna Maria Villalonga)

En aquelles nits en què esdevenia la transformació, ella, comprensiva, sempre l’acompanyava al pipicà.  

Visites que són segones parts

Segons els rumors, el fantasma de George Orwell es veu sovint passejant cavil·lós amb la llibreta d’apunts a les mans per les instal·lacions del CIE de Zona Franca. Es diu que s’està documentant sobre les conductes actuals més repressives per escriure la continuació del Gran Germà. 

Elucubracions adverbials (Per a Mercè Bagaria Mellado)

Els fantasmes de Peter Pan i del corb de Poe filosofen, a estones mortes, sobre conceptes com ara «mai més» i «res més».  

És la guerra! (Z)

‒Porteu Fusta! Més fusta! ‒udola, desencaixat, Groucho, mentre intenta apuntalar la porta que separa la cabina de passatges histèrics del vagó de zombis famolencs.

Visca la literatura breu! Que us ho passeu molt bé!